7 de juliol de 2010

Llengua abolida o retrobar-se en la dansa


Parlaré amb tendresa d'aquesta llengua. La meva, la teva. Recordant la teva veu, rellegint-te, puc dir amb fermesa que no puc imaginar-me que la nostra llengua pugui ser anul.lada, pugui ser destruïda. És cert que res sé de l'esdevenidor. Ignoro que canviarà, esborrarà o oblidarà el temps i la memòria. Immersa en aquesta incertesa, em deixo seduir de nou per la teva poesia, buscant, potser, aquella abraçada amiga capaç d'allunyar tot allò que em pesa. M'endinso en els teus versos, lentament, bressolada per les teves paraules, retrobant-me en aquesta estranya dansa. I en el silenci, i des del silenci, només ressona aquesta llengua. La teva, la meva.


Hi és ell. I jo. Barrejats en un rostre
que estrena els tretze vents

sargits amb pluja nova...

I no hi som. Les tisores han destrossat l'arrel.

Nusos ratats. I una porta esbotzada.


Riu amunt ressegueixo en va tots els topants.
Tots els llibants trencats, les aigües desnuades.
Estellades les barques que intentaven un pont.

I, malgrat tot, confosos en un rostre, ell i jo.


I no hi som. És el freu que uneix i separa
florit d'escuma nova: qui sap on és la deu?
La vida que ha calat xarxes en aquest tram
pren el que és seu i oblida qui és ell, qui sóc jo,
quin amor ha llançat daus vells a l'enforcall
i quin atzar va encendre l'atzar, d'espurna a bosc:
Tot ho colga el relleu continu de les fulles.

Maria-Mercè Marçal.
LLENGUA ABOLIDA
(1973- 1988)

Editorial 3i4

Bellesa, amor i sentiment brollen de cada vers. Des de Cau de llunes, a Bruixa de dol, Sal oberta, Escarsers, La germana, l'estrangera i Desglaç, les paraules s'omplen de llunes i d'ombres, es barregen amb la sang i la sal de ferides obertes, les bruixes es miren en els miralls intentant descobrir identitats i alteritats exiliades, i la maternitat, l'amor, la passió, el desamor i la solitud solquen el cos que, com la terra, és ple de vida i ple mort.
Aquest recull de poemes, corprenedor i captivador alhora, és un bell reclam a la relectura.

Imatge Flickr (dawn m. armfield)

6 comentaris:

novesflors ha dit...

Cap llengua hauria d'estar abolida. Mai. Espere que la nostra vaja vencent obstacles i tinga un futur. No m'imagine (ni imagine la meua filla) utilitzant de continu una altra llengua. No puc, ni vull, imaginar aquesta pèrdua. L'esperança és nacessària.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Vaig descobrir-me enamorada de la nostra llengua amb Espriu, però Maria-Mercè Marçal i Mercè Rodoreda em van fer apassionar-me per ella.

Com diu Novesflors, cap llengua hauria d'estar abolida. Afortunadament, la nostra té molts amants i la defensarem sempre.

Meravellós post, Ariadna.

David ha dit...

Una de les grans tragèdies del nostre temps és la desaparició de moltíssimes llengües. L'empobriment global que això significa és de dimensions inimaginables.
La Maria-Mercè Marçal és d'aquelles persones que han sabut portar la nostra llengua molt més enllà de l'ús comunicatiu quotidià. Gràcies per recordar-nos-ho.

L'Espolsada llibres ha dit...

Gràcies per oferir-nos aquestes petites dosis de literatura. No ens podem permetre que s'aboleixi cap més llengua.
Com diu la Sílvia, la Marçal et fa creure i reconciliar amb allò que som.

Anònim ha dit...

Les llengües sempre sumen, i avui encara més.

A l´atzar agraeixo...

M.M.Marçal

Imma

digue'm ariadna ha dit...

Novesflors... d'alguna manera, som nosaltres qui marquem el ritme i la força del seu batec...

Sílvia... enamorar-se, apassionar-se, inclús enfadar-se, amb ella, d'ella, per ella, és com la fem viva... moltes gràcies...

David... que un sistema de signes esdevingui sentiment i pugui donar veu al sensible, hauria de ser suficient raó per la seva pervivència...

Espolsada... així és, resulta un luxe irracional permetre-ho...

Imma... no s'hauria d'oblidar mai...