8 de desembre de 2010

La vaca cega


Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afronotada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic, parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall, LA VACA CEGA, Poesies, 1895.

3 comentaris:

horabaixa ha dit...

Hola Ariadna,

La lectura d'un clássic. Entranyable. Com aquest racó.

Una forta abraçada

David ha dit...

Tant se val les vegades que es llegeixi, aquest poema sempre té una força especial.

digue'm ariadna ha dit...

Horabaixa... moltes gràcies per les teves paraules...

David... i malgrat els canvis que acompanyen el lloc on es diu que va inspirar-se el poeta, la força continua vigent...