30 de desembre del 2010

La maleta o l'art del "com"


Serguei Dovlatov

LA MALETA

Ed. LaBreu Edicions


"Vaig observar la maleta buida. Al fons, Karl Marx. A la tapadora, en Brodsky. I, entre tots dos, una vida perduda, única i sense preu."

Llegir Dovlatov és un glop breu, intens. Tot de fragments irònics, absurds, marquen el ritme de la seva veu. I quan escoltes, aquí o allí, que els seus relats neixen de la tertúlia, fas que sí amb el cap, i t'imagines la reunió, la conversa i els gots de vodka.

"No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta".

Llegir Dovlatov és això, anar obrint maletes. Dins, hi recupera els records, tot allò que veu i que després trasllada al paper amb la fermesa contundent dels grans narradors. I tant és si parla des de l'altre costat d'una tanca, o esbossa la seva família, o contrasta notícies publicades amb la realitat que va originar-les, o perfila variacions sobre l'exili, o s'aproxima a la quotidianitat de la vida... en tots els seus relats, sempre, el "com" supera el "què".


"Dovlátov debía ser insoportable. Un tipo borracho que mide más de dos metros siempre lo es. Pero su escritura es imprescindible."
Jorge M. Reverte, en el pròleg de EL COMPROMISO, de l'Ed. Ikusager.

Imatge Flickr (Magec)

26 de desembre del 2010

I lived on the Moon


... en el laberint, somnis, vides i llunes...

... bones festes...


Video I lived on the Moon de Yannick Puig a Vimeo.

14 de desembre del 2010

Algo con lo que nadie había contado


Marit Törnqvist
ALGO CON LO QUE NADIE HABÍA CONTADO

Ed. Cuatro Azules


"Todos llevaban prisa y se dirigían a alguna parte.
Con paso firme, solos o en compañía.
Tenían muchos planes, y mil cosas que hacer.

Hablaban por teléfono y miraban el reloj.
No se paraban nunca.

Sin embargo, un buen día sucedió algo
que los obligó a detenerse.
Algo con lo que nadie había contado."


Una nena cau dins d'un pou. Ni escales llargues, ni cartes plenes de paraules, la treuen d'allí. Molts l'obliden i només un home continua tenint-ne cura. Un nen jugarà a pilota amb ella i acabarà proporcionant-li els fils de colors que l'ajudaran a sortir de la foscor. I, un cop fora, quan vol explicar tot el que ha sentit i ha viscut, ningú l'escolta, ningú la reconeix. La nena s'endinsa entre la gent, a contracorrent.

De la rabiosa actualitat a l'oblit, els pensaments s'amaguen en els colors, i en les llums, i en les frases breus. Pàgines plenes d'una trasbalsadora realitat, captiven des del primer moment.

Il.lustració del llibre, de Marit Törnqvist.

8 de desembre del 2010

La vaca cega


Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afronotada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic, parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall, LA VACA CEGA, Poesies, 1895.

29 de novembre del 2010

Kérity, la maison des contes



... en el laberint, una casa...

Kérity, la maison des contes, pel.lícula d'animació de Dominique Monféry, amb dibuixos de Rébecca Dautremer.

21 de novembre del 2010

De... Tolstoi o...













... Dostoievski.

"Tolstói, el primer heredero de las tradiciones de la épica; Dostoievski, uno de los más importantes temperamentos dramáticos después de Shakespeare; Tolstói, la mente embriagada de razón y de hechos; Dostoievski, el que despreciaba el racionalismo, el gran amante de la paradoja; Tolstói, el poeta de la tierra, de la escena rural y del tono pastoril; Dostoievski, el archiciudadano, el maestro constructor de la moderna metrópoli en la provincia del lenguaje; Tolstói, sediento de verdad, en cuya excesiva búsqueda se destruía a sí mismo y a los que le rodeaban; Dostoievski, que prefería estar contra la verdad que contra Cristo, receloso de la comprensión total y situado en el lado del misterio; Tolstói, "que se mantenía en todo momento -según frase de Coleridge- en el camino real de la vida"; Dostoievski, que avanzaba por el laberinto de lo antinatural, por los subsuelos y las ciénagas del alma; Tolstói, como un coloso a horcajadas sobre la tierra palpable, evocando lo real, lo tangible, la totalidad sensible de la experiencia concreta; Dostoievski, siempre al borde de lo alucinatorio, de lo espectral, siempre vulnerable a las intrusiones demoniacas en lo que al fin puede resultar que ha sido simplemente un tejido de sueños; Tolstói, la encarnación de la salud y de la vitalidad olímpica; Dostoievski, la suma de las energías enfermizas y demoniacas; Tolstói, que vió los destinos de los hombres históricamente y en el decurso del tiempo; Dostoievski, que los vió contemporáneamente y en el vibrante éxtasis del momento dramático; Tolstói, que fue llevado a la tumba en el primer entierro civil que tuvo lugar en Rusia; Dostoievski, enterrado en el cementerio del monasterio de Alexandr Nevski de San Petersburgo, entre los solemnes ritos de la Iglesia ortodoxa; Dostoievski, preeminente hombre de Dios; Tolstói, uno de Sus secretos adversarios."

George Steiner. Retall de l'assaig: TOLSTÓI O DOVSTOIEVSKI.

Imatges Internet.

14 de novembre del 2010

La petita ciutat on es va aturar el temps


Bohumil Hrabal
LA PETITA CIUTAT ON ES VA ATURAR EL TEMPS
Ed. Destino

"i, com si aquella gorra simbolitzés els temps antics, els temps d'or, tant els de l'oncle com els del meu pare, la va oferir al vent, llançant-la enlaire, cap al sol, i la gorra planava i volava per, al capdavall, caure a l'aigua. El corrent se l'enduia mentre el meu pare l'acompanyava amb els ulls, contemplava com el riu Elba s'emportava la gorra de l'oncle Pepin, i la gorra no s'enfonsava, i el meu pare tenia la impressió que no s'enfonsaria mai, i encara que això passés, la gorra continuaria brillant en la seva ment com un record esplèndid."

A través dels ulls d'un nen, un lloc i unes vides. Uns canvis que fan que l'ahir quedi aturat i perdut en la memòria. Temps antics que donen pas als moderns, mentre la vida, o s'atura o s'adapta.

En una petita ciutat, totes les finestres s'obren al pas de l'oncle i es tanquen davant del pare. Les realitats d'uns i uns altres, conviuen, a voltes sense dir-se res, a voltes en un esclat desmesurat. En un moment donat, qui sabia gaudir de la vida, ho oblida, i qui no, ho aprèn.

Imatge Flickr ( Emmanuele Contini)

11 de novembre del 2010

sss (XXV)...



