Maria Àngels Anglada
EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ
Ed. Columna
"És que havia perdut el compte del temps? Els dies com anys, i els mesos com dies, tot s'enterbolia en una cinta boirosa.
Però res no s'aturava, a fora del camp, fora d'aquella illa d'un monstruós arxipèlag. Sentí una alenada d'aire no tan glaçat, més benigne, com una única carícia al país de l'odi. Al seu carrer d'abans, a Cracòvia, ja no deurien tardar a arribar-hi les orenetes. La primavera -es va dir- florirà més que mai. Florirà sobre els cossos de milers de morts."
La memòria de les mans crea el petit miratge. Un instrument es transforma en aquella fusta on els nàufrags s'hi agafen amb força. La música desperta el silenci conscient de la incertesa del destí. Una dansa macabra on l'atzar i el futur ballen plegats.
El temps no sempre alleuja la memòria. La caixa de ressonància i l'ànima del violí guarden els records. Les cordes, com les vides, arrenquen la melodia de la mà de l'oblit. El pensament es torna pregunta i la pregunta, cançó:
... "ofici?", "violer".