13 de febrer de 2012

En mitad de la noche un canto

Jirí Kratochvil
EN MITAD DE LA NOCHE UN CANTO
Ed. Impedimenta

"y te preguntarás, ¿cómo es que nadie fue a buscarme? no lo sé, pero quizás me estuvieron buscando y quizás el abuelo lograra lo que sueñan todos los constructores de laberintos: construir un laberinto tan perfecto que no sólo se pierde en él todo aquél que entra, sino que es un laberinto que, como un gran animal paticojo, se levanta, se aleja renqueante y con él rabo borra las huellas que va dejando tras de sí, y así, todo lo que voy a relatar aquí a continuación y que aún vas a oír tiene ya lugar sólo en las entrañas de ese animal, ahora ya invisible, que camina, cojea y sigue borrando las huellas tras de sí."

Brno, en Petr, en Petrik, tots i totes, són dins d'aquest estrany animal. Trepitja on comença la realitat, arrossega la ficció, i ho esborra tot. Al seu pas, els contorns es deformen, les projeccions es dilueixen. Entre ironies i mancances, entre pors i allò fosc, dens i brut que es remou en els racons dels que veuen com tot s'esfondra, una mena cançó. Mots encadenats. Una lletania que neix al ben mig de les entranyes i s'ho emporta tot pel davant. I no canten ells, ni elles, ni la mare, ni l'avi, ni en Petrik, ni en Petr, no. És Brno.

I si he de parlar d’alguna cosa, podria parlar de la infantesa, de la figura del pare i del reflex del rostre que cada matí es mira en el mirall, de la ciutat i del que queda de la guerra. Però no seria res més que una petita i fugaç imatge grotesca.

Jo tenia una mena de ritual cada cop que tancava un llibre. Resseguia les seves pàgines i copiava aquells fragments que havia subratllat. Rellegia. Omplia una llibreta negra de paraules i moments d'altres, que no eren meus, però volia que ho fossin. L'ordre que tot ritual imposa, s'ha trencat. I camino lenta, arrossegant les cames i una mena de cançó, ho dilueix tot.

Imatge Flickr (atcomnoman)

14 de gener de 2012

The Joy of Books



... en el laberint, llibres i més llibres...

16 de desembre de 2011

Wakefield



Nathaniel Hawthorne
WAKEFIELD
Ed. NordicaLibros


"En medio de la aparente confusión de nuestro misterioso mundo, las personas están tan pulcramente adaptadas a un sistema, y los sistemas engarzados entre sí y a un todo, que si una persona se ausenta por un momento se expone al aterrador riesgo de perder su puesto por siempre, pudiendo llegar a convertirse, como le sucedió a Wakefield, en el Desterrado del Universo."


D'uns dies, a vint anys. Un somriure burleta i l'absència. Una perruca vermella que observa sense ser reconeguda. El fred, la pluja i el retorn.

Wakefield marxa i torna passats vint anys. En aquest temps, ni viu en terres exòtiques, ni cor grans aventures. Des d'un pis, prop de casa seva, observa les reaccions de la seva absència: l'angoixa, l'acceptació i l'oblit. Ell que deixa la llar, la feina i la vida, de manera voluntària, per caprici, acaba sota el pes feixuc de veure's foraster, ignorat i aïllat.
I mentre l'autor parla d'ell i amb ell, l'increpa i l'estudia, no puc deixar de preguntar-me una cosa: i la dona de Wakefield?

9 de desembre de 2011

On el foc no s'apaga


May Sinclair
ON EL FOC NO S'APAGA
Ed. Viena


"La qualitat estranya del seu estat era que el temps no existia. Recordava vagament que en altres èpoques hi havia una cosa que es deia temps, però havia oblidat del tot com era. Era conscient que passaven coses i que estaven a punt de passar; les copsava pel lloc que ocupaven i en mesurava la durada per l'espai que travessava."


Relats que bé podrien haver omplert aquelles nits fredes vora un llac glaçat. Contes que ballen a l'ombra del plec de gruixudes cortines, s'aturen i reinicien una estranya dansa de glaç. Ulls que miren, oïdes que escolten, calfreds que lents i silenciosos baixen per l'espinada.

Brases. Troncs brogents sense flama. Una imatge que acompanya, travessa les pàgines i deixa empremta a cada paraula.

Imatge Flickr (B. Aravena)

10 de setembre de 2011

Una espia a la casa de l'amor


Anaïs Nin
UNA ESPIA A LA CASA DE L'AMOR
Ed. Labreu

"S'havia perdut en un racó de la frontera entre les invencions, les històries, les fantasies i el seu jo veritable. Els límits s'havien esborrat, s'havien perdut les petjades; havia anat a parar al pur caos, i no era un caos que se l'emportés com el galop dels cavallers romàntics de les òperes i les llegendes, sinó que de cop i volta mostrava l'atrezzo: un cavall de paper maixé."


Llisquen els perfils i les siluetes per la paret. Ombres que defineixen la Sabina, i alhora la desdibuixen. L'engranatge no té la solidesa que aparenta i a cada nou gir, es distancia més de la realitat. El detall pren el protagonisme al conjunt, deconstruint la còpia de la còpia que va davallant.

Amagada rere les pàgines, observo atentament ombres, perfils i traços. Amatent, veig la transformació del que sembla ser i el què és, el que es vol ser i el què s'acaba sent. I clavant l'esguard a través d'opacitats i transparències, davant meu, la confusió, el trasbals, la fragmentació i l'esclat de qui no vol quedar fixat en un petit requadre tancat.

Imatge, Nu descendant un escalier nº2, 1912, Marcel Duchamp.

5 de setembre de 2011

Primera història d'Esther


Dalt l'escenari, els actors es mouen, es perden, gesticulen i parlen. En una de les butaques, l'autor silenciós, mira com avancen, retrocedeixen i s'amaguen les paraules. Rostres, veus, mans i peus, van i venen, aturen el temps i juguen amb els drames fent ganyotes.


Salvador Espriu
PRIMERA HISTÒRIA D'ESTHER
Ed. Proa

No sé si era de la veritat o no, aquell mirall esmicolat. Ignoro quanta llum pot capturar un fragment. No m'atreviria a jutjar ni autenticitats ni reflexos. Davant la creació, capaç de sorgir de l'aiguabarreig de mons, espais i temps, callo. Desconec com pot arribar a ser de golafre i estúpid un pop, però sé, amb la certesa dels que sabem poc, que si una llengua pot arribar a ser tan bella, rica i variada, no pot caure en el no res.

ESTHER:
Quan et perdis endins
del desert de la tarda
i t'assedegui el blau
de la mar tan llunyana,
et sentiràs mirat
per la meva mirada.





... Dissabte va fer quatre anys, i el vent s'ha tornat mandrós. Sembla aturar-se vençut sota una aclaparadora i feixuga sensació, anunciant absències i buits. Cert que els moviments són tan lents que rocen la desaparició. Però, tossut, continua en el seu lloc, pacient, desitjant remoure de nou terres roges i polsoses on el peu hi deixi fràgils petjades...

... Moltes gràcies per continuar aquí, donant sentit a aquest petit i senzill laberint...




Il.lustració de Nicoletta Tomas, SILENCI PROFUND