De fet, a mi mai no m'ha preocupat trobar una explicació diguem-ne historicista o transcendent del fet. Llegia perquè m'agradava llegir i feia versos perquè m'agradava escriure. El lligam entre totes dues activitats és evident, però no gosaria pas establir una relació de causa a efecte en qualsevol dels dos sentits. Els qui, poc o molt, escrivim, ho fem, penso, perquè ens agrada, i també, em sembla, perquè a còpia d'escriure, intentem comprendre les coses, explicar-nos-les i, a més, explicar-les als altres. Per a mi la poesia ha estat sempre una mena de gran interrogació. Cada poema aclareix, en certa manera, uns àmbits més o menys obscurs, però al mateix temps planteja nous interrogants. És un vaivé semblant al viure; és una manera de viure, tan digna com qualsevol altra. Molta gent prova d'escriure, d'adolescent o de jove, al cap d'un temps, la majoria ho deixa córrer. D'altres -pocs- persistim. Per què? No m'atreveixo pas a respondre si no és dient que perquè ens agrada. Potser sí que tenim desenvolupada la capacitat de fabulació d'expressió; potser sí que som més orgullosos, o més xafarders, o més introvertits, o més perepunyetes. És igual. Tot això explica ben poca cosa. Escrivim perquè ens agrada
.

Miquel Martí i Pol.


... en el laberint, també hi ressonen els mots...

8 de novembre del 2010

De... El...


... teló.

"Totes les arts europees, cadascuna en el seu moment, van arrencar el vol així, transformades en la seva pròpia història. Va ser això el gran miracle d'Europa: no pas el seu art, sinó el seu art canviat en història.
Ai, els miracles són de curta durada. Qui arrenca el vol, un dia aterrarà. Pres d'angoixa, imagino el dia que l'art deixarà de buscar el mai dit i tornarà a posar-se, dòcil, al servei de la vida col.lectiva que li exigirà fer la repetició i ajudar l'individu a confondre's, en pau i en alegria, amb la uniformitat de l'ésser.
Perquè la història de l'art és mortal. La xerrameca de l'art és eterna."

Milan Kundera. Retall de la setena part: La novel.la, la memòria, l'oblit de l'assaig EL TELÓ.

Imatge Eva.

3 de novembre del 2010

El primer dia de les nostres vides


Teresa Roig
EL PRIMER DIA DE LES NOSTRES VIDES

Ed. Proa

"Una filera de llambordes separava el verd de sota els seus peus, nus, de la sorra que embrutava les meves sabates. Em va sobtar aquell detall. Un mateix lloc i dues actituds tan diferents. Cadascú mantenint-se a la seva banda de la realitat, amb una paret invisible aixecant-se entre nosaltres..."

El pas de l'ordre al caos pot ser molt estret. Quan més es creu que la vida està sota control, la realitat, l'autèntica, apareix al davant amb tota la seva cruesa. Llavors, la bena que cobreix els ulls cau, sorollasament, arrossegant-ho tot.
En Daniel ho sap.
Ell, enmig de la desorientació, va creuar una mirada amb una desconeguda i un curiós engranatge es va posar en funcionament. Tots aquells murs invisibles, alçats al seu voltant, van començar a esquerdar-se en permetre que el seu maletí volés des de dalt d'un pont.

La grisor pren forma. Una veu la despulla. Queda nua la desesperació, el sentiment de culpabilitat, la fragilitat dels estats d'ànim, la vulnerabilitat del cos, el trastorn alimentari, la pèrdua de les il.lusions. Els retrets silenciats s'amaguen en la frustració i es tensen i esperen. I tot allò que es va compartir, que es va sentir amb plenitud, s'esmuny.
Una petita oscil.lació, la trobada, esdevindrà el punt d'inflexió.


Imatge Flickr (Jofre Ferrer)

Blog de Teresa Roig.

29 d’octubre del 2010

Pròleg



Saber què vols quan el temps s'aproxima,
ona d'amor, de ventura, d'afany.
Tòrcer l'angúnia d'un mal averany
dintre l'encuny venturós de la rima.

I com els núvols amb corns i escopetes,
tot es desfà amb la volada d'un cant;
els mots són forts com conjurs: endavant
corren les aigües més blaves i dretes.

Així, de temps, ja naixia la forma.
D'una paraula, muntanyes, ocells,
arbres, ventades, matins i clavells:
tot era tret de l'obscur i l'informe.

Joan Teixidor. PRÒLEG. Camí dels dies, 1948.

22 d’octubre del 2010

Lo bello y lo triste


Yasunari Kawabata
LO BELLO Y LO TRISTE
Ed. Booket

"El tiempo pasó. Pero el tiempo se divide en muchas corrientes. Como en un río, hay una corriente central rápida en algunos tramos y lenta, hasta inmóvil, en otros. El tiempo cósmico es igual para todos, pero el tiempo humano difiere con cada persona. El tiempo corre de la misma manera para todos los seres humanos, pero todo ser humano flota de distinta manera en el tiempo."

El cor de l'Otoko es va fer petit quan, buscant l'ideograma de pensar, es va trobar amb els seus altres significats: enyorar, ser incapaç d'oblidar, estar trist. La bellesa del seu voltant i la seva pròpia bellesa, estaven amarades d'un dolor penetrant, intens i ressentit. El seu art, la seva vida, arrossegaven una ombra, la pèrdua d'aquell a qui mai va veure.

Bellesa i tristor diluïdes l'una en l'altra. Confoses i perdudes en subtils imatges. Dualitats que freguen la pell. I, suggerents, travessen murs, s'escolen per les esquerdes i respiren entre campanes, temples i tombes.

"¿no crees que el final de algo es el comienzo de otra cosa?"

Imatge Flickr (Picture_taking_fool)

17 d’octubre del 2010

La història d'Edgar Sawtelle


David Wroblewski
LA HISTÒRIA D'EDGAR SAWTELLE
Ed. Empúries

"Mentre feien exercicis, situaven el cel a dalt de tot, els arbres a terra. Inventaven els colors i l'aire, les olors i la gravetat. L'alegria i la tristor. Descobrien la veritat, les mentides i les mitges mentides; fins i tot llavors, l'Essay feia la broma de sempre que consistia a tornar un bastó passant per davant de l'Edgar, com si fos invisible, corrent a mig galop, sacsejant el bastó amb la boca com si preguntés: tot això és broma, oi? Quina importància tenen les altres coses, si podem fer això?"

Un noi silenciós dóna forma a les paraules amb les mans i la mirada. Uns gossos diferents l'acompanyen. Una història de llavors negres i de silencis interiors. Reflexos de vida i de mort, de veritat i de mentida. On tot, des del graner a la pluja, des del foc als boscos, des de la petita ampolla de vidre al fum, ens fa seguir endavant i no deixar-ho córrer.

Mosaic entrellaçat d'arts: el d'observar, el d'aprendre, el de distreure, el d'enganyar, el de viure, el d'estimar. Veus silenciades entrecreuades, unes polides, altres esberlades.

... Obres el llibre i es provoca la primera escletxa, la fissura per on tot germina. D'allí surt tota la munió de petites arrels que s'arrapen a les mans i a la mirada. Ja no et pots allunyar. Tot creix davant teu i vols veure a través de les pàgines, a cavall de les lletres. T'absorbeix la història que d'elles creix. I en arribar al final, amb recança, tanques el llibre i encara les notes aferrades als canells i fixades als teus ulls...

Imatge Flickr (mrbendy)

14 d’octubre del 2010

sss (XXIV)...



Les paraules, per si soles, tenen, independentment de les coses que representen, un do de suggestió incomparable. Això, encara que no signifiquin res precís, res real: encara que ni en el món de les realitats materials o immaterials, ni el de les generalitzacions i de les abstraccions, hi hagi res que sigui representat per elles.
No ens en adonem, perquè des que obrim els ulls al món, entre nosaltres i les coses van i vénen aquests acoblaments de sons que són els mots, que són les paraules; però elles tenen un gran poder elles tenen en aquest sentit una veritable força creadora.
I com més buides de realitat, com més deslligades d'una significació precisa, concreta, ben rigorosament definida, més el tenen aquest poder, perquè vénen a ésser una forma vaga que cadascú omple amb el que ell porta dintre.

Enric Prat de la Riba.

... en el laberint, també hi ressonen els mots...

9 d’octubre del 2010

De... Diario de...


... lecturas.

"Leer es un diálogo. Los locos intervienen en conversaciones imaginarias que, al parecer, oyen resonar en algún lugar de su cabeza; los lectores mantienen, en silencio, un diálogo parecido con las palabras escritas en la página. De ordinario no queda constancia de la respuesta del lector, pero a veces hay alguno que siente la necesidad de empuñar el lápiz y contestar en los márgenes de un texto. Este comentario, esta glosa, esta sombra que a veces acompaña a nuestros libros preferidos extiende el texto, lo lleva a otro tiempo y lo transforma en otra experiencia; arraiga la ilusión de que un libro nos habla y nos presta realidad a nosotros, sus lectores."

Alberto Manguel. Retall del pròleg de: DIARIO DE LECTURAS.

Imatge Internet

4 d’octubre del 2010

Cartas a Sandra



Vergílio Ferreira
CARTAS A SANDRA
Ed. Acantilado

"Y no me preguntes por qué te escribo, si todo es inútil. Está mi deseo de fijarte en la palabra escrita que te dice, para que quedes ahí como el milagro que puede. Es primavera y todo es nítido en su ser real. Los campos se cubren de hierba, las flores despiertan de su hibernación, pasa en la brisa el perfume de la vida, de todo lo que esta vivo en el mundo. La luz nítida se demora en las cimas de los montes y yo la miro en su agonía para existir un poco en lo que te digo. O en tu nombre, que no me gustaba demasiado y ahora renace con una sonoridad blanda cuando lo pienso o lo escribo o lo digo en voz alta. Sandra. A veces insisto y lo repito con la idea obsesiva de que me vas a decir estoy aquí, ¿qué quieres? Y yo no quiero nada, sólo decirlo. Dulce blando musical. Del color de la tierra. De lo que es fuerte y flexible como el mimbre. Del color del pan. Lo escribo rápidamente antes de que la noche me calle. Y el frescor de la tarde me entorpezca la lengua."
VII

... Et diré Alvaro que pensava com tu. Creia que totes les cartes d'amor són ridícules, que qui les escrivia les omplia de paraules i imatges d'altres. Els seus mots eren mancats del seu veritable sentiment, perdent-se en connotacions exagerades. Unes cartes que esdevenien conquilles de rebuscades formes exteriors, però buides per dins. No vull pas dir que qui les escrivia no estigués enamorat, que no fos sincer l'amor que sentia per la persona estimada. No. Simplement que la lluita del negre sobre el blanc la tenia perduda abans de començar... Reconec Alvaro que m'equivocava. No totes les cartes d'amor són ridícules. Al contrari. En Paulo m'ho ha ensenyat. Inclús en la seva desena carta, aquella que no va acabar, en deixa constància. Sense caure en el ridiculisme es poden escriure cartes d'amor. Sí. Plenes de sentiment, amb paraules lligades a la raó i amb paraules que van més enllà d'ella. Les emocions poden arribar a brollar fora del paper i omplir-ho tot. I així, d'alguna manera, arriben a fer que aquest aiguabarreig d'amor i de necessitat, malgrat el dol, la solitud i el pas del temps, faci present la persona estimada, més enllà del record, més enllà del paper...

Video YouTube (mnogall)

30 de setembre del 2010

La transformació















Franz Kafka
LA TRANSFORMACIÓ

Ed. Proa


Vladimir Nabokov
CURSO DE LITERATURA EUROPEA:
FRANZ KAFKA (1883- 1924). LA METAMORFOSIS (1915) pàg. 369 a 415

Ed. Zeta


Tothom em parlava d'un tal Kafka, lectura obligada en totes les escoles menys en la meva, i el seu escarabat. A casa, no hi era, però sí que hi havia El procés i El castell. El gruix em va fer decidir pel primer, i vaig entrar de ple en la prosa de Kafka. Podria dir que els vaig llegir amb un a mena d'ànsia lectora similar a la desesperació en la que van caient els seus protagonistes. Quan, més tard, amb els seus Relats complets vaig llegir La metamorfosi, em va agradar però no em va semblar que hi havia per tant. Suposo que cadascú va fent el seu criteri, al marge del pes de crítiques literàries i d'altres opinions. I reconec, que si bé he rellegit les seves novel.les i molts del seus relats, el que menys he rellegit és precisament La transformació, i tinc encara pendents Amèrica i Cartes al pare.

Nabokov va dir en el seu curs, i en d'altres ocasions que "Frank Kafka es el escritor alemán más grande de nuestro tiempo". Un artista, un geni, al marge d'opinions com les que parlaven de la seva obra associada a implicacions religioses o a complexes teories freudianes. Caure en raons així, era no fer justícia ni als detalls ni a l'arrel de les seves obres. En la seva prosa hi veia clara la influència de Flaubert, el desig de dotar al llenguatge d'una precisió irònica i allunyada dels sentiments de l'autor. I destacà en l'escriptura de Kafka, la cohesió perfecta de contrast i unitat, d'estil i substància, de trama i forma.

"(...) otro pobre diablo se convierte en escarabajo (La metamorfosis, de Kafka); ¿y qué? No hay una respuesta racional a ese 'y qué'. Podemos descomponer la historia, podemos averiguar como se encajan sus elementos, como una parte del esquema se corresponde con otro; pero tiene que haber en nosostros cierta célula, cierto gen, cierto germen que vibre en respuesta a sensaciones que no se pueden definir ni desechar. Belleza más compasión: eso es lo máximo que podemos acercarnos en la definición de arte. Donde hay belleza hay compasión, por el simple hecho de que la belleza debe morir; la belleza siempre muere; la forma muere con la materia, el mundo muere con el individuo. Si a alguien le parece La metamorfosis de Kafka algo más que una fantasía entomologica, le felicitaré por haberse incorporado a las filas de los buenos y grandes lectores."

Nabokov dissecciona, aïlla, selecciona, busca en atles d'insectes, dibuixa l'odre espaial de les cambres, i analitza la novel.la escena a escena deixant al descobert els seus fonaments arquitectònics.
Nabokov ens introdueix així,

"El protagonista de La metamorfosis es Gregor Samsa, hijo de unos padres de clase media de Praga, filisteos flaubertianos, sólo interesados en el aspecto material de la vida, en suma, unos seres de gustos vulgares. (...) Gregor no sólo mantiene a la familia entera, sino que también les ha buscado el piso en el que ahora viven. (...) Gregor está casi todo el tiempo fuera, viajando; pero al iniciarse el relato, se encuentra pasando la noche en casa, entre dos viajes de negocios; y entonces sucede algo espantoso..."

el gran inici del relat:

"Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós."

