30 de març del 2008

Adam ben kelev, Adam resurrected, El hombre perro, El fill del gos


Yoram Kaniuk.
EL HOMBRE PERRO.
Ed. Libros del Asteroide.

Diuen que el vent, en les zones fredes, ermes i nues de vegetació, dels casquets glacials i de les àrees marginals de les glaceres, arrossega aquella fracció de partícules fines, i, suspeses, les transporta, en un llarg viatge, fins dipositar-les en grans extensions. Diuen que un sediment grogós de gra fi s'acumula, formant un gruix, en àrees estepàries, en deserts rocallosos, i, mentre l'acció eòlica és altament dinàmica, impossibilita el desenvolupament dels sòls. Diuen que en aquests dipòsits continentals, les sèries mostren alternances d'activitat eòlica amb activitat edàfica. Diuen que després d'un període glacial de transport, ve un període interglacial d'estabilitat. Diuen...

Així passa en el desert de Néguev i en tants altres deserts, en l'Eretz Israel i en tantes altres terres. Durant un temps, quan tot just es refermava un sól a Erezt Israel, van arribar grans vaixells dels supervients del fum. Víctimes alçades a la consