10 de setembre del 2011

Una espia a la casa de l'amor


Anaïs Nin
UNA ESPIA A LA CASA DE L'AMOR
Ed. Labreu

"S'havia perdut en un racó de la frontera entre les invencions, les històries, les fantasies i el seu jo veritable. Els límits s'havien esborrat, s'havien perdut les petjades; havia anat a parar al pur caos, i no era un caos que se l'emportés com el galop dels cavallers romàntics de les òperes i les llegendes, sinó que de cop i volta mostrava l'atrezzo: un cavall de paper maixé."


Llisquen els perfils i les siluetes per la paret. Ombres que defineixen la Sabina, i alhora la desdibuixen. L'engranatge no té la solidesa que aparenta i a cada nou gir, es distancia més de la realitat. El detall pren el protagonisme al conjunt, deconstruint la còpia de la còpia que va davallant.

Amagada rere les pàgines, observo atentament ombres, perfils i traços. Amatent, veig la transformació del que sembla ser i el què és, el que es vol ser i el què s'acaba sent. I clavant l'esguard a través d'opacitats i transparències, davant meu, la confusió, el trasbals, la fragmentació i l'esclat de qui no vol quedar fixat en un petit requadre tancat.

Imatge, Nu descendant un escalier nº2, 1912, Marcel Duchamp.

5 de setembre del 2011

Primera història d'Esther


Dalt l'escenari, els actors es mouen, es perden, gesticulen i parlen. En una de les butaques, l'autor silenciós, mira com avancen, retrocedeixen i s'amaguen les paraules. Rostres, veus, mans i peus, van i venen, aturen el temps i juguen amb els drames fent ganyotes.


Salvador Espriu
PRIMERA HISTÒRIA D'ESTHER
Ed. Proa

No sé si era de la veritat o no, aquell mirall esmicolat. Ignoro quanta llum pot capturar un fragment. No m'atreviria a jutjar ni autenticitats ni reflexos. Davant la creació, capaç de sorgir de l'aiguabarreig de mons, espais i temps, callo. Desconec com pot arribar a ser de golafre i estúpid un pop, però sé, amb la certesa dels que sabem poc, que si una llengua pot arribar a ser tan bella, rica i variada, no pot caure en el no res.

ESTHER:
Quan et perdis endins
del desert de la tarda
i t'assedegui el blau
de la mar tan llunyana,
et sentiràs mirat
per la meva mirada.





... Dissabte va fer quatre anys, i el vent s'ha tornat mandrós. Sembla aturar-se vençut sota una aclaparadora i feixuga sensació, anunciant absències i buits. Cert que els moviments són tan lents que rocen la desaparició. Però, tossut, continua en el seu lloc, pacient, desitjant remoure de nou terres roges i polsoses on el peu hi deixi fràgils petjades...

... Moltes gràcies per continuar aquí, donant sentit a aquest petit i senzill laberint...




Il.lustració de Nicoletta Tomas, SILENCI PROFUND