Com si fossim a l'amfiteatre, dalt d'un escenari amb tres portes, els personatges es mouen, parlen, senten i callen. La transformació de Gregor, dóna lloc a noves transformacions i deixa al descobert una mascarada. Entre l'absurd, els personatges grotescs i l'angoixa, sota la cuirassa de l'insecte brilla una ànima humana. El contrast d'aquesta puresa sota l'aparença animal i la lletjor que s'amaga sota l'aparença humana, queda definit de manera punyent i clara. En La transformació els camins de la realitat i els del malson queden profundament imbricats.


Passo pàgina. Encara puc escoltar els cops de prota, sentir el rebuig i la incomprensió, i veure com s'aïlla al diferent sense fer el més mínim gest per entendre'l.
El curs continua, al seu rime, seguint un capritxós calendari, sense pressa.

24 de setembre del 2010

sss (XXIII)...



Con la guerra, que no hace más que intensificarse, el escritorio sobre el que escribo me parece día tras día más estrecho: tengo el lugar justo para poner una pequeña resma de papel. Y al apoyar mis codos sobre la mesa, no tomo la pluma de la manera como querría. Trabajar como un perdido en medio de tales circunstancias, ¿es ser fiel al dios de las letras? Lo ignoro. Simplemente me siento transportado por la convicción casi desesperada de ser fiel a algo. A decir verdad, sin embargo, no hay ninguna razón para que de un trabajo tan insensato germine una gran literatura nacional. Ninguna razón para que de todo esto nazca un nuevo lenguaje, un nuevo estilo, o una nueva literatura en general. A menudo me pregunto qué quiere decir "hacer verdaderamente algo nuevo" en el dominio de las letras. No es solamente "marcar la literatura con el sello candente del espíritu de su época": sin duda, este término debe de poder significar "cantar con el alma impávida de un idiota los instantes absurdos y vertiginosos que componen las páginas de 'nuestro tiempo'". Por otra parte, ¿no es posible considerar en todos los dominios: el de las palabras, el del estilo o el de la forma, una novedad que trascienda los conceptos de "antiguo" o de "nuevo" tal como se usaron hasta el presente; es decir, que sobrepase la distinción entre "lo que existía" y "lo que no existía" en otros tiempos, único criterio utilizado para juzgar lo "antiguo" y lo "nuevo"? E inclusive si, desde el punto de vista de las obras del pasado, tal literatura no tuviera ningún "valor literario", ¿llegaría a perdurar en el seno de toda la literatura sólo por su valor histórico? Ignorante yo mismo con qué coincide este estado horroroso en que me encuentro encerrado, todo lo que puedo decir es que me muevo con la indiferencia de una marioneta manipulada por los dioses, acariciando un deseo, tanto banal como convencional: el de escribir un relato como nadie lo haya hecho, un relato del que se pudiera decir, si llegara a circular: ¡qué bello es!; y en este deseo estúpido estoy totalmente empecinado.



... en el laberint, també hi ressonen els mots...

20 de setembre del 2010

Quan jo, aquell dia, vaig deixar el poble


Quan jo, aquell dia, vaig deixar el poble
-em creia que per sempre-

i, mentre, al llarg de la vall,

el tren s'allunyava i el poble s'enxiquia,
el sentia com em creixia immensament

en algun racó molt íntim i molt meu.


Joan Baptista Bertran, QUAN JO, AQUELL DIA, VAIG DEIXAR EL POBLE, dins del recull de poemes, traduïts per Ramon Cotrina, Hay un valle en mi infancia.

16 de setembre del 2010

Estupor i tremolors


Amélie Nothomb
ESTUPOR I TREMOLORS
Ed. LaButxaca

"Recorda aquelles fotos de ciutats bombardejades: la gent és morta, les cases estan arrasades, però els lavabos s'aixequen encara orgullosament al cel, penjats damunt les canonades en erecció. Quan l'Apocalipsi haurà completat la seva obra, les ciutats ja no seran res més que boscos de vàters. La dolça cambra on dorms, les persones que estimes, són creacions compensatòries del teu esperit. És típic dels éssers que exerceixen un ofici lamentable crear-se allò que Nietzsche anomena el rere-món, un paradís terrenal o celestial en el qual s'esforcen de creure per consolar-se de la seva infecta condició. El seu edèn mental és tant més bell com més vil és la seva tasca. Creu-me: res no existeix fora dels vàters de la planta quaranta-quatre. Tot és ara i aquí."

Dues dones, dues cultures, xoquen dins l'estricta jerarquia empresarial japonesa. En el col.lectiu es perden les individualitats. Les vàlues personals són reduïdes al rang assignat. Les relacions entre treballadors, entre sexes, s'enfonsen en la desigualtat i en la submissió.

Autoficció corrosiva de la degradació viscuda en una companyia de Tòquio. Una feina que es precipita al buit de la humiliació. Dia rere dia, un cos cau des de la finestra dels lavabos de la planta quaranta-quatre. I finalitzat el contracte, la cerimònia surrealista, el respecte a la tradició: tremolar i reduir-se al no res.

Imatge Flickr (Antonio Perez Rio)

12 de setembre del 2010

Rebecca


Daphne du Maurier
REBECCA

Ed. Galaxia Gutenberg


"Anoche soñé que volvía a Manderley. Me encontraba ante la verja del parque, pero durante unos momentos no podía entrar. La puerta estaba cerrada con cadena y candado. Llamé en sueños al guarda, pero nadie me contestó, y cuando miré detenidamente a través de los barrotes mohosos de la verja, vi que la caseta estaba abandonada."

Flors, moltes flors, amb tot l'esclat dels seus colors i la intensitat del seu perfum. Arbres de troncs esvelts i capçades frondoses i retallades. Corriols que s'endinsen en el bosc, creuant prats idíl.lics per trobar-se sobtadament amb el mar. Còdols i roques on arriba l'aigua salada que tot ho emmiralla. Un plaer pels sentits presidit per les línies elegants i sobries d'una casa. Però tot és fràgil. Tot s'esquerda i es cobreix d'ombra. Fosca, freda, densa. Capaç d'aferrar-se als records, als dubtes i a la innocència, com la boira humida fixada arran de terra. La seva presència desferma les pors, remou l'angoixa i ofega els somnis, colpejant ferotge com les onades contra les roques en plena tempesta.

Imatge Internet.

9 de setembre del 2010

Olive Kitteridge


Elizabeth Strout
OLIVE KITTERIDGE
Ed. 1984

"Es va tirar endavant i va continuar mirant per la finestra: núvols pàl.lids com cotó de sucre, el cel del blau més blau, el verd nou dels camps, l'estesa inacabable de l'aigua...; vist des d'allà, tot allò era meravellós, corprenedor. Va recordar el que era l'esperança i era allò mateix: aquell bregar interior que t'empeny sempre endavant, que et fa obrir camí en la vida de la mateixa manera que aquelles barques obren solcs en l'aigua resplendent, igual com l'avió tallava l'aire cap a un lloc nou,..."


Colors de tardor i olor a mar. La màgia del capvespre i l'esclat de la primavera. I enmig de la bellesa amable i plàcida, el conflicte. La freda soledat i la buidor de la pèrdua. Angoixant por i amarga supervivència.

Amb una veu agredolça i irònica, les petites històries van dibuixant el retrat de l'Olive. Una dona complexa i contradictòria, lúcida i vital. Tot s'articula i es caragola sota la mirada que avança. I sense deixar de girar, de pujar i de baixar, desfilen els clarsobscurs d'uns anys de la vida d'aquesta mestra de matemàtiques jubilada.

Imatge de Cara Barer.

3 de setembre del 2010

Petites proses blanques


Vaig deixar passar un temps. No ho recordo bé, potser un any o dos. Havia trobat la seva poesia massa difícil, bella, però complexa, i els seus tres llibres van acumular la pols en el seu lloc. No sabria dir com, un bon dia, unes petites proses van arribar a les meves mans i de nou vaig endinsar-me en la seva obra.


Salvador Espriu

PETITES PROSES BLANQUES, LA PLUJA I ALTRES RELACIONS

Ed. Moby Dick


Arbres i animals, pluges i boires, muntanyes, gorgs i bassals irradien un blanc lluent. Petites i pregones, aquestes proses, aquestes pluges, aquestes relacions, ens parlen del temps: del punt i el contrapunt de la vida, assenyalant que, sovint, els camins poden arribar a confluir en un únic caminal, on la reconciliació senyoreja el pas. El vell titellaire continua sense deixar de buscar la bellesa de la paraula, sense oblidar la realitat col.lectiva d'on viu.

"El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar."
EL PAÍS MORIBUND.






... Avui fa tres anys i encara el vent es passeja per aquests caminals sovint a mig fer. Amunt i avall, es perd, es retroba. Tragina paraules i imatges. Reviu amb la calidesa de la mirada i de la veu. Puja, baixa, salta i gira seguint aquella melodia que només els sentiments i els pensaments saben. I s'atura a cada petjada per tornar a començar de bell nou el seu vagareig per aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...



Il.lustració de Nicoletta Tomas, SOBRE EL VENTRE VERMELL DE LA CIUTAT.

22 d’agost del 2010

Lligant lectures



En agafar un llibre, un fil es tiba. El fil lliga la seva lectura a d'altres. Podem moure'ns entre les lleixes, seguint endavant, aturant-nos, desfent el camí, escollint un de nou. Ara agafant allò que creiem segur, ara, allò que desconeixem. Sense deixar de sorpendre'ns, lliguem lectures i ens emboliquem amb tot de fils.


Jean Cocteau

LOS NIÑOS TERRIBLES
Ed. Crítica

"Su certeza constituía el fundamento de su inconcebible trabajo cerebral. Ella continuaba, continuaba, continuaba encantando a Paul con sus experimentos."

OPIUM
Ed. BackList

"No me gustaría que me sorprendiesen escribiendo. Siempre he dibujado. Escribir, para mí, es dibujar. Anudar las ideas de forma que se vuelvan escritura, o desatarlas de forma que la escritura se convierta en dibujo."


Raymond Radiguet
EL DIABLE AL COS
Ed. Viena

"Voldria saber a quina edat un té el dret de dir que ha viscut."


Quan vaig llegir Los niños terribles, alguna cosa em va colpejar, com a en Paul. No era la bola blanca del principi, ni la negra del final. Era una bola blanca i negra, sorgida de l'aiguabarreig de grafies i imatges que s'escapaven del cercle fràgil i tràgic que Cocteau va tancar. Aquests nens terribles van ser escrits en una de les estades que aquest home d'intensa vocació artística, va fer en un sanatori de desintoxicació. Períodes de temps lligats a la mancança, a la reflexió i a l'observació. Des de l'opi, al voltant de l'opi, lluny de l'opi, Cocteau no deixa el llapis. Opium és el testimoni. Paraules i dibuixos fragmentats omplen cada comentari, cada retall dels seus records i dels seus pensaments. I en tots ells hi plana una ombra, la pèrdua de Radiguet. L'opi duia a Cocteau de la felicitat a la tristesa, com en El diable al cos els esdeveniments arrosseguen al jove temerari i immadur protagonista.

30 de juliol del 2010

Library



... en el laberint, una biblioteca...


Library de singsfish a Vimeo.

19 de juliol del 2010

Les botigues de color canyella. El sanatori de la clepsidra


Bruno Schulz
LES BOTIGUES DE COLOR CANYELLA
EL SANATORI DE LA CLEPSIDRA
Ed Quaderns Crema

"No es pot dir que tinguessim una idea feliç, quan, seduïts per una propaganda pomposa, vam enviar aquí el pare. El temps reculat..., d'acord, sona molt bé, però, ¿a què es redueix, en el fons? ¿Que potser aquí et serveixen un temps d'alta qualitat, un temps sòlid, un temps -es podria dir- de l'última remesa, un que encara fa olor de nou i de pintura? Ben al contrari. És un temps del tot desgastat, un temps que ja ha estat usat per altra gent, un temps ratat i foradat pertot arreu, transparent com un garbell.
Això no és gens estrany, perquè, en certa manera, és un temps perbocat -vull que ens entenguem bé-, un temps de segona mà."
EL SANATORI DE LA CLEPSIDRA.

En estranya corrua, brollen aquests relats. Curiosament articulats, un complex joc flueix en l'espai que va de l'un a l'altre. La infància, la familia, la casa, la botiga, giren al voltant del pare i del temps. En el seu moviment, creen una realitat pròpia, no lineal, que es nodreix de la imaginació i de la metàfora, del gest i de la paraula.

Singer va dir que Schulz escrivia algunes vegades com Kafka, d'altres com Proust i, en ocasions, era capaç d'arribar a abismes tan pregons que cap d'ells havia assolit abans. Però Schulz fuig de l'angoixa i de les evocacions. S'endinsa en el món mític de la infància, aquell que encara no ha estat embrutat pels adults. Allí, destaca la figura paterna. Un pare mutant, que canvia de mida i de forma, que tot ho omple de teories i d'experiments, que defensa la paraula i la imaginació. A batzegades, entre símbols complexos, la seva prosa et fa aturar un i un altre cop davant cada bella imatge, cada grotresca transformació, cada pertorbadora metàfora, cada desbordant narració.

“El bar estaba casi vacío. Una mujer leía una revista sentada en una mesa y dos hombres hablaban o discutían con el que atendía la barra. Abrí el libro, la Obra completa de Bruno Schulz traducida por Juan Carlos Vidal, e intenté leer. Al cabo de varias páginas me di cuenta que no entendía nada. Leía pero las palabras pasaban como escarabajos incomprensibles, atareados en un mundo enigmático.”
Roberto Bolaño. ESTRELLA DISTANTE. Ed. Anagrama.

Com Arturo Belano, esperava en un bar. Tenia el llibre obert i llegia, però ni aquell era el lloc, ni era el moment. Més tard, lluny d'allí, en un altre instant, a soles, a poc a poc, vaig tornar a començar...

Imatge Flickr (FJTU)

7 de juliol del 2010

Llengua abolida o retrobar-se en la dansa


Parlaré amb tendresa d'aquesta llengua. La meva, la teva. Recordant la teva veu, rellegint-te, puc dir amb fermesa que no puc imaginar-me que la nostra llengua pugui ser anul.lada, pugui ser destruïda. És cert que res sé de l'esdevenidor. Ignoro que canviarà, esborrarà o oblidarà el temps i la memòria. Immersa en aquesta incertesa, em deixo seduir de nou per la teva poesia, buscant, potser, aquella abraçada amiga capaç d'allunyar tot allò que em pesa. M'endinso en els teus versos, lentament, bressolada per les teves paraules, retrobant-me en aquesta estranya dansa. I en el silenci, i des del silenci, només ressona aquesta llengua. La teva, la meva.


Hi és ell. I jo. Barrejats en un rostre
que estrena els tretze vents

sargits amb pluja nova...

I no hi som. Les tisores han destrossat l'arrel.

Nusos ratats. I una porta esbotzada.


Riu amunt ressegueixo en va tots els topants.
Tots els llibants trencats, les aigües desnuades.
Estellades les barques que intentaven un pont.

I, malgrat tot, confosos en un rostre, ell i jo.


I no hi som. És el freu que uneix i separa
florit d'escuma nova: qui sap on és la deu?
La vida que ha calat xarxes en aquest tram
pren el que és seu i oblida qui és ell, qui sóc jo,
quin amor ha llançat daus vells a l'enforcall
i quin atzar va encendre l'atzar, d'espurna a bosc:
Tot ho colga el relleu continu de les fulles.

Maria-Mercè Marçal.
LLENGUA ABOLIDA
(1973- 1988)

Editorial 3i4

Bellesa, amor i sentiment brollen de cada vers. Des de Cau de llunes, a Bruixa de dol, Sal oberta, Escarsers, La germana, l'estrangera i Desglaç, les paraules s'omplen de llunes i d'ombres, es barregen amb la sang i la sal de ferides obertes, les bruixes es miren en els miralls intentant descobrir identitats i alteritats exiliades, i la maternitat, l'amor, la passió, el desamor i la solitud solquen el cos que, com la terra, és ple de vida i ple mort.
Aquest recull de poemes, corprenedor i captivador alhora, és un bell reclam a la relectura.

Imatge Flickr (dawn m. armfield)

23 de juny del 2010

Avui les fades i les bruixes s'estimen


Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten la dansa, de punta i de taló.

Jo, que guaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria-Mercè Marçal. AVUI LES FADES I LES BRUIXES S'ESTIMEN. Bruixa de dol.

19 de juny del 2010

sss (XXII)...





Empezar a leer fue para mí como entrar en un bosque por primera vez y encontrarme de pronto con todos los árboles, todas las flores, todos los pájaros. Cuando haces eso, lo que te deslumbra es el conjunto. No dices: me gusta este árbol más que los demás. No, cada libro en que entraba lo tomaba como algo único.

Jose Saramago.

15 de juny del 2010

La maravillosa historia de Peter Schlemihl

Adelbert von Chamisso
LA MARAVILLOSA HISTORIA DE PETER SCHLEMIHL
Ed. Nórdica Libros
Il.lustracions d' Agustín Comotto.

"Sonó la hora.
Me quedé sentado, los ojos clavados en las agujas del reloj, contando los segundos y minutos, que eran como puñaladas. Cada ruido me estremecía. Así amaneció. Las horas se sucedían unas a otras, pesadas como plomo. Llegó el mediodía, pasó la tarde, llegó la noche, las agujas avanzaban y mi esperanza se marchitaba; sonaron las once y no pasó nada; los últimos minutos de la última hora se desvanecieron y no pasó nada; sonó el primero y el último toque de las doce, y ya sin esperanzas y vertiendo infinitas lágrimas, caí desplomado sobre mi lecho."

En Peter va bescanviar allò que volia l'home vestit de gris, per una bossa sempre plena d'or. La riquesa, el prestigi, l'èxit, tot, no eren res sense ella. Ho va saber ben aviat, però va fer tard. Un any i un dia era el termini a complir per gaudir d'un destí brillant o enfonsar-se en la foscor. Però aquest cop, en Peter no va acceptar el nou tracte de l'home vestit de gris.
Sense ella, tothom fugia d'ell; sense ella, ell va acabar fugint de tothom. Sol i calçat amb les botes de les set llegües, va viatjar, va estudiar i ens va deixar aquesta lliçó.

"Si es que quieres vivir entre los hombres, amigo mío, aprende a estimar en primer lugar tu sombra y después el oro. Pero si solo quieres vivir para tí y para tu íntimo perfeccionamiento, entonces no necesitas ningún consejo."

Il.lustració d'Agustín Comotto, pàgina 84.



... "L'ombra, segons els antics, és allò que sobreviu d'una persona, el seu record vivent"...

9 de juny del 2010

De... La autopista...


... del Sur.

"... y se corría a ochenta kilómetros por hora hacia las luces que crecían poco a poco, sin que ya se supiera bien por qué tanto apuro, por qué esa carrera en la noche entre autos desconocidos donde nadie sabía nada de los otros, donde todo el mundo miraba fijamente hacia adelante, exclusivamente hacia adelante."

Julio Cortázar. Retall de: LA AUTOPISTA DEL SUR.

Imatge Flickr (dawn m. armfield)

5 de juny del 2010

El gambit del diable i altres relats


Iàkhov Braun
EL GAMBIT DEL DIABLE I ALTRES RELATS
Ed. 1984

"Les cases cridaven, les cases suplicaven, les cases esquinçaven els pòmuls de pedra dels seus cellers, de les golfes, de portes i finestres amb un mugit d'una monotonia sepulcral:

-M-m-mu-uuuu...

Les cases repicaven la fosca nit amb un monòton i molest:

-M-m-mu-uu...

Era la tenebror del pogrom o bé realment una gent exhausta i ximple que extorquien de la fosca un Moloc desconegut?
-M-m-mu-uu... M-m-mu-u... -sortia de totes les cases, de les teulades i dels soterranis.

Els crits ni augmentaven ni callaven, ni s'esmolaven ni cessaven, ni creixien ni queien: els crits fluien com un mar de llet avorrit, llarg i sense ribes. Qui sap, potser és això l'
eternitat?
En Pinkhos ho sap: no és la tenebror, ni la catàstrofe, ni l'eternitat. És la vida quotidiana. Sí, la vida quotidiana i avorrida."
EL GAMBIT DEL DIABLE


Les paraules ballen. La seva, és una dansa frenètica i punyent que no dóna treva. Podria parlar dels dos vells i del seu Dava, de cornetes i de balls, de jaquetes negres a ratlles i de la paraula d'atzabeja, de cellers i de l'home que corria amb una tetera a la mà. Podria parlar del vell rellotger i de les seves reines, del sacrifici del peó per aconseguir avantatge i dels moviments salvatges sobre el taulell, de la follia de les peces i del seu plor i del seu tic-tac. I també podria parlar de la música que omple la ciutat, de la marxa dels que no es veien i d'aquell que no els va veure però que encara té la seva imatge gravada. I no seria fidel, ni en un sol moment, al ritme intens i variant, al batec vibrant i sonor que et colpeja en llegir aquests tres únics relats. Perquè hi ha lectures que t'agafen, t'apreten. Claven les seves urpes ben endins i no et deixen. Et prenen l'alè i alhora són un aire nou i llaminer. Arriben a fer un encanteri que et provoca una tal fascinació que t'atrapa per sempre més.

"El nom de Iàkhov Braun no us dirà res", ens ho diu en Pavel Chinsky. Qui coneix aquest escriptor ucraïnès d'origen jueu? Qui sap del seu assassinat en mans de l'estalinisme? Qui sap de la seva obra perseguida i silenciada? Ningú? No, ara ja no. En Iàkhov Braun encara no s'ha publicat en la seva llengua original, però sí en francès i en català. Un privilegi, un plaer. I en tancar el llibre, recordo les paraules de Chinsky "llegiu de seguida aquests relats: creieu-me, el nom de Iàkhov Braun és lluny de caure en l'oblit..."

Imatge Flickr (Gerard Girbes)

27 de maig del 2010

De... Ramona,...


... adéu.

"Ets un exel.lent personatge de novel.la: contradictòria, esnob, ambigua. Tu, com jo, formes part de les romanalles d'un món que no s'acaba de descompondre. Però tu ets menys corrosiva: la teva és una classe més "autèntica". Ens ho han fet creure: nosaltres som els bells, els joves, els intel.ligents. Tenim el món a l'abast de la mà. Podem escollir el nostre futur. I no ens adonem que som uns miserables titelles, encara que exquisits i refinats. Fem bonic i prou. I la teva família, plena de Madames Bovarys d'escassa imaginació, de Pilars Prims angoixades, de Regentes casolanes, és un arsenal literari de primera. Una família neta, endreçada i polida. Amb un passat tan poc boirós. D'una diafanitat de postguerra modèlica. Tots entestats a amagar-vos les brutícies, les passions. Que embolcalleu el sadisme amb cortesia i educació."

Montserrat Roig. Retall de: RAMONA, ADÉU.

Il.lustració d'a.k.a, Louise Robinson (art_ghosts43)

22 de maig del 2010

El perseguidor



Julio Cortázar -José Muñoz
EL PERSEGUIDOR

Ed. Libros del Zorro Rojo


En 1959 es va publicar Las armas secretas de Julio Cortázar. Entre els seus contes, El perseguidor hi batega amb un so únic. Un relat-homenatge escrit cinc anys després de la mort de Yardbird quan, després de llegir-ne una biografia, Cortázar va veure en el músic al seu personatge, Johnny Carter. L'escriptor ficciona els darrers dies del saxofonista, mantenint el tarannà tràgic i transformant la ciutat. Només així, de l'angoixant gravació de Lover Man, pot sorgir Amorous.

L'exel.lent blanc i negre de José Muñoz, amb tota la seva força i el seu contrast, dóna imatge a la paraula i a la música. Dibuixa el so i la veu, la foscor de la decadència i la llum de la bellesa, l'autodestrucció i la genialitat. El món del jazz, aquell batec suggerent en Cortázar, t'embolcalla i et dissol. L'angoixa del músic perdut entre el fum, l'alcohol, la droga, el fred i l'insomni oscil.la sense rumb. La mirada de Bruno, des d'una "normalitat" ben instal.lada, s'oblida de Johnny. Aquell que no sap què persegueix i es perd en un frenètic anar més enllà del temps.
Un relat que passa, que no torna, però que sempre hi és.

" Y justamente en ese momento, cuando Jonny estaba como perdido en su alegría, de golpe dejó de tocar y soltándole un puñetazo a no sé quién dijo: 'Esto lo estoy tocando mañana'."




Imatges YouTube (de Libros del Zorro Rojo i del canal de spartakku).

17 de maig del 2010

Els quaderns de Malte


Rainer Maria Rilke
ELS QUADERNS DE MALTE

Ed. Viena


"Estic assegut i llegeixo un poeta. Hi ha molta gent a la sala, però ningú no ho diria. Són dins els llibres. De tant en tant es belluguen en els fulls, com homes que dormen i es tomben entre dos somnis. Ah!, que és agradable d'estar entre gent que llegeix! ¿Per què no estan sempre així? Pots anar a un i tocar-lo amb suavitat: no se n'adona. I si topes una mica amb un veí en aixecar-te de la cadira i t'excuses, llavors s'inclina cap al costat d'on li arriba la veu, la seva cara se't gira sense veure't, i els seus cabells són com els cabells dels qui dormen. Quin benestar! Estic assegut i tinc un poeta. Quin destí! En aquest moment, potser hi ha tres-centes persones, a la sala, que llegeixen; però és impossible que cadascú tingui un poeta. (Déu sap el que tenen!) No hi ha tres-cents poetes. Però mireu quin és el meu destí: jo, potser el més infeliç d'aquests lectors, un estranger, tinc un poeta."

Malte és a París. Estranger, troba refugi en la biblioteca, en els records, en els pensaments i en els seus quaderns. Lluny de la terra i de la familia, comença una transformació: aprèn a veure. Colors, textures i contorns diuen com són les coses i fan oblidar el que són. Tot el que veu, el que sent, el que recorda, va adquirint un nou valor estètic i expressiu. Malte vol ser poeta.

Els quaderns de Malte són fragments d'un aprenentatge. Allò viscut, recordat, somiat, està subjecte al temps i tendeix a desaparèixer. La seva fugacitat es transmuta en llenguatge i es preserva. Detalls, paraules, sensacions, reaccions, caracteritzen la percepció i el procés d'interiorització del jove Malte. Tot es barreja. Pors, vivències, lectures, sentiments. El passat i el present omplen una prosa intimista, complexa, de gran força poètica. En el límit incert entre memòria i percepció, Malte busca el seu jo. La seva veu es confon amb la de Rilke en aquesta, la seva única novel.la.

Imatge Internet.

12 de maig del 2010

La librería o l'excusa per parlar d'un dels llocs de trobada entre lectors i llibres


Amb els anys, caminem i anem sumant lectures. El camí de tot el que hem llegit no defineix un traç únic. De fet, sembla més una munió de caminals imbricats amb cruïlles, dreceres i camins tallats. Llegint, ara un llibre, ara un altre, anem també seleccionant d'on provenen les nostres lectures, quines són les fonts de les que bebem i quins són els consells que escoltem a mida que ens endinsem en aquest immens món de la literatura.

Un dels punts de trobada entre lectors i llibres, és la llibreria. Tenim idealitzat aquest espai i tot el que l'envolta. Però la llibreria és molt més que un lloc físic o un negoci on es desenvolupa un ofici i es mostra el resultat d'altres. El que comporta una llibreria, des de l'emplaçament, el fons, la línia i les directrius que la caracteritzen, els llibreters i les llibreteres, el tracte i els serveis, de fet, tot el que dóna i ofereix, no és res més que la part visible d'un gran iceberg. Si un dia em proposés obrir una llibreria, sé com seria. L'ubicació, l'ambient, la llum, l'olor, el mobiliari, la disposició, els llibres que tindria i la seva col.locació. Puc imaginar la mena de caliu que m'agradaria que es respirés, les relacions que podrien néixer, les passions lectores que voldria compartir, les il.lusions i també les decepcions que anirien de la mà dia a dia, però dubto molt que ho pogués tirar endavant...


Florence Green decideix obrir una llibreria, Harborough no en té cap. La seva història va entrant dins nostre com la humitat entra en els fonaments de les cases i en la fusta dels mobles. El relat, bell i subtil, no deixa d'amagar la cruesa de la realitat. Amb una delicada ironia, en l'aparent tranquil.la vida d'aquest petit poble de la costa es desferma una autèntica lluita. La dels que gosen trencar amb l'acceptació de la pèrdua del desig per les coses rares.

"-(...) Deje que le diga qué es lo que admiro del ser humano. Lo que más valoro es la virtud que comparten con los dioses y con los animales, y que, por tanto, no debería considerarse una virtud. Me refiero al coraje."

Penelope Fitzgerald
LA LIBRERÍA

Ed. Impedimenta



Imatge Flickr (Veronik@ GR)

10 de maig del 2010

Artistes insòlits



Daniel Monedero- Óscar T. Pérez
ARTISTES INSÒLITS
Ed. La Galera

"El pintor del fum pinta allò que s'emporta l'aire, allò que és fugitiu, allò que té de fugisser la realitat. Voldria exposar en un museu sense portes ni parets, li agradaria exposar en un museu sobre els núvols, però com que no ho pot fer, es lliura a un estil amb uns traços que sembla que tenen ales per arrencar a volar."

I nosaltres també volem a través de les pàgines, més enllà de la tinta, bressolats per les paraules, acompanyats per les imatges. Ens enlairem seguint uns artistes que s'escapen de l'ordinari. Iniciem un fantàstic recorregut on trobem la fidelitat del mirall resseguint detalls eteris. Copsem el moment àlgid d'una flor entenent el desig d'aturar l'instant. Descobrim que hi ha qui treballa dormint i que no cal deixar de satisfer l'estòmac i l'esperit. Cedim a l'obsessió d'aconseguir capturar allò que fuig submergint-nos en estranyes belleses. Ens deixem seduir per les formes fosques de les projeccions mentre l'art s'omple de dits i de peus. Nodrim la memòria de creacions allunyades del pinzell només per dotar de realitat l'artifici. I callem l'arribada tardana a les modes en topar amb l'anonimat d'una signatura.

Vides que perden el contorn i es barregen amb les obres.
Obres que per definir-se, es confonen amb les vides.

Els creadors i les creacions i el món de l'art, des de dins i des de fora. Relats de personatges curiosos, iròniques cròniques de Daniel Monedero. Imatges de formes suggerents, fascinant traç d'Óscar T. Pérez.
Un llibre, un àlbum, un catàleg, bell i insòlit.

Imatge video (elcanibalibro).

2 de maig del 2010

Mansfield Park
















Jane Austen

MANSFIELD PARK

Ed. DeBolsillo


Vladimir Nabokov
CURSO DE LITERATURA EUROPEA:

JANE AUSTEN (1775- 1817). MANSFIELD PARK (1814)
pàg. 35 a 108
Ed. Zeta


L'abril de 1950, Vladimir Nabokov preparava un curs, "Novel.lística Europea (segles XIX i XX)". Va escriure a Edmund Wilson per saber quins escriptors anglesos destacava per formar part del temari. En necessitava com a mínim dos. En Wilson va tenir clars els dos noms: Charles Dickens i Jane Austen. Nabokov va estar d'acord amb el primer nom. Respecte el segon, no coincidia amb l'opció donada: "(...) No me gusta Jane; en realidad tengo ciertos prejuicios contra todas las escritoras. Están en otra categoría. No soy capaz de ver nada en Orgullo y Prejuicio (...)" Wilson va insistir en donar una oportunitat a l'escriptora, suggerint-li la lectura de Mansfield Park.
Finalment va incloure Jane Austen, iniciant el curs de literatura europea amb ella i la novel.la aconsellada per Wilson.

"Mansfield Park es un cuento de hadas; aunque en cierto modo, todas las novelas lo son. A primera vista, la forma y la materia de Jane Austen pueden parecer anticuadas, artificiosas, irreales. Pero ésta es una ilusión a la que sucumbe el mal lector. El buen lector sabe que no tiene sentido buscar la vida real, la gente real y demás, cuando se trata de novelas. En un libro, la realidad de una persona, de un objeto, o de una circunstancia, depende exclusivamente del mundo creado en ese mismo libro."

Nabokov realitza una magistral dissecció. Aïlla les estructures literàries, cita fragments dels capítols seleccionats, busca les referències de les obres que s'hi mencionen. Les parts que fonamenten l'arquitectura de la novel.la queden analitzades detalladament.

"Mansfield Park, (...), es la obra de una dama y el juego de una niña. Pero de ese costurero sale una labor exquisita y artística, y esa niña posee una vena poética asombrosa y genial."

En llegir per primer cop un llibre puc dir si m'ha captivat, si m'ha emocionat. I tot i ser conscient de l'existència de tot un mecanisme literari, si l'obra és coherent i compacta, aquest sistema que fa que la història es mogui de forma natural, queda amagat. Amb la relectura, aquest fantàstic plaer de rellegir, aniré discernint aquests engranatges que, minuciosament encaixats entre sí, doten de moviment a l'enginy que es desplega davant els meus ulls.
Com deia Nabokov, amb la relectura s'acaronen els detalls. Si a més, prop nostre hi ha algú capaç d'encetar "una investigació al voltant del misteri de les estructures literàries", l'immersió en la novel.la esdevé única.
Endinsar-se en Mansfield Park, gaudir del regust de la descoberta d'aquells passatges que ressonaven en aquell lloc on es guarden els bons records literaris, és tornar a fer necessària la lectura de Jane Austen.

"Que abunden otras plumas en la descripcion de infamias y desventuras. La mía abandona en este punto esos odiosos temas, impaciente por devolver un discreto bienestar a todos aquellos que no estén en grave falta, y por terminar con todos los demás."

Amb aquestes paraules de l'"operació de neteja", accelerada en els darrers capítols a través d'una trama de cartes, finalitza Mansfield Park, després de pàgines i pàgines de detallades descripcions, caracteritzacions dels personatges, discursos directes i indirectes, tot tocat per la fina ironia de la ploma de Jane Austen. Aquest conte de fades apareix com una obra de teatre davant nostre. En els diferents actes, la seva ventafocs veu les entrades i les sortides dels personatges, l'enfrontament de la moral tradicional amb l'amoralitat arribada de fora, el xoc entre l'educació, l'entorn, la personalitat i el caràcter. Tot plegat, un bella mascarada. Un ball que a través dels ulls de Fanny Price, ens permet veure la màscara i també el rostre que s'amaga. El dia a Sotherton, la picada d'ullet a l'escriptor admirat quan entra en escena l'assaig d'una obra de teatre on la distribució de personatges coincideix amb el paper dels protagonistes, esdevenen moments àlgids de la novel.la.

"(...) no creo que se pueda enseñar a a nadie a escribir, a menos que posea ya un talento literario. Sólo en este último caso se puede enseñar a un joven autor a encontrarse a sí mismo, a librarse de sus clichés lingüísticos, a eliminar la chabacanería, a formarse el hábito de buscar con paciencia la palabra correcta, la única palabra correcta que transmitirá con precisión el matiz exacto y la intensidad del pensamiento. En estas cuestiones, hay peores maestros que Jane Austen."

Una sort ambigua va donar una oportunitat a "la delicada, exquisida i pàl.lida Jane" i a la seva complexa Mansfield Park.
Passo pàgina. M'allunyo d'aquesta fascinant teranyina. Una captivadora elecció que m'ha permés gaudir de nou de l'escriptora i de la seva admirable i discutida novel.la.
El curs continua, al seu ritme, seguint un capritxós calendari, sense pressa.