Julio Cortázar.
LAS ARMAS SECRETAS.
Ed. Cátedra.
"El artista que hay en él va a ponerse frenético de rabia cada vez que oiga ese remedo de su deseo, de todo lo que quiso decir mientras luchaba, tambaleándose, escapándosele la saliva de la boca junto con la música, más que nunca solo frente a lo que persigue, a lo que se le huye mientras más lo persigue. Es curioso, ha sido necesario escuchar esto, aunque ya todo convergía a esto, a Amorous, para que yo me diera cuenta de que Johnny no es una víctima, no es un perseguido como cree todo el mundo, como yo mismo lo he dado a entender en mi biografía (por cierto que la edición en inglés acaba de aparecer y se vende como la coca-cola). Ahora sé que no es así, que Johnny persigue en vez de ser perseguido, que todo lo que está ocurriendo en la vida son azares del cazador y no del animal acosado. Nadie puede saber qué es lo que persigue Johnny, pero es así, está allí, en Amorous..."
EL PERSEGUIDOR.
Cinc contes. Unes cartes, un error, un germà, un silenci i un oblit. Una feina, una festa, un whisky, una mort i un engany. Un noi, una dona, una càmara, un fotògraf i una fotografia. Un jazzman, un saxo, una ànima, una recerca i una vida. Un passat, una por, una superposició, un record i una reencarnació.
Cortàzar i la fantasia confosa entre el quotidià. La barreja del racional amb el irracional. Personatges que fugen de la linealitat. Éssers autònoms immersos en el destí.
Personatges i Cortàzar. L'escriptor i la seva realitat.
8 comentaris:
Cortázar, la personificació pura de la poesia d'Eluard...
Tinc el cor en tenebres, benvolguda ariadna, ja sé que és un trop fàcil, tenint en compte que es commemora el naixement de Conrad...
No és molt millor el Cortázar dels contes que el de Rayuela?
Amic Antitot, ningú no pot ser la personificació pura de la poesia d'Eluard... amb tots els respectes
salut!
perdona, ariadna, abans no m'havia identificat, sóc en Marlow, és clar
Antitot... No ho sabria...
Cortàzar deia: "el escritor es culpable de literatura, nada le gusta más que imaginar excepciones, individuos fuera de la especie, monstruos no siempre repugnantes". Ell imaginava i jugava amb la realitat i amb el somnis. Llegint Cortàzar: pots trobar-te que el protagonista parla i pots llegir els seus pensaments generats a partir dels seus mots; pots trobar-te fantasmes acceptats, formes no resoltes, dimensions desconegudes o absurdes, genis sense genialitat, fantasmes a desgrat, tot, dins d'una atmosfera inquietant, que pot semblar en aparença normal i quotidiana. Els seus relats estan espurnejats de tristesa, d'acceptació, d'humor, de misteri, de sorpresa, de realitat, de fantasia, sense seguir una linealitat reglada, i no deixen de perdre interés, ni força, ni bellesa.
Eluard deia: "el poeta, el hombre se apodera de la realidad, la domina. Esta realidad no puede nunca confundirnos. No se emmascara. No existe el ángel de la realidad. Puede llamarse idiotez, miseria, enfermedad, guerra: el poeta no vive sobre cimas, no se mece a menudo en dulces beatitudes, y cuando ha constatado el peligro no debe someterse a él." Ell utilitzava totes les formes, totes les paraules, creant una poesia oberta a un món real i viu. Com si els seus poemes fossin colors d'un quadre, així veig la seva poesia, bella, magnífica, i tant és si correspon a una primera etapa simbolista, a l'etapa surrealista pròpiament, o a l'etapa de conscienciació política.
Tots dos, em recorden al Johnny de El Perseguidor: perseguint "allò" que els hi manca per equilibrar unes necessitats profundes i creatives. Les busquen i les van trobant, però el desequilibri no s'arriba a fer mai. Personalment, crec que Cortàzar ho perseguia en el món interior, i Eluard en el món exterior. No sé si un personifica l'obra de l'altre, no ho sé...
Marlow... Rayuela m'agrada, però per mi, Cortàzar és en els seus contes. Aquests relats, per mi, són com finestres obertes, il.luminades amb poca llum, que estan una mica entre tenebres, que fan que miri dins seu amb molt més interés i curiositat, que si fossin finestres tancades a plena llum del dia...
Sempre recordaré el professor de literatura castellana de BUP llegint-nos contes del Cortázar a classe. Eren hores que es fonien per mi, la història volava pels minuts de la classe i el professor il·luminava els ulls d'alguns afortunats que es submergíem al seu món....
Petonets!!
Com van dir, no recordo on, "Cortàzar: después, antes: Borges". Realment, El Perseguidor és el conte a destacar: bona la fotografia escollida!
Petons!
Poeta... Els professors... Vaig tenir un professor que van qualificar de geni: perquè transmetia, comunicava i contagiava les seves aptituds de coneixement, d'organització, d'aprenentatge, de curiositat, d'invenció, amb una facilitat i humiltat innata, que captivava a tothom, que escoltaves i t'escoltava, que feia que les hores llisquessin de tal manera que ni t'adonaves... realment per sentir-se afortunat...
Ragnarok... Borges i Cortàzar... Borges dóna als seus contes una geometria de perímetres i arestes, finament traçades amb el rigor d'un bibliotecari: capaç de classificar els models originaris, les idees pures, les realitats que depassen l'experiència... Cortàzar, menys rigurós, menys coneixedor d'aquesta metafísica, dóna als seus relats una nova visió de l'ésser humà: el reinventa, l'innova, l'explora davant situacions on la fantasia i la realitat es confonen, el transforma a ell i a la seva realitat... No sé si els posaria en un mateix pla...
Petonets
Publica un comentari a l'entrada