Swinging Christmas...

 ... o quan les paraules, les imatges i la música es troben en una cruïlla. 

Swinging Christmas

Benjamin Lacombe i Olivia Ruiz

Ed. Baula

"... com tenir entre els dits el no-res..."

Alessandro Baricco 

Rébecca Dautremer 

SEDA 

Ed. Edelvives 

Recórrer una vella història i descobrir unes noves imatges. A voltes, una il·lustració de traç ferm, concret; d'altres, un esbós, un fil de tinta insinuant, captivador. Imatges que acompanyen les paraules seguint el seu propi camí, evocant una història que ressona a mitja veu, escolant-se entre el tot i el no-res.

"Una vez había tenido entre sus dedos un velo tejido con hilo de seda japonés. Era como tener la nada entre los dedos." 

... més enllà de les paraules, més enllà de les imatges, ...

Una rosa i un desig

... bon Sant Jordi...

De polèmiques i de crítiques... i Espriu pel mig

Ho he dit més d'un cop, una lectura et porta a una altra, i el mateix em passa llegint els escrits d'un i un altre blog.

... i, sense voler entrar en el joc de si penso que aquest o aquest altre té raó...  

Al 1968, en Joan Ferraté va publicar un article a Serra d'Or, amb la seva interpretació de la poesia de Salvador Espriu, arran del pròleg de Joan Fuster a l'Obra Poètica de Salvador Espriu. D'aquest article, van sorgir tres més, Fuster i Ferraté  es rebatien a la revista, i Espriu, en parlava en algunes de les seves cartes a en Joan Fuster, Antoni Comas i Felip Cid, molest per tot l'episodi.

pàgines 77- 79, a Serra d'Or, any X, número 110, novembre de 1968

pàgina 36, a Serra d'Or, any XI, número 112, gener de 1969

pàgines 49-50, a Serra d'Or, any XI, número 115, abril de 1969

pàgina 49, a Serra d'Or, any XI, número 116, maig de 1969

... em perdo entre les pàgines de...

Agustí Pons

ESPRIU, TRANSPARENT

Ed. Proa

De... l'Any...

... Espriu 2013

"(...) Espriu és un dels autors més insignes de la cultura catalana, i li conferim la màxima consideració també per l'exemplaritat de la seva actitud cívica, que es resumeix en la frase que va escriure: 'Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble'." 

Paraules de Xavier Bru de Sala, comissari general de l'Any Espriu, a l'entrevista publicada a VilaWeb 

Salvador Espriu (1913-1985) ... 2013, l'Any Espriu, donarà a conèixer el poeta, la seva obra i el seu llegat, dins i fora de Catalunya, més enllà del caràcter literari...

Imatge gràfica de les activitats de l'Any Espriu 2013

De llibres i roses

... Remenar llibres, buscar fragments, prendre nota de noms i títols, marcar pàgines i subratllar aquí i allà, autèntica feina de prospecció, de relectura, de descoberta que cansa la vista i omple de sensacions barrejades l'esperit. Potser per aquest motiu, lluny de novetats i de cobertes lluents, aquest St Jordi, farà olor a llibre vell, tindrà el tacte de pàgines gastades i recordarà a aquells que quedaran per sempre amb nosaltres a través de les seves paraules. Potser per aquest motiu, aquest fragment...

"Feia una nit estranyament tèbia al cor del gener, com podia espurnejar la via Làctia sobre aquell planell de roca pelada! No hi havia lluna i no obstant, en sortir de l'avenc, vam quedar enlluernats. L'ample planell de roca era desert; no hi havia ànima viva, res més que el silenci. El front, com vam saber després, s'havia desplaçat durant aquells dies molt endavant, cap al nord-est, en direcció a Barcelona; ens trobàvem sense saber-ho a la reraguarda de l'enemic. Potser algun dia explicaré com en Picó ens va dur, aquells sis homes que el seguíem, fins a reunir-nos altra vegada amb les forces catalanes a través del país ocupat; ens hi vam reunir a temps per trobar-nos amb elles en els darrers combats. Arribats al Coll d'Ares, on aquell febrer no hi havia ni una clapa de neu; arribats a la carena entre Molló i Prats de Molló, entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: "S'ha acabat la cultura...".Algun dia explicaré tot això i com anaven arribant a la carena les restes de tantes brigades pulveritzades, tot barrejat, brigades regulars i columnes de voluntaris, nacionalistes i comunistes, sindicalistes i federals, quin indescriptible galimaties de brigades i divisions senceres en desordre, de muls i de camions, de canons i metralladores que calia abandonar i s'amuntegaven a les barrancades; i de sobte, enlairant-se del galimaties immens, aquell potent Virolai que vam entonar tots, mirant al lluny com fumejaven entre la boira de les planes tantes ciutats i viles i pobles, aquell Virolai entre les clarors agòniques de la posta de febrer, abans de continuar la nostra marxa, ara de baixada cap al nord, cap a l'exili."

Joan Sales, INCERTA GLÒRIA II

... Bona Diada...

Primera història d'Esther

Dalt l'escenari, els actors es mouen, es perden, gesticulen i parlen. En una de les butaques, l'autor silenciós, mira com avancen, retrocedeixen i s'amaguen les paraules. Rostres, veus, mans i peus, van i venen, aturen el temps i juguen amb els drames fent ganyotes.

Salvador Espriu

PRIMERA HISTÒRIA D'ESTHER

Ed. Proa

No sé si era de la veritat o no, aquell mirall esmicolat. Ignoro quanta llum pot capturar un fragment. No m'atreviria a jutjar ni autenticitats ni reflexos. Davant la creació, capaç de sorgir de l'aiguabarreig de mons, espais i temps, callo. Desconec com pot arribar a ser de golafre i estúpid un pop, però sé, amb la certesa dels que sabem poc, que si una llengua pot arribar a ser tan bella, rica i variada, no pot caure en el no res.

ESTHER:

Quan et perdis endins

del desert de la tarda

i t'assedegui el blau

de la mar tan llunyana,

et sentiràs mirat

per la meva mirada.

... Dissabte va fer quatre anys, i el vent s'ha tornat mandrós. Sembla aturar-se vençut sota una aclaparadora i feixuga sensació, anunciant absències i buits. Cert que els moviments són tan lents que rocen la desaparició. Però, tossut, continua en el seu lloc, pacient, desitjant remoure de nou terres roges i polsoses on el peu hi deixi fràgils petjades...

... Moltes gràcies per continuar aquí, donant sentit a aquest petit i senzill laberint...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, SILENCI PROFUND

La transformació

Franz Kafka
LA TRANSFORMACIÓ
Ed. Proa

Vladimir Nabokov
CURSO DE LITERATURA EUROPEA:
FRANZ KAFKA (1883- 1924). LA METAMORFOSIS (1915) pàg. 369 a 415
Ed. Zeta

Tothom em parlava d'un tal Kafka, lectura obligada en totes les escoles menys en la meva, i el seu escarabat. A casa, no hi era, però sí que hi havia El procés i El castell. El gruix em va fer decidir pel primer, i vaig entrar de ple en la prosa de Kafka. Podria dir que els vaig llegir amb un a mena d'ànsia lectora similar a la desesperació en la que van caient els seus protagonistes. Quan, més tard, amb els seus Relats complets vaig llegir La metamorfosi, em va agradar però no em va semblar que hi havia per tant. Suposo que cadascú va fent el seu criteri, al marge del pes de crítiques literàries i d'altres opinions. I reconec, que si bé he rellegit les seves novel.les i molts del seus relats, el que menys he rellegit és precisament La transformació, i tinc encara pendents Amèrica i Cartes al pare.

Nabokov va dir en el seu curs, i en d'altres ocasions que "Frank Kafka es el escritor alemán más grande de nuestro tiempo". Un artista, un geni, al marge d'opinions com les que parlaven de la seva obra associada a implicacions religioses o a complexes teories freudianes. Caure en raons així, era no fer justícia ni als detalls ni a l'arrel de les seves obres. En la seva prosa hi veia clara la influència de Flaubert, el desig de dotar al llenguatge d'una precisió irònica i allunyada dels sentiments de l'autor. I destacà en l'escriptura de Kafka, la cohesió perfecta de contrast i unitat, d'estil i substància, de trama i forma.

"(...) otro pobre diablo se convierte en escarabajo (La metamorfosis, de Kafka); ¿y qué? No hay una respuesta racional a ese 'y qué'. Podemos descomponer la historia, podemos averiguar como se encajan sus elementos, como una parte del esquema se corresponde con otro; pero tiene que haber en nosostros cierta célula, cierto gen, cierto germen que vibre en respuesta a sensaciones que no se pueden definir ni desechar. Belleza más compasión: eso es lo máximo que podemos acercarnos en la definición de arte. Donde hay belleza hay compasión, por el simple hecho de que la belleza debe morir; la belleza siempre muere; la forma muere con la materia, el mundo muere con el individuo. Si a alguien le parece La metamorfosis de Kafka algo más que una fantasía entomologica, le felicitaré por haberse incorporado a las filas de los buenos y grandes lectores."

Nabokov dissecciona, aïlla, selecciona, busca en atles d'insectes, dibuixa l'odre espaial de les cambres, i analitza la novel.la escena a escena deixant al descobert els seus fonaments arquitectònics.
Nabokov ens introdueix així,

"El protagonista de La metamorfosis es Gregor Samsa, hijo de unos padres de clase media de Praga, filisteos flaubertianos, sólo interesados en el aspecto material de la vida, en suma, unos seres de gustos vulgares. (...) Gregor no sólo mantiene a la familia entera, sino que también les ha buscado el piso en el que ahora viven. (...) Gregor está casi todo el tiempo fuera, viajando; pero al iniciarse el relato, se encuentra pasando la noche en casa, entre dos viajes de negocios; y entonces sucede algo espantoso..."

el gran inici del relat:

"Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós."

Com si fossim a l'amfiteatre, dalt d'un escenari amb tres portes, els personatges es mouen, parlen, senten i callen. La transformació de Gregor, dóna lloc a noves transformacions i deixa al descobert una mascarada. Entre l'absurd, els personatges grotescs i l'angoixa, sota la cuirassa de l'insecte brilla una ànima humana. El contrast d'aquesta puresa sota l'aparença animal i la lletjor que s'amaga sota l'aparença humana, queda definit de manera punyent i clara. En La transformació els camins de la realitat i els del malson queden profundament imbricats.


Passo pàgina. Encara puc escoltar els cops de prota, sentir el rebuig i la incomprensió, i veure com s'aïlla al diferent sense fer el més mínim gest per entendre'l.
El curs continua, al seu rime, seguint un capritxós calendari, sense pressa.

Món kafkià: The Kafka project, The Franz Kafka society, Franz Kafka biography.

Petites proses blanques

Vaig deixar passar un temps. No ho recordo bé, potser un any o dos. Havia trobat la seva poesia massa difícil, bella, però complexa, i els seus tres llibres van acumular la pols en el seu lloc. No sabria dir com, un bon dia, unes petites proses van arribar a les meves mans i de nou vaig endinsar-me en la seva obra.

Salvador Espriu
PETITES PROSES BLANQUES, LA PLUJA I ALTRES RELACIONS
Ed. Moby Dick

Arbres i animals, pluges i boires, muntanyes, gorgs i bassals irradien un blanc lluent. Petites i pregones, aquestes proses, aquestes pluges, aquestes relacions, ens parlen del temps: del punt i el contrapunt de la vida, assenyalant que, sovint, els camins poden arribar a confluir en un únic caminal, on la reconciliació senyoreja el pas. El vell titellaire continua sense deixar de buscar la bellesa de la paraula, sense oblidar la realitat col.lectiva d'on viu.

"El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar."
EL PAÍS MORIBUND.

... Avui fa tres anys i encara el vent es passeja per aquests caminals sovint a mig fer. Amunt i avall, es perd, es retroba. Tragina paraules i imatges. Reviu amb la calidesa de la mirada i de la veu. Puja, baixa, salta i gira seguint aquella melodia que només els sentiments i els pensaments saben. I s'atura a cada petjada per tornar a començar de bell nou el seu vagareig per aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, SOBRE EL VENTRE VERMELL DE LA CIUTAT.

Lligant lectures

En agafar un llibre, un fil es tiba. El fil lliga la seva lectura a d'altres. Podem moure'ns entre les lleixes, seguint endavant, aturant-nos, desfent el camí, escollint un de nou. Ara agafant allò que creiem segur, ara, allò que desconeixem. Sense deixar de sorpendre'ns, lliguem lectures i ens emboliquem amb tot de fils.

Jean Cocteau

LOS NIÑOS TERRIBLES
Ed. Crítica

"Su certeza constituía el fundamento de su inconcebible trabajo cerebral. Ella continuaba, continuaba, continuaba encantando a Paul con sus experimentos."

OPIUM
Ed. BackList

"No me gustaría que me sorprendiesen escribiendo. Siempre he dibujado. Escribir, para mí, es dibujar. Anudar las ideas de forma que se vuelvan escritura, o desatarlas de forma que la escritura se convierta en dibujo."

Raymond Radiguet
EL DIABLE AL COS
Ed. Viena

"Voldria saber a quina edat un té el dret de dir que ha viscut."

Quan vaig llegir Los niños terribles, alguna cosa em va colpejar, com a en Paul. No era la bola blanca del principi, ni la negra del final. Era una bola blanca i negra, sorgida de l'aiguabarreig de grafies i imatges que s'escapaven del cercle fràgil i tràgic que Cocteau va tancar. Aquests nens terribles van ser escrits en una de les estades que aquest home d'intensa vocació artística, va fer en un sanatori de desintoxicació. Períodes de temps lligats a la mancança, a la reflexió i a l'observació. Des de l'opi, al voltant de l'opi, lluny de l'opi, Cocteau no deixa el llapis. Opium és el testimoni. Paraules i dibuixos fragmentats omplen cada comentari, cada retall dels seus records i dels seus pensaments. I en tots ells hi plana una ombra, la pèrdua de Radiguet. L'opi duia a Cocteau de la felicitat a la tristesa, com en El diable al cos els esdeveniments arrosseguen al jove temerari i immadur protagonista.

Imatge Book Lovers Never go to bed alone

La librería o l'excusa per parlar d'un dels llocs de trobada entre lectors i llibres

Amb els anys, caminem i anem sumant lectures. El camí de tot el que hem llegit no defineix un traç únic. De fet, sembla més una munió de caminals imbricats amb cruïlles, dreceres i camins tallats. Llegint, ara un llibre, ara un altre, anem també seleccionant d'on provenen les nostres lectures, quines són les fonts de les que bebem i quins són els consells que escoltem a mida que ens endinsem en aquest immens món de la literatura.

Un dels punts de trobada entre lectors i llibres, és la llibreria. Tenim idealitzat aquest espai i tot el que l'envolta. Però la llibreria és molt més que un lloc físic o un negoci on es desenvolupa un ofici i es mostra el resultat d'altres. El que comporta una llibreria, des de l'emplaçament, el fons, la línia i les directrius que la caracteritzen, els llibreters i les llibreteres, el tracte i els serveis, de fet, tot el que dóna i ofereix, no és res més que la part visible d'un gran iceberg. Si un dia em proposés obrir una llibreria, sé com seria. L'ubicació, l'ambient, la llum, l'olor, el mobiliari, la disposició, els llibres que tindria i la seva col.locació. Puc imaginar la mena de caliu que m'agradaria que es respirés, les relacions que podrien néixer, les passions lectores que voldria compartir, les il.lusions i també les decepcions que anirien de la mà dia a dia, però dubto molt que ho pogués tirar endavant...


Florence Green decideix obrir una llibreria, Harborough no en té cap. La seva història va entrant dins nostre com la humitat entra en els fonaments de les cases i en la fusta dels mobles. El relat, bell i subtil, no deixa d'amagar la cruesa de la realitat. Amb una delicada ironia, en l'aparent tranquil.la vida d'aquest petit poble de la costa es desferma una autèntica lluita. La dels que gosen trencar amb l'acceptació de la pèrdua del desig per les coses rares.

"-(...) Deje que le diga qué es lo que admiro del ser humano. Lo que más valoro es la virtud que comparten con los dioses y con los animales, y que, por tanto, no debería considerarse una virtud. Me refiero al coraje."

Penelope Fitzgerald
LA LIBRERÍA
Ed. Impedimenta

Imatge Flickr (Veronik@ GR)

Mansfield Park

Jane Austen
MANSFIELD PARK
Ed. DeBolsillo

Vladimir Nabokov
CURSO DE LITERATURA EUROPEA:
JANE AUSTEN (1775- 1817). MANSFIELD PARK (1814) pàg. 35 a 108
Ed. Zeta

L'abril de 1950, Vladimir Nabokov preparava un curs, "Novel.lística Europea (segles XIX i XX)". Va escriure a Edmund Wilson per saber quins escriptors anglesos destacava per formar part del temari. En necessitava com a mínim dos. En Wilson va tenir clars els dos noms: Charles Dickens i Jane Austen. Nabokov va estar d'acord amb el primer nom. Respecte el segon, no coincidia amb l'opció donada: "(...) No me gusta Jane; en realidad tengo ciertos prejuicios contra todas las escritoras. Están en otra categoría. No soy capaz de ver nada en Orgullo y Prejuicio (...)" Wilson va insistir en donar una oportunitat a l'escriptora, suggerint-li la lectura de Mansfield Park.
Finalment va incloure Jane Austen, iniciant el curs de literatura europea amb ella i la novel.la aconsellada per Wilson.

"Mansfield Park es un cuento de hadas; aunque en cierto modo, todas las novelas lo son. A primera vista, la forma y la materia de Jane Austen pueden parecer anticuadas, artificiosas, irreales. Pero ésta es una ilusión a la que sucumbe el mal lector. El buen lector sabe que no tiene sentido buscar la vida real, la gente real y demás, cuando se trata de novelas. En un libro, la realidad de una persona, de un objeto, o de una circunstancia, depende exclusivamente del mundo creado en ese mismo libro."

Nabokov realitza una magistral dissecció. Aïlla les estructures literàries, cita fragments dels capítols seleccionats, busca les referències de les obres que s'hi mencionen. Les parts que fonamenten l'arquitectura de la novel.la queden analitzades detalladament.

"Mansfield Park, (...), es la obra de una dama y el juego de una niña. Pero de ese costurero sale una labor exquisita y artística, y esa niña posee una vena poética asombrosa y genial."

En llegir per primer cop un llibre puc dir si m'ha captivat, si m'ha emocionat. I tot i ser conscient de l'existència de tot un mecanisme literari, si l'obra és coherent i compacta, aquest sistema que fa que la història es mogui de forma natural, queda amagat. Amb la relectura, aquest fantàstic plaer de rellegir, aniré discernint aquests engranatges que, minuciosament encaixats entre sí, doten de moviment a l'enginy que es desplega davant els meus ulls.
Com deia Nabokov, amb la relectura s'acaronen els detalls. Si a més, prop nostre hi ha algú capaç d'encetar "una investigació al voltant del misteri de les estructures literàries", l'immersió en la novel.la esdevé única.
Endinsar-se en Mansfield Park, gaudir del regust de la descoberta d'aquells passatges que ressonaven en aquell lloc on es guarden els bons records literaris, és tornar a fer necessària la lectura de Jane Austen.

"Que abunden otras plumas en la descripcion de infamias y desventuras. La mía abandona en este punto esos odiosos temas, impaciente por devolver un discreto bienestar a todos aquellos que no estén en grave falta, y por terminar con todos los demás."

Amb aquestes paraules de l'"operació de neteja", accelerada en els darrers capítols a través d'una trama de cartes, finalitza Mansfield Park, després de pàgines i pàgines de detallades descripcions, caracteritzacions dels personatges, discursos directes i indirectes, tot tocat per la fina ironia de la ploma de Jane Austen. Aquest conte de fades apareix com una obra de teatre davant nostre. En els diferents actes, la seva ventafocs veu les entrades i les sortides dels personatges, l'enfrontament de la moral tradicional amb l'amoralitat arribada de fora, el xoc entre l'educació, l'entorn, la personalitat i el caràcter. Tot plegat, un bella mascarada. Un ball que a través dels ulls de Fanny Price, ens permet veure la màscara i també el rostre que s'amaga. El dia a Sotherton, la picada d'ullet a l'escriptor admirat quan entra en escena l'assaig d'una obra de teatre on la distribució de personatges coincideix amb el paper dels protagonistes, esdevenen moments àlgids de la novel.la.

"(...) no creo que se pueda enseñar a a nadie a escribir, a menos que posea ya un talento literario. Sólo en este último caso se puede enseñar a un joven autor a encontrarse a sí mismo, a librarse de sus clichés lingüísticos, a eliminar la chabacanería, a formarse el hábito de buscar con paciencia la palabra correcta, la única palabra correcta que transmitirá con precisión el matiz exacto y la intensidad del pensamiento. En estas cuestiones, hay peores maestros que Jane Austen."

Una sort ambigua va donar una oportunitat a "la delicada, exquisida i pàl.lida Jane" i a la seva complexa Mansfield Park.
Passo pàgina. M'allunyo d'aquesta fascinant teranyina. Una captivadora elecció que m'ha permés gaudir de nou de l'escriptora i de la seva admirable i discutida novel.la.
El curs continua, al seu ritme, seguint un capritxós calendari, sense pressa.

Món austenià: The Republic of Pemberley, Jane Austen Society of the United Kingdom, Austen.com.

Metrònom Ferrater

Quan un escriptor o una escriptora mor, ens queda la seva obra. Com a lectors i lectores sempre hi podem tornar. A través de les seves paraules anem traçant a grans trets la seva imatge, aturant-nos en algun detall, fent més precís el matís que perfila aquella llum o aquella ombra. Podem trobar una o altra biografia, aquesta o aquella crítica que van completant el seu retrat, però la imatge sempre queda desdibuixada. Potser perquè ens manca l'emoció que només pot transmetre la veu dels qui van viure amb ells i els van conèixer.

Així comença aquest documental, "Hubo una vez un hombre que a los treinta y cinco años prometió no vivir más de cincuenta", amb una cita del llibre F., de Justo Navarro. A aquestes paraules s'entrellacen altres veus, altres records que ens apropen a Gabriel Ferrater. El germà, el poeta, l'amic, el traductor, el marit, el crític, el company, el professor, el lector, el lingüista, l'home. La seva curiositat, la intel.ligència, el sentit de l'humor, la capacitat d'aprendre, la personalitat, la simpatia, l'anècdota, el record. Vint-i-set mirades tracen la seva imatge, per retrobar-lo de nou en els seus escrits, en els seus poemes, convidant-nos a no oblidar-lo.

Metrònom Ferrater.
Direcció i realització: Enric Juste
Ajudants de direcció: Carles Àlvarez i Enric Virgili
Producció executiva: Núria Mansanet
Música original: Ignasi Àlvarez
Duració del documental: 56'
Bellveure (2009)
Blog: Metrònom Ferrater.

Quan un escriptor o una escriptora mor, potser ens queda molt més que la seva obra...

FI DEL MÓN

Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es van donant
a l'amplària grisa, jaspiada
d'esperma pàl.lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s'enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.

Gabriel Ferrater. FI DEL MÓN, dins Les dones i els dies, Ed. 62-Butxaca, 2002. Dins Da Nuces Pueris, Ed.62, 1998.

Video Tràiler Metrònom Ferrater al YouTube (canal de recontrafilldecabro)

Confessions d'una lectora...

... o una ullada ràpida a 365 dies

... M'agrada guardar els punts de llibre en un calaix, perquè sóc de les que marquen la pàgina doblegant la punta superior, mentre que el doblec de la punta inferior deixa constància d'allò que subratllo a llapis. Sovint, aturo la lectura per marcar quatre ratlles, acompanyar-les de paraules, omplir de gargots els marges, escriure unes frases que no tenen res a veure amb la lectura o tenen més relació de la que jo em penso. Si és un regal, a la primera pàgina, hi ha el nom i la data, i millor encara si hi escriuen una dedicatòria. I, en acabar la lectura, el mes i l'any en que l'he llegit o rellegit i potser un petit apunt, que després pot arribar a perdre's pel laberint, tanquen la darrera pàgina. Llavors, en una llibreta feta a mà i folrada de roba, prenc nota del llibre llegit, hi són tots des de que me la van regalar fa anys. I, en una llibreta negra guardo aquells paràgrafs que m'han captivat... Mai em vaig proposar de fer-ho així, d'alguna manera va anar sorgint i s'ha anat arrelant. Ara, aquest laberint forma part de com llegeixo i de com m'agrada compartir la meva lectura. Sense un rumb massa definit, els dies passen i sóc la primera que se sorpren i es meravella de com aquest vagareig continua, ple de lectures i de comentaris, creant-se dia a dia, com crec que s'ha d'anar formant qualsevol lectora o lector...

... Aquest escrit tanca un any molt especial. L'aparició de molts dubtes, de moltes preguntes, m'ha dut a buscar respostes en llibres que no havia llegit abans. He retornat al plaer de lectures oblidades on la vista, el tacte i l'oïda duen històries senzilles. He vist disminuir el meu temps per invertir-lo en un altre temps... Potser per aquestes i moltes altres raons, les lectures del 2009 caben en un sol full de paper...

Aquest darrer escrit de l'any, s'origina arran de tres apunts de Mireia -17, paraules i llibres 2009-, i dels llistats de lectura de Kweilan i de SU.

... Bones lectures per aquest any que comença...

La mecánica del corazón

Mathias Malzieu
LA MECÁNICA DEL CORAZÓN
Ed. Mondadori

"Las pequeñas callejuelas de Edimburgo se metamorfosean. Las fuentes se transforman en jarrones helados que sujetan ramilletes de hielo. El viejo río se ha difrazado de lago de azúcar glaseado y se extiende hacia el mar. Las olas resuenan como cristales rotos. La escarcha cae cubriendo de lentejuelas a los gatos. Los árboles parecen grandes hadas que visten camisón blanco, estiran sus ramas, bostezan a la luna y observan cómo derrapan los coches de caballos sobre los adoquines. El frío es tan intenso que los pájaros se congelan en pleno vuelo antes de caer estrellados contra el suelo. El sonido que emiten al fallecer es dulce, a pesar de que se trata del ruido de la muerte.
Es el día más frío de la historia. Y hoy es el día de mi nacimiento."

Neix un nen i la seva mare no el vol mirar. El nadó té el cor gelat i el vell engranatge d'un rellotge de cucut el revifarà. Acollit per la llevadora-rellotgera, la casa dalt del turó esdevé la seva llar. I, entre pacients, mals de cor i parelles que no el volen adoptar, desperta la seva curiositat.

"Premièrement, ne touche pas à tes aiguilles.
Deuxièmement, maîtrise ta colère.
Troisièmement, ne te laisse jamais, au grand jamais, tomber amoureux.
Car alors pour toujours à l'horloge de tou coeur la grande aiguille des heures transpercera ta peau, tes os imploseront, et la mécanique du coeur sea brisée de nouveau."

Un conte de claus que obren el pit. D'agulles i engranatges que giren. De dents que no encaixen i trontollen. Del fet de ser diferent. De sentiments que fan brollar passions i encapçalen les gestes.

El conte del noi amb cor de rellotge i la petita cantant de carrer.

Il.lustració de la coberta de Benjamin Lacombe.

Dionysos omple de música La Mécanique du Coeur i ens porta a un món de personatges grotescs, moguts pels tibants fils dels sentiments.

Alicia

Deia Virginia Woolf que els llibres d'Alicia no són llibres per a nens, sinó que són els únics llibres on ens tornem nens. Lewis Carroll va mirar amb ulls de nen i va crear El País de les Meravelles i, sis anys més tard de la seva publicació, la segona part, A través del mirall. Mons màgics fets de paraules, on la realitat i la fantasia es confonen davant la mirada d'una nena, Alicia. I tant si cau per una lloriguera o si travessa un mirall, la seva arribada a aquest món ens permet gaudir d'un lloc on tot és possible, on l'irreal esdevé real i allò raonable es torna absurd. Com traduir, o com adaptar aquest somni sense perdre l'essència? Potser, només, tornant a ser nens.

Les Alicies de Carroll van obrir un camí que trencava amb la tradició moralista i alliçonadora que ennuegava els contes i les cançons infantils de l'època. Alicia en el País de les Meravelles va sorgir de les ganes de divertir i d'entretenir, es va carregar d'emocions i de jocs de paraules i de lògica, rebel.lant-se contra el món dels adults a partir de l'absurd, per convertir-se en una aventura fascinant. Alicia a través del mirall va aprofundir en els jocs lingüístics i d'enginy, va perdre certa frescor captivadora de la primera part per submergir-se en diàlegs més crítics i en un monòleg més interior, més melangiós, més d'adults.

Lewis Carroll

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS

A TRAVÉS DEL ESPEJO Y LO QUE ALICIA ENCONTRÓ AL OTRO LADO

Ed. Alianza.

"-(...) Me podrías indicar, por favor, hacia dónde tengo que ir desde aquí?
-Eso depende de a dónde quieras llegar -contestó el Gato.
-A mí no me importa demasiado a dónde... -empezó a explicar Alicia.
-En ese caso, da igual hacia a dónde vayas- interrumpió el Gato.
-... siempe que llegue a alguna parte -terminó Alicia a modo de explicación.
-¡Oh! Siempre llegarás a alguna parte -dijo el Gato-, si caminas lo bastante."

Una nena i un conill blanc. Un cau, unes portes, una clau i una ampolla. Canvis de mida, animals que parlen, gats que desapareixen i hores del te que no s'acaben. Un joc de cartes, un jardí, una partida de croquet i un judici. Un país fantàstic i absurd on el ressó del 'faig tard!' es barreja amb el de 'que li tallin el cap!'.

"-(...) Así es como la llaman, pero su nombre en realidad es 'Un anciano viejo viejo'.
-Entonces, ¿debo decir que así es como se llama la canción? -se corrigió a su vez Alicia.
-No, tampoco. ¡Eso ya es otra cosa! La canción se llama 'De esto y de aquello', pero es sólo como se llama, ya sabes...
-Bueno, pues entonces ¿cúal es la canción? -inquirió Alicia, que estaba ya completamente desconcertada.
-A eso iba -respondió el caballero- En realidad, la canción no es otra que 'Posado sobre una cerca', y la música es de mi propia invención."

Una nena i un mirall. El món a l'inrevés. Un joc d'escacs, reis, reines i cavallers. Moviments sobre el tauler. Flors, bessons, ous que ballen dalt d'un mur i vells coneguts. Personatges grotescs d'un somni dins del somni.

"¡Mucho me temo no haber querido escribir nada más que disparates, pura y simplemente! Pero después de todo, ya se sabe bien, el sentido de las palabras va más allá del que quisimos darle, de forma tal que un libro entero significa bastante más de lo que creía su autor."
Lewis Carroll.

Imatge Alice Liddell (Lewis Carroll, 1858).

Video Official teaser trailer for Disney's Alice in Wonderland (YouTube).

Laia

Era molt petita quan una nit vaig alçar-me del llit. La mare mirava una pel.lícula. Una baralla en una platja, canyes i un ull buidat. Una nena es feia dona. Mirada perduda, llarga trena negra i vestit blau. Anys més tard, a classe de català ens van donar un llistat de llibres per llegir i un títol, un nom, em va cridar l'atenció. La mateixa mirada perduda, la llarga trena negra i el vestit blau: Laia. La seva segona novel.la, escrita als divuit anys.

Salvador Espriu

LAIA

Edicions 62

En un món de mar, Laia. L'elegia i el conflicte. El destí dolorós, ple de misèries i insatisfaccions. El regust salat, amarg i agre. La veu interior arrencada dels sentiments. La buidor del gest turmentat. Una paleta de proves on es retallen les ombres, on s'esbossa un món grotesc de personatges que no arriben a ser titelles, on el mut monòleg es deixa endur per la fatalitat i la mesquinesa. Laia, fragments d'un poble mariner.

"Misteri de la Soledat, misteri de la mare sola, embolcallada amb draps negres. La despulla del fill ja li havia estat arrabassada, i qui sap si els verns ja rosegaven la carn en el repòs darrer. Eren cecs de plor els ulls de Maria, i els llavis es cloïen amb desconsol, un desconsol mut, una angoixa teixida de silencis, de records fugissers, de claredats llunyanes, d'una felicitat que no havia de tornar. El cap de la imatge es decantava devers la terra, i l'oreig agitava en la nit la cabellera greixosa."

... Avui fa dos anys, un vent estrany va començar a omplir els caminals sorrencs de paraules i imatges. En aturar-se, abans de començar de nou el seu moviment, els espais en blanc van quedant plens de silencis i mirades, de veus i sentiments, de somnis i petjades, que donen sentit a aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, ON ELS MEUS SOMNIS EM PORTIN.

Kavafis, Riba, Llach

Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη,
να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος,
γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι,
τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρείς,
αν μέν' η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή
συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις,
αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου,
αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.
Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος.
Πολλά τα καλοκαιρινά πρωϊά να είναι
που με τι ευχαρίστησι, με τι χαρά
θα μπαίνεις σε λιμένας πρωτοειδωμένους;
να σταματήσεις σ' εμπορεία Φοινικικά,
και τες καλές πραγμάτειες ν' αποκτήσεις,
σεντέφια και κοράλλια, κεχριμπάρια κ' έβενους,
και ηδονικά μυρωδικά κάθε λογής,
όσο μπορείς πιο άφθονα ηδονικά μυρωδικά;
σε πόλεις Αιγυπτιακές πολλές να πας,
να μάθεις και να μάθεις απ' τους σπουδασμένους.
Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη.
Το φθάσιμον εκεί είν' ο προορισμός σου.
Αλλά μη βιάζεις το ταξίδι διόλου.
Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει;
και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί,
πλούσιος με όσα κέρδισες στον δρόμο,
μη προσδοκώντας πλούτη να σε δώσει η Ιθάκη.
Η Ιθάκη σ' έδωσε το ωραίο ταξίδι.
Χωρίς αυτήν δεν θάβγαινες στον δρόμο.
Αλλο δεν έχει να σε δώσει πια.
Κι αν πτωχική την βρεις, η Ιθάκη δεν σε γέλασε.
Ετσι σοφός που έγινες, με τόση πείρα,
ήδη θα το κατάλαβες η Ιθάκες τι σημαίνουν.

Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης. Ιθάκη, 1911.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Ítaca. Poemes de Kavafis. Traducció de Carles Riba. Ed. Teide, 1962.

Núria Candela diu Joan Vinyoli

Fa dies, vaig rebre un regal... Sigui per sort, atzar, fils invisibles o baules enllaçades, a les meves mans va arribar aquest CD on, Núria Candela diu Joan Vinyoli, amb música i cant d'Eduard Iniesta.

La veu poètica de Joan Vinyoli desperta d'un silenci per reflexionar sobre sí mateix. Es desvetlla per parlar de la condició humana. La seva poesia pren forma i s'omple de batecs de vida, de paisatges interiors i pregons, de solituds amagades i de sentiments intensos. La veu d'un home que s'atura davant la realitat que l'envolta, aquesta fascinant i contradictòria realitat.

La veu de Núria Candela s'endinsa en aquest tot i no-res del poeta. Dóna força i intensitat al silenci aturat en els mots, en la música amagada del vers, en la sensibilitat amarada al poema. La veu d'una dona trenca el silenci i va més enllà de les paraules.
El món de Joan Vinyoli, la seva veu lírica, s'entrellaça amb la veu dramàtica de Núria Candela. Es crea una atmosfera capaç de resseguir l'orografia de cada poema selecionat i, amb l'Eduard Iniesta, l'aire s'omple de la tremolor de la corda d'un instrument i de la cadència d'un cant.

La poesia allunya de les aparences

i fa propera la realitat.

Memòria: perdre's com en un dellà

que és sols l'aquí, darrera

cortines transparents.

I què veus?

No res, un fum.

En veritat us dic

que no es fa res en veritat sinó

per la paraula creadora del silenci.

Joan Vinyoli, NO RES, UN FUM (Encara les paraules, 1973).

... Vull donar les gràcies a la Marina...

Homenatge a Edgar Allan Poe

The Cask of Amontillado

Text original de The Cask of Amontillado d'Edgar Allan Poe, i la
traducció al castellà del conte.

Dins de la proposta d'Hespèria, on s'hi recullen tot d'homenatges en el bicentenari del naixement d'Edgar Allan Poe.