1 d’octubre del 2008

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita


Fa dies, vaig rebre un regal... Sigui per sort, atzar, fils invisibles o baules enllaçades, va arribar a les meves mans aquest CD, on Núria Candela diu Maria-Mercè Marçal amb música de Concepció Ramió. Després d'escoltar, un i un altre cop Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, vaig recordar unes paraules de Joan Brossa i de Biel Mesquida. En Brossa deia que quan llegim i repetim interiorment la lletra muda, donem el so i el sentit veritable al poema. I tot i que ell creia que la veu humana no era ni mesura ni base de la literatura, li agradava escoltar la veu dels deïdors de poesia: aquells que diuen i no reciten, perquè dir és una implicació total. En Mesquida, fa uns anys, va parlar de les veus del silenci: aquelles veus dels poemes que amb la dicció l'escenificaven i configuraven al seu voltant un silenci musical. Una mena de composició capaç de fondre música i coneixement i endinsar l'escoltador, amb tots els seus sentits, a una mena de dansa.

Hi vaig pensar mentre escoltava com Núria Candela donava veu al silenci dels versos de Maria-Mercè Marçal. Una dona diu la poesia d'una altra dona. Una veu que interioritza la musicalitat, transmet les emocions, i ens envolta amb la vida i la llum de la dansa de les notes verbals de la paraula. Una paraula que s'eleva calladament de l'harmonia de la lletra, i que està per sobre d'una música que lliga i acompanya la selecció de poemes, realitzada des de la intuïció i la descoberta, seguint un ordre que entrellaça la veu i el vers. El so t'agafa i t'endinsa en una tria on la llum, la sensualitat i l'expressivitat del poema marquen el compàs d'un ball amb el color, la profunditat i el volum musical d'una flauta, un clarinet i un violoncel. Instruments respectuosos amb la veu que remarca la força, el ritme i el sentiment de la paraula poètica.

En Roland Barthes comparava la paraula poètica a la caixa de Pandora, on tot d'elements inesperats projecten les potencialitats del llenguatge. En Maria-Mercè Marçal, aquesta capsa es plena d'aquestes projeccions i de l'art poètic, com també és plena de totes les seves vivències, des de l'experiència, la sensibilitat, el treball, la intel.ligència i el compromís. En la seva recerca per la paraula, el ritme i la mètrica, partint d'aquells recursos que donaven la millor forma al que volia expressar, els seus poemes tenen una significació profunda que flueix i creix per clarobscurs que reflexen la seva identitat de dona. Una identitat que s'emmiralla, però que també juga amb la màscara, que es mou entre la llum i la foscor de les cares de la lluna, que es fa i es desfà com una estàtua de sal cada cop que camina, cau, s'aixeca i torna a caminar, que beu la sang de la vida i la mort, de la plenitud i la solitud, mentre emmudeix els crits i xiscla els silencis d'un exili exterior i interior que, conscient i rebel, dóna veu a les emocions, els sentiments, les pors i els pensaments. Una veu de dona que estima i és estimada, que accepta el repte de la seva condició i del seu ofici, que mira de cara a la tradició i, lluny de quedar-s'hi tancada, fa de la seva vida una recerca, un aprenentatge, un mestratge, un donatge, que dóna força, textura i forma a una paraula poètica que sedueix i captiva.


"Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancat, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l'impuls que m'allibera d'aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d'ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva."

Maria-Mercè Marçal, en el Festival Algwe-París, 1990, text traduït per Mercè Ibarz, dins de Maria-Mercè Marçal, SOTA EL SIGNE DEL DRAC. PROSES 1985- 1997. Ed. Proa.



Vull donar les gràcies a l'Isabel i a la Concepció, no només pel regal i totes les seves respostes, sinó per la dedicació i la tasca realitzada en aquest projecte que va veure la llum els dies 7 i 12 de març de 1999, al teatre de l'Aurora d'Igualada. Aquest any, en el 10è aniversari de la mort de Maria-Mercè Marçal, aquell muntatge pren forma de CD. Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, es presentarà el 10 d'octubre a la Biblioteca Central d'Igualada i el 17 d'octubre a la Casa Taulé a Sabadell. La resta de presentacions i representacions podran seguir-se a través de Llegim...? Llibreria.

11 comentaris:

novesflors ha dit...

"A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel".


M'agradaria escoltar el CD. Esperem que es distribuesca amb normalitat, si és possible.

Mireia ha dit...

Em féu enveja; acostuma ser incapaç d'emocionar-me amb la poesia. Potser és falta d'hàbit i deixadesa per part meva, potser és que amb la paraula escrita necessito més literalitat, no ho sé... la qüestió és que no la gaudeixo. Feu-ho vosaltres que podeu.

Anònim ha dit...

A mi em passa una mica el mateix que a la Mireia. Sóc incapaç que la poesia em faci sentir el mateix goig que la narrativa. Què hi farem!!

SU ha dit...

Mireia, Olívia, no defalliu!

Si podeu, agafeu algun llibre de la Marçal i proveu de llegir-lo en veu alta, a poc a poc, tantes vegades com pugueu... Us arribarà!

SU, meitat

Per cert, sabeu qui va recitar versos de la Marçal quan li van fer un homenatge al Palau de la Generalitat? En Joel Joan!!! Encara estic flipant...

L'Espolsada llibres ha dit...

Jo espero fer-ne la presentació a l'Espolsada, a veure si pot ser al mes de novembre...

Sadurní ha dit...

Lamentablement en aquest país hi ha poca tradició d'editar CDs -o abans discos- amb poesia dita. Aquesta "Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita" fa tota la pinta de ser un oasi ben agradable enmig del desert en què vivim.

Dues maneres diferents de llegir poesia: la veu interior, escoltada en silenci mentre llegeixes, i la veu d'algú que sap confegir els matisos necessaris perquè sigui "escoltable" en públic.

"Dir" sempre millor que "recitar"!

Salutacions.

Biel Barnils Carrera ha dit...

Marçal-Mesquida-Brossa, un trinomi que em faria treure el barret ara mateix si en portés.

On puc aconseguir aquest cedé? Me'n moro de ganes!

Llarga vida a aquest llamp de blog que brolla d'idees i bones propostes.

Ens llegim,

Isabel de Llegim...? ha dit...

Gràcies Ariadna, per aquest magnífic post.
Les teves paraules i la teva sensibilitat donen una visió del que és el CD. que nosaltres, com a productores i inclús la Concepció com a compositora de la música que relliga els poenes, no hauriem transmés tan bé.
Crec igual que tú que la Núria Candela ha fet un gran treball a l'hora dir els poemes i estic totalment d'acord que recitar no és el mateix que dir, perquè "dir", és una implicació total, i endinsar-te en la poesia de la Maria-Mercè Marçal i "dir-la", és despullar-te, és entregar-te i aixó és el que va fer la Núria i també les tres noies que fan l'acompanyament musical.
Sempre tindré en el record l'àmbient màgic que es va crear durant la gravació, entre tots els que hi varem participar, Núria Candela, músiques, tècnic i nosaltres mateixes. En aquell estudi es respirava, complicitat, compenetració, emoció, MMM i la seva poesia són com un xuclador i si no t'hi entregues no surt res, i allà tothom si va entregar. Va ser meravellòs, MÀGIC.
Resaltar, també el valor afegit que té aquest Cd., amb la "Sextina inèdita", regal generòs de qui la tenia, Mai C. Alvarez, amiga de la Maria-Mercè Marçal i amiga nostra.
Gràcies també a tots els que heu respost a aquest post i us interesseu pel Cd. En aquest moments estem començant a fer la tasca de distribució i creiem que arribarem a moltes llibreries de casa nostre, pais valencià, illes i Catalunya Nord.
De moment el podeu trobar a BCN, a la llibreria Pròleg, a Tàrrega, a Lleida, Girona, Ivars d'Urgell.
Podeu posar-vos en contacte amb nosaltres,, el mail de la llibreria és llibreria@llegim.com i a la nostra Web hi anirem penjant els llocs on ess podrà adquirir.
També anirem fent presentacions a diferents punts de Catalunya i representacions senceres.
Gràcies per ajudar-nos a donar a conèixer aquest treball.
Una abraçada

Isabel i Concepció

Mirielle ha dit...

no hauria transmès mai millor el ball tan bell de sensacions que em produeix llegir el poemes de la Marçal, un ball que s'endinsa i creix i es contorba com una flor que no és capaç de suportar el seu propi pes.

M'ha semblat aquest petit preludi, aquest post, una veu d'una altra veu. M'agradaria tenir ara mateix aquest cd a les mans! :))

El tacte de les paraules ha dit...

L'esperaré amb impaciència.

digue'm ariadna ha dit...

Novesflors... sempre m'ha agradat aquest "tèrbol atzur" on llum i confusió van de la mà en una rebel.lió que no deixa de ser una recerca íntima i conscient davant aquests tres dons... des de Llegim...? podràs saber com va la distribució...

Mireia... per a mi els llibres tenen el seu moment, cada lectura té aquell lloc en el temps que fa possible entrar-hi, immergir-se i gaudir-la, amb la poesia aquest fet crec que encara és més marcat i necessari, aquests espais de temps arriben quan un menys s'ho espera, de la mà de la paraula i els sentiments...

Olívia... deia la Woolf que els llibres se segueixen els uns als altres, com si part de la nostra elecció vingués marcada per una mena de fils que van enfilant una lectura rere una altra, sabem on comença el cabdell i ignorem què ens anirà mostrant a mida que l'anem desfent...

SU... en el YouTube hi ha penjats dos videos de l'homenatge, alternant lectures d'ell i de la Montserrat Carulla, on crec que en alguns poemes, la doble musicalitat, la de la lletra i la de la veu, s'exalta massa...

Espolsada... ja ens avisaràs de quan es fa la presentació...

SV... tant en aquesta lectura callada que dóna so a les paraules com en aquesta veu que diu els poemes, la poesia ha de sortir de dins, sentint els versos, emocionant-nos i fent-los nostres, submergint-nos en aquesta lletra muda...

Biel... la força de la seva paraula segur que ressonarà pel laberint reflexant-se ara i adés com en un joc de miralls... des de Llegim...? podràs saber-ne més sobre la seva distribució...

Isabel i Concepció... la màgia del projecte es pot sentir en Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, com si d'alguna manera hagués deixat la seva emprempta suau i ferma... gràcies a vosaltres per tot l'esforç...

Mirielle... si que és una dansa que juga amb el so i el moviment de les paraules, que ens parla de fortalesa i fragilitat i sacseja el cor i la memòria, perquè té vida i evoluciona entre llums i ombres, entre miralls i màscares, amb ferides obertes i plenituds immenses que ressonen amb una bella veu pròpia...

Tacte de les paraules... desitjo que no sigui gaire, doncs, aquest temps...