27 de maig del 2010

De... Ramona,...


... adéu.

"Ets un exel.lent personatge de novel.la: contradictòria, esnob, ambigua. Tu, com jo, formes part de les romanalles d'un món que no s'acaba de descompondre. Però tu ets menys corrosiva: la teva és una classe més "autèntica". Ens ho han fet creure: nosaltres som els bells, els joves, els intel.ligents. Tenim el món a l'abast de la mà. Podem escollir el nostre futur. I no ens adonem que som uns miserables titelles, encara que exquisits i refinats. Fem bonic i prou. I la teva família, plena de Madames Bovarys d'escassa imaginació, de Pilars Prims angoixades, de Regentes casolanes, és un arsenal literari de primera. Una família neta, endreçada i polida. Amb un passat tan poc boirós. D'una diafanitat de postguerra modèlica. Tots entestats a amagar-vos les brutícies, les passions. Que embolcalleu el sadisme amb cortesia i educació."

Montserrat Roig. Retall de: RAMONA, ADÉU.

Il.lustració d'a.k.a, Louise Robinson (art_ghosts43)

22 de maig del 2010

El perseguidor



Julio Cortázar -José Muñoz
EL PERSEGUIDOR

Ed. Libros del Zorro Rojo


En 1959 es va publicar Las armas secretas de Julio Cortázar. Entre els seus contes, El perseguidor hi batega amb un so únic. Un relat-homenatge escrit cinc anys després de la mort de Yardbird quan, després de llegir-ne una biografia, Cortázar va veure en el músic al seu personatge, Johnny Carter. L'escriptor ficciona els darrers dies del saxofonista, mantenint el tarannà tràgic i transformant la ciutat. Només així, de l'angoixant gravació de Lover Man, pot sorgir Amorous.

L'exel.lent blanc i negre de José Muñoz, amb tota la seva força i el seu contrast, dóna imatge a la paraula i a la música. Dibuixa el so i la veu, la foscor de la decadència i la llum de la bellesa, l'autodestrucció i la genialitat. El món del jazz, aquell batec suggerent en Cortázar, t'embolcalla i et dissol. L'angoixa del músic perdut entre el fum, l'alcohol, la droga, el fred i l'insomni oscil.la sense rumb. La mirada de Bruno, des d'una "normalitat" ben instal.lada, s'oblida de Johnny. Aquell que no sap què persegueix i es perd en un frenètic anar més enllà del temps.
Un relat que passa, que no torna, però que sempre hi és.

" Y justamente en ese momento, cuando Jonny estaba como perdido en su alegría, de golpe dejó de tocar y soltándole un puñetazo a no sé quién dijo: 'Esto lo estoy tocando mañana'."




Imatges YouTube (de Libros del Zorro Rojo i del canal de spartakku).

17 de maig del 2010

Els quaderns de Malte


Rainer Maria Rilke
ELS QUADERNS DE MALTE

Ed. Viena


"Estic assegut i llegeixo un poeta. Hi ha molta gent a la sala, però ningú no ho diria. Són dins els llibres. De tant en tant es belluguen en els fulls, com homes que dormen i es tomben entre dos somnis. Ah!, que és agradable d'estar entre gent que llegeix! ¿Per què no estan sempre així? Pots anar a un i tocar-lo amb suavitat: no se n'adona. I si topes una mica amb un veí en aixecar-te de la cadira i t'excuses, llavors s'inclina cap al costat d'on li arriba la veu, la seva cara se't gira sense veure't, i els seus cabells són com els cabells dels qui dormen. Quin benestar! Estic assegut i tinc un poeta. Quin destí! En aquest moment, potser hi ha tres-centes persones, a la sala, que llegeixen; però és impossible que cadascú tingui un poeta. (Déu sap el que tenen!) No hi ha tres-cents poetes. Però mireu quin és el meu destí: jo, potser el més infeliç d'aquests lectors, un estranger, tinc un poeta."

Malte és a París. Estranger, troba refugi en la biblioteca, en els records, en els pensaments i en els seus quaderns. Lluny de la terra i de la familia, comença una transformació: aprèn a veure. Colors, textures i contorns diuen com són les coses i fan oblidar el que són. Tot el que veu, el que sent, el que recorda, va adquirint un nou valor estètic i expressiu. Malte vol ser poeta.

Els quaderns de Malte són fragments d'un aprenentatge. Allò viscut, recordat, somiat, està subjecte al temps i tendeix a desaparèixer. La seva fugacitat es transmuta en llenguatge i es preserva. Detalls, paraules, sensacions, reaccions, caracteritzen la percepció i el procés d'interiorització del jove Malte. Tot es barreja. Pors, vivències, lectures, sentiments. El passat i el present omplen una prosa intimista, complexa, de gran força poètica. En el límit incert entre memòria i percepció, Malte busca el seu jo. La seva veu es confon amb la de Rilke en aquesta, la seva única novel.la.

Imatge Internet.

12 de maig del 2010

La librería o l'excusa per parlar d'un dels llocs de trobada entre lectors i llibres


Amb els anys, caminem i anem sumant lectures. El camí de tot el que hem llegit no defineix un traç únic. De fet, sembla més una munió de caminals imbricats amb cruïlles, dreceres i camins tallats. Llegint, ara un llibre, ara un altre, anem també seleccionant d'on provenen les nostres lectures, quines són les fonts de les que bebem i quins són els consells que escoltem a mida que ens endinsem en aquest immens món de la literatura.

Un dels punts de trobada entre lectors i llibres, és la llibreria. Tenim idealitzat aquest espai i tot el que l'envolta. Però la llibreria és molt més que un lloc físic o un negoci on es desenvolupa un ofici i es mostra el resultat d'altres. El que comporta una llibreria, des de l'emplaçament, el fons, la línia i les directrius que la caracteritzen, els llibreters i les llibreteres, el tracte i els serveis, de fet, tot el que dóna i ofereix, no és res més que la part visible d'un gran iceberg. Si un dia em proposés obrir una llibreria, sé com seria. L'ubicació, l'ambient, la llum, l'olor, el mobiliari, la disposició, els llibres que tindria i la seva col.locació. Puc imaginar la mena de caliu que m'agradaria que es respirés, les relacions que podrien néixer, les passions lectores que voldria compartir, les il.lusions i també les decepcions que anirien de la mà dia a dia, però dubto molt que ho pogués tirar endavant...


Florence Green decideix obrir una llibreria, Harborough no en té cap. La seva història va entrant dins nostre com la humitat entra en els fonaments de les cases i en la fusta dels mobles. El relat, bell i subtil, no deixa d'amagar la cruesa de la realitat. Amb una delicada ironia, en l'aparent tranquil.la vida d'aquest petit poble de la costa es desferma una autèntica lluita. La dels que gosen trencar amb l'acceptació de la pèrdua del desig per les coses rares.

"-(...) Deje que le diga qué es lo que admiro del ser humano. Lo que más valoro es la virtud que comparten con los dioses y con los animales, y que, por tanto, no debería considerarse una virtud. Me refiero al coraje."

Penelope Fitzgerald
LA LIBRERÍA

Ed. Impedimenta



Imatge Flickr (Veronik@ GR)

10 de maig del 2010

Artistes insòlits



Daniel Monedero- Óscar T. Pérez
ARTISTES INSÒLITS
Ed. La Galera

"El pintor del fum pinta allò que s'emporta l'aire, allò que és fugitiu, allò que té de fugisser la realitat. Voldria exposar en un museu sense portes ni parets, li agradaria exposar en un museu sobre els núvols, però com que no ho pot fer, es lliura a un estil amb uns traços que sembla que tenen ales per arrencar a volar."

I nosaltres també volem a través de les pàgines, més enllà de la tinta, bressolats per les paraules, acompanyats per les imatges. Ens enlairem seguint uns artistes que s'escapen de l'ordinari. Iniciem un fantàstic recorregut on trobem la fidelitat del mirall resseguint detalls eteris. Copsem el moment àlgid d'una flor entenent el desig d'aturar l'instant. Descobrim que hi ha qui treballa dormint i que no cal deixar de satisfer l'estòmac i l'esperit. Cedim a l'obsessió d'aconseguir capturar allò que fuig submergint-nos en estranyes belleses. Ens deixem seduir per les formes fosques de les projeccions mentre l'art s'omple de dits i de peus. Nodrim la memòria de creacions allunyades del pinzell només per dotar de realitat l'artifici. I callem l'arribada tardana a les modes en topar amb l'anonimat d'una signatura.

Vides que perden el contorn i es barregen amb les obres.
Obres que per definir-se, es confonen amb les vides.

Els creadors i les creacions i el món de l'art, des de dins i des de fora. Relats de personatges curiosos, iròniques cròniques de Daniel Monedero. Imatges de formes suggerents, fascinant traç d'Óscar T. Pérez.
Un llibre, un àlbum, un catàleg, bell i insòlit.

Imatge video (elcanibalibro).

2 de maig del 2010

Mansfield Park
















Jane Austen

MANSFIELD PARK

Ed. DeBolsillo


Vladimir Nabokov
CURSO DE LITERATURA EUROPEA:

JANE AUSTEN (1775- 1817). MANSFIELD PARK (1814)
pàg. 35 a 108
Ed. Zeta


L'abril de 1950, Vladimir Nabokov preparava un curs, "Novel.lística Europea (segles XIX i XX)". Va escriure a Edmund Wilson per saber quins escriptors anglesos destacava per formar part del temari. En necessitava com a mínim dos. En Wilson va tenir clars els dos noms: Charles Dickens i Jane Austen. Nabokov va estar d'acord amb el primer nom. Respecte el segon, no coincidia amb l'opció donada: "(...) No me gusta Jane; en realidad tengo ciertos prejuicios contra todas las escritoras. Están en otra categoría. No soy capaz de ver nada en Orgullo y Prejuicio (...)" Wilson va insistir en donar una oportunitat a l'escriptora, suggerint-li la lectura de Mansfield Park.
Finalment va incloure Jane Austen, iniciant el curs de literatura europea amb ella i la novel.la aconsellada per Wilson.

"Mansfield Park es un cuento de hadas; aunque en cierto modo, todas las novelas lo son. A primera vista, la forma y la materia de Jane Austen pueden parecer anticuadas, artificiosas, irreales. Pero ésta es una ilusión a la que sucumbe el mal lector. El buen lector sabe que no tiene sentido buscar la vida real, la gente real y demás, cuando se trata de novelas. En un libro, la realidad de una persona, de un objeto, o de una circunstancia, depende exclusivamente del mundo creado en ese mismo libro."

Nabokov realitza una magistral dissecció. Aïlla les estructures literàries, cita fragments dels capítols seleccionats, busca les referències de les obres que s'hi mencionen. Les parts que fonamenten l'arquitectura de la novel.la queden analitzades detalladament.

"Mansfield Park, (...), es la obra de una dama y el juego de una niña. Pero de ese costurero sale una labor exquisita y artística, y esa niña posee una vena poética asombrosa y genial."

En llegir per primer cop un llibre puc dir si m'ha captivat, si m'ha emocionat. I tot i ser conscient de l'existència de tot un mecanisme literari, si l'obra és coherent i compacta, aquest sistema que fa que la història es mogui de forma natural, queda amagat. Amb la relectura, aquest fantàstic plaer de rellegir, aniré discernint aquests engranatges que, minuciosament encaixats entre sí, doten de moviment a l'enginy que es desplega davant els meus ulls.
Com deia Nabokov, amb la relectura s'acaronen els detalls. Si a més, prop nostre hi ha algú capaç d'encetar "una investigació al voltant del misteri de les estructures literàries", l'immersió en la novel.la esdevé única.
Endinsar-se en Mansfield Park, gaudir del regust de la descoberta d'aquells passatges que ressonaven en aquell lloc on es guarden els bons records literaris, és tornar a fer necessària la lectura de Jane Austen.

"Que abunden otras plumas en la descripcion de infamias y desventuras. La mía abandona en este punto esos odiosos temas, impaciente por devolver un discreto bienestar a todos aquellos que no estén en grave falta, y por terminar con todos los demás."

Amb aquestes paraules de l'"operació de neteja", accelerada en els darrers capítols a través d'una trama de cartes, finalitza Mansfield Park, després de pàgines i pàgines de detallades descripcions, caracteritzacions dels personatges, discursos directes i indirectes, tot tocat per la fina ironia de la ploma de Jane Austen. Aquest conte de fades apareix com una obra de teatre davant nostre. En els diferents actes, la seva ventafocs veu les entrades i les sortides dels personatges, l'enfrontament de la moral tradicional amb l'amoralitat arribada de fora, el xoc entre l'educació, l'entorn, la personalitat i el caràcter. Tot plegat, un bella mascarada. Un ball que a través dels ulls de Fanny Price, ens permet veure la màscara i també el rostre que s'amaga. El dia a Sotherton, la picada d'ullet a l'escriptor admirat quan entra en escena l'assaig d'una obra de teatre on la distribució de personatges coincideix amb el paper dels protagonistes, esdevenen moments àlgids de la novel.la.

"(...) no creo que se pueda enseñar a a nadie a escribir, a menos que posea ya un talento literario. Sólo en este último caso se puede enseñar a un joven autor a encontrarse a sí mismo, a librarse de sus clichés lingüísticos, a eliminar la chabacanería, a formarse el hábito de buscar con paciencia la palabra correcta, la única palabra correcta que transmitirá con precisión el matiz exacto y la intensidad del pensamiento. En estas cuestiones, hay peores maestros que Jane Austen."

Una sort ambigua va donar una oportunitat a "la delicada, exquisida i pàl.lida Jane" i a la seva complexa Mansfield Park.
Passo pàgina. M'allunyo d'aquesta fascinant teranyina. Una captivadora elecció que m'ha permés gaudir de nou de l'escriptora i de la seva admirable i discutida novel.la.
El curs continua, al seu ritme, seguint un capritxós calendari, sense pressa.