Poema de la fi i Rèquiem o quan la mirada i la veu de dues dones esquerden la foscor

Tot es torna obscur. Una angoixant densitat augmenta, tornant insegurs els moviments i els pensaments a mida que els contorns es perden. La solitud va de la mà de la negror, penetrant dins el cos amb una carícia freda i llunyana. Aquesta boira negra i espessa, ho cobreix tot... Hi ha moltes menes d'obscuritat... Revolució, guerra, persecució, exili, misèria, fam, horrors, menyspreu, oblit, silenci... són indrets que no volen deixar entrar la claror. Neguits, pors i solitud omplen a qui no vol acceptar aquesta manca de llum. La seva mirada s'alçarà i la seva veu no callarà, donant un testimoni brillant i clar, profund i bell, forjat dia a dia per trencar la foscor.

Dues dones ens van deixar les seves veus líriques en una època fosca. Van parlar de l'amor, la passió, les emocions, el temps, la pàtria, des dels seus exilis interiors i exteriors. La tonalitat brillant de les seves personalitats, tan llunyanes i properes, van omplir els seus poemes que com a pàgines d'un dietari, recollien les seves vivències, les seves reflexions i els seus sentiments. La Marina Tsvetàieva amb una personalitat rebel, apassionada i excèntrica d'on brollava una poesia, d'estil trencador i únic, silenciada dràsticament. L'Anna Akhmàtova amb la seva manera de ser elegant, clàssica i de serena tristesa, surgència d'uns poemes expressius, sobris i bells, plens de significats exactes. Les seves musicalitats brillants i originalitats esclatants volien esquerdar la foscor que les envoltava.

"En totes dues, la condició de dona tenyeix sempre la vivència de les coses i de la poesia (...). I també la consciència compartida per totes dues, d'haver contribuït al pas essencial de les dones des d'una posició de muses mudes a la de subjectes del discurs."

Maria-Mercè Marçal.

Dues vides i dues obres, paral.leles i divergents, lligades a un època. Personalitats pròpies, admiració mútua i un art. Dues veus poètiques que van mirar aquella Rússia obscura de la primera meitat del segle XX.

S'han fos- tendresa, cases,

Dies, pedres, nosaltres.

Torres buidant-se honoro- com

Una mare d'edat!

Ja que buidar-se és- acció:

El buit no es pot buidar.

Marina Tsvetàieva. Fragment 11. Poema de la fi.

Sentència... De sobte, les llàgrimes s'escolen

I una dona se sent isolada del grup

Tal com si li haguessin extirpat el seu cor

Del pit i, cruelment, l'estassessin a terra

Per després aviar-la..., tentinejant i sola.

Anna Akhmàtova. Fragment Dedicatòria. Rèquiem.

Marina Tsvetàieva

POEMA DE LA FI I ALTRES POEMES.

Anna Akhmàtova

RÈQUIEM I ALTRES POEMES.

Ed. LaButxaca.

Ens explica la Monica Zgustova que en una conversa en un restaurant de Gràcia, la Maria-Mercè Marçal va preguntar per les dones de la literatura russa, i ella va parlar de dues escriptores i de la seva poesia. D'aquesta manera va sorgir un projecte comú quan, a mena de comiat, Maria-Mercè Marçal va dir: "Quan em portaràs la tria? I la traducció?".

Va passar el temps i a partir de la versió literal de Monica Zgustova, Maria-Mercè Marçal va treballar la recreació poètica d'aquells poemes on l'enamorament, la tendresa i la passió, esquerdaven la foscor d'una Rússia sotmesa a revolucions, guerres, repressions i exilis. Un recull de poemes que passegen per una època tràgica i unes vides que es toquen i se separen, il.luminant petits fragments d'un dietari líric.

Noms de sorra

A vegades oblidem i d'altres, volem oblidar. Els records no sempre són bons. Alguns ens deixen aquell regust amarg que ens fa tancar els ulls amb força, que ens fa no voler recordar. Durant molts anys, en capses de sabates amagades als altells o al fons de vells armaris, la pols va cobrir un tros de vida. El temps passa, com la sorra que s'escola entre els dits, i cau lentament, gra a gra. No és fàcil remenar en els racons de la memòria quan el que hi ha fa massa mal. No és senzill estar allí i preguntar i mirar-se en uns ulls que es perden en el passat i esperar i escoltar les veus i els silencis. Del so dels records a l'escriptura de la recerca, l'Assumpta Montellà, amb La Maternitat d'Elna, ens va dur de la mà a la senyoreta Isabel. Una dona que caminava per la sorra, que amb pas ferm i mirada penetrant no deixava de buscar, que amb decisió va fer el que altres no van fer, el que altres no volien fer. Ella, l'Elisabeth Eidenbenz va fundar la Maternitat en un vell casalot, d'aquest municipi del Rosselló, on 597 nens i nenes, entre 1939 i 1944, no es van escolar entre els dits com la sorra.
Tots els noms tenen les seves històries. Tots ells s'han forjat amb moltes vides que, gra a gra, omplen el seu bagatge. En ell, Elna porta escrit el record d'un temps de misèria, de lluita, i de vergonya. Però, no és només això. Aquest nom també ens parla de fermesa, d'ideals, de decisió, de voluntat, d'esperit i de dignitat humana. Elna ens parla de l'Elisabeth Eidenbenz. Durant anys la seva història, com la dels nadons bressolats a la maternitat, com la de molts catalans exiliats, va ser oblidada i silenciada. Al 2005, amb La Maternitat d'Elna, la tasca de l'Elisabeth Eidenbenz va ser coneguda i reconeguda. Després de passar setanta anys, ella encara creu que els nens i les nenes són els autèntics motors d'aquesta història. Des de que va sortir el llibre, han nascuts moltes Elna en el nostre país, i de ben segur, veure els seus ulls i els seus rostres, serà el millor homenatge que es pugui fer a l'Elisabeth Eidenbenz en el seu 95è aniversari, el proper 12 juny. Així neix aquesta inciativa de l'Assumpta Montellà: una trobada de les Elna el diumenge 8 de juny, a les 12 del migdia, a l'Hivernacle del Parc de la Ciutadella, per col.laborar en aquest regal.

... Com la sorra s'escolava entre els dits, el temps passava i s'adheria a la pell, com aquells grans que queien i ho omplien tot. Les mirades s'anaven buidant amb el brogit del mar, entre els dies i les nits, entre la fam i el fred, entre la por i la incertesa. Per sobre els seus caps, paraules crues i estranyes ressonaven en aquell xiuxiueig callat que ho omplia tot. Silencis trencats per laments, per plors, pels brams de les criatures i per aquell xiulet que demanava ajut des de la tanca. Una tristesa amarga que rascava la gola i s'instal.lava en una freda buidor. Les mans jugaven amb la sorra. Les mans acaronaven la panxa. Les mans s'apretaven i oferien el puny a la mirada humida, en aparèixer l'ombra glaçada de les cavallerisses de Perpinyà. El rostre es tensava en veure sortir el cap menut de l'arena, no el volia veure i la mirada es perdia, desesperada, mentre les il.lusions lliscaven com la sorra que s'escolava entre els dits...

-digue'm ariadna, 7 de maig'08-

Música para ascensores, o quan el condensador de flux permet la dissolució de l'espai-temps

Podem creure que l'absència de tota realitat apareix de sobte, un bon dia, davant nostre o al nostre costat, quan menys ens ho esperem, sense avís i amb l'aparença més crua i dura que ens poguem imaginar. Simplement, hem oblidat que, de fet, mai s'ha mogut d'allí. Ens sentim perduts en un gran espai privat de matèria, sense la noció del temps ni de la realitat, mentre que el nostre propi cervell crea imatges tan reals, que esdenvindran autèntiques presències. Llavors, el buit que ens envolta, mostrarà un feix de llum damunt d'un ring, on, a l'espera del primer toc de campana, del moment zero, de la primera nota de música que ens dissoldrà en l'espai, apareix el contrincant, el nostre adversari. Un combat singular on les paraules seran els nostres punys, i el diàleg del combat no donarà ni guanyadors ni vencedors.

Música para Ascensores és el títol del recull de poemes de José Daniel Espejo, XXI Premio Internacional de Poesía Antonio Oliver Belmás. Al larg de set capítols, els seus poemes, escrits entre el 2001 i el 2007, configuren el seu treball en la zona fronterera del Buit. Una poètica narrativa que omple de paraules una lluita, que sol o acollit a la primera persona del plural, amb tota la seva bellesa i tota la seva lletjor, perfila les tonalitats de llum i ombra del dia a dia, oscil.lant entre la buidor més absoluta i la buidor més parcial. A cops de paraules senzilles i crítiques, el lector veu la defensa del poeta per tot allò que té, que vol i que creu, o que pensa que té, pensa que vol o pensa que creu. Pàgina rere pàgina, poema a poema, davant una lluita contra la pròpia ombra, els mots es presenten sense màscares de retòrica artificial, mostren la sinceritat que pot nèixer de les hores fosques de la nit o de l'esperit, despertant al lector, agafant-lo i mostrant-li un Buit actual, eteri i real, que si bé conté el mal i la mort, també és ple de sentiments i d'emocions, d'existència i d'essència humana.

En el cor del llibre, potser escapant d'aquest treball del Buit, o potser donant precisament la noció del Buit, un malson d'emocions i sentiments, un expel.lit visceral, davant una xarxa al fons de la caiguda, l'oxigen d'un tub vertical, que permet respirar malgrat la fondària: Miguelito Battles the Pink Robots.

Yo que tanto sabía, sobre el papel, de la Nada

no sabía que la Nada consistía en despertarse

un lunes a las dos con la cama empapada

y aquello fuera sangre, y que la sangre viniera

del útero de Charo embarazada de tres meses

de mi pequeño, mi amado, mi precioso hijo Miguel.

La Nada prosiguió en una sala de urgencias,

una médico que dijo que no había nada que hacer

y nos mandó para casa, a esperar un milagro,

durante dos días. Qué sabía yo, de la Nada,

o la Nada de mí, y ahí nos vimos las caras,

nos sacudimos bien. Y los días pasaron,

pero no como días normales hechos de tiempo,

sino como libros eternos, de páginas iguales.

Te dije tantas, tantas veces las mismas frases

que me dio miedo que te hartaras de mí.

Te dije agárrate, quedate ahí con la mamma,

te dije ven, o salta de este lado,

o dame la mano hasta que se olviden de ti

éstos que vienen a buscarte, y sobre todo

te dije, Miguel, tienes que ver esto,

tienes que ver esto, muchachito, vas a ver.

Entonces yo, que tanto había leído de la Nada,

me preguntaba sorprendido: ¿qué tiene que ver?

¿qué es eso que estás viendo tan valioso

ahora, tras tus cursos de la Nada,

tu licenciatura en Nada, qué hay que merezca

ser visto, que no te puedes perder?

Ah, era ésa una pregunta difícil.

Yo ya sabía la respuesta, pero aún

no podía formularla, y miraba

las montañas del sur de la ciudad

repletas de pinos tostados, los árboles de las aceras,

lo poco que a mediodía en julio se ve

sin gafas de sol ni haber dormido,

más que nada miraba las chicas,

las nubes en fuga, el cielo azul

y repetía: Miguel,

tienes que ver esto, cómo puedes decirme

que vas a dejarlo todo, que te largas

a estudiar el lenguaje de las sombras

con todo lo que tengo que enseñarte,

con todo lo que aún no has visto por aquí,

pequeño Miguel.

Y llegó el jueves como llega

hasta en las pesadillas el final de la escalera

y te vimos moverte en una ecografía

con el corazón a ciento diez, y sonreímos

y a mí volvieron las voces a preguntarme

qué era eso que había que ver

tan importante, si no creía en la Nada

y en el Existencialismo, yo, tan leído,

que qué pasaba con Beckett, entonces, que le dijera

a él lo que a Miguel un poco antes,

que volviera al redil. Y contesté:

qué coño. Y repetí: qué coño, señores,

de acuerdo que no hay Dios, pero qué importa

si tenemos esto otro: las montañas,

el camino hacia la playa (en ese punto

los dejé solos y hablé para Miguel),

y la brisa del mar y los pasteles de carne

y la voz de Keren Ann y a Miyazaki

y los libros de Zizek y los pechos de tu mamma,

cómo puedes pensar en perdértelo sin probar,

cómo puedes desertar sin hacerte tu lista

de placeres irrenunciables, contrastándolos todos,

sabiendo de qué hablas cuando hablas de amor.

Otra cosa no te doy, pero es suficiente,

y a cambio nada pido. O si acaso

que no te hagas concejal de Urbanismo

ni traficante de armas, que no le cuentes

a las madres de tus amigos

las palabras que te enseño en este poema,

lo mal que hablamos, tú y yo, cuando decimos la verdad,

los terribles insultos que lanzamos a los siervos de la Nada.

Miguelito Battles the Pink Robots.

José Daniel Espejo.

MÚSICA PARA ASCENSORES.

Editora Regional de Murcia.

Un No-res sota als peus i a la panxa. Un No-res que omple la gola i tapa la mirada. Un No-res que ennuega i que ofega. Un No-res que no guanya. Un No-res... vençut fins la propera batalla.

En Pau Sif em va permetre conèixer aquesta Música para Ascensores de José Daniel Espejo, gràcies a les Jornades de Llengües i Cultures Iberoromàniques de la Universitat de Zadar (Croàcia).

Un gest

... Una imatge retallada en un banc. Uns peus es mouen, com si caminessin, sense tocar a terra. Una mirada fixa en ells. Uns ulls clavats en uns turmells, on ja fa masses anys, va notar aquella mà. Una mà glaçada, gruixuda, que apretava amb força i dificultava el pas. Un coll de muntanya, un vent fred, una por i una tristesa. Uns dits que es clavaven en la seva carn, mentre marxava, mentre s'allunyava, mentre fugia. Sempre allí, prement fort. Un gest contra l'oblit. Un gest per la memòria. Un gest pel record...

-digue'm ariadna, 25 març 2008-

... Una mica fora del món, una mica diferent a tot...

... Els carrers són font d’inspiració, com ho són les expressions o les mirades dels qui creues, com ho és un paisatge o una imatge que contemples, com ho són unes paraules o una melodia que escoltes. Malgrat el temps, els canvis, les diferències, encara pots trobar engrunes d’allò que un dia vas capturar. Et trobaràs aquells ulls tan tristos que es fan estimar, de la noia que duia una ombra al ventre, i ressonaran en el teu cap preguntes de dones honrades, d’intents de fugida, d’homes sols i de crims. Quedaràs parada davant la imatge de la noia que vol escapar-se d’un pla, mentre uns coloms s’eleven, i pensaràs en ella, dalt del terrat encoratjant un vol vertical cap al cel. La ploma que caurà, et farà pensar en àngels, i en voldràs comprar per guardar un record. Les rambles tornaran duent l’aroma de camèlies i d’aigua salada. Tancaràs els ulls, i veuràs un mar amb un jardí a la vora. La seva superficie llisa et recordarà un mirall, i es dibuixarà un jardí de jardins. Estiraràs la mà, per tocar amb la punta dels dits els somnis que s’amaguen darrera, i s’esmicolarà, fent que ombres fosques et facin veure el refugi recuperat, i pensaràs en la guerra, sacsejant el cap, quanta, quanta, massa guerra i massa mort. Un regust que s’omplirà de guaites i vigilants entre esclats de primavera, i pensaràs en l’anada a París i pintar. Pinzellades disperses sota grans unitats desvetllaran a cops de lluna, les tonalitats vermelles d’aquella camisa de la noia a la finestra. Els records et transformaran en peix, i sortiràs del foc en forma de salamandra, per poder tocar plomes que semblen de seda, i voldràs viatjar pels pobles, parlant amb les seves gents i descobrint noves flors estranyes i màgiques, d’olors amargues i dolces. Llavors, baixaràs per aquell torrent ple de magnòlies, i en veure una senyora aturada davant el maniquí d’un aparador, sabràs que ella pensa en el seu amor. De la llum a l’ombra, amb coses a mig dir, recordaràs il.lusions i desenganys, amors i desamors, emocions i sentiments, màgies i plors, que han omplert i han crescut de les teves paraules en el teu jardí: una mica fora del món, una mica diferent a tot...

-digue'm ariadna, 2 de febrer del 2008-

"Uns ulls de color indefinit on s'havia anat acumulant molta vida. Una imatge de refinament, una mica fora del món, una mica diferent a tot."

Mercè Rodoreda.

En aquest any d'homenatge, a partir de la proposta del Jesús M. Tibau, ella serà la protagonista del 42è joc literari.

"El somrís a mig fer -que de vegades esclata en una sonora rialla, com un ocell de primavera-, l'aire nostàlgic, els ulls que traslluen una profunda i aferrada tristor, em fan pensar que la Mercè Rodoreda té un excessiu zel per amagar la seva presència davant del món."

Montserrat Roig.

... Les il.lusions, com les persones...

... Les il.lusions, com les persones, neixen, creixen i moren. Les il.lusions, com les persones, estan fetes de somnis, desitjos i esperances. Les il.lusions, com les persones, desapareixen i es fonen. Les il.lusions, com les persones, eren allà quan Pandora va obrir la maleïda capsa. Només deixen una emprenta de pols i de nostàlgia, una tenebra grisa i opaca, un aire fred que entra i et ressegueix l'espinada. Perquè, les il.lusions, com les persones, quan es perden no tornen.
Hi ha un gran cementiri, on tots hi tenim un lloc. Un espai, nostre, només nostre. La gent no ho veu, però allí, en un racó personalitzat, van a morir les nostres il.lusions. Algunes arriben amb l'última agonia, d'altres, pel seu propi peu, hi van i esperen el seu final. Un dia, farem el mateix. Aquell dia, retrobarem totes les restes decrèpites de tot allò que haviem desitjat, somiat, volgut, imaginat, i junts recordarem el passat. Perquè les il.lusions mai es fan realitat, poden donar còpies d'elles, però no són elles. Potser és la tonalitat, la llum, el contorn o l'essència, però elles mai acaben de fer-se reals. Volem creure, necessitem creure que sí, però ens enganyem. Ens estem continuament enganyant, de la mateixa manera que estem continuament neixent i morint, cada cop que perdem una d'aquestes il.lusions, cada cop que creiem que s'han fet realitat, cada cop. Al final, les il.lusions, com les persones, només són pols de nostalgies d'una boira gris i opaca que un aire fred remou...

-digue'm ariadna, 9 de gener del 2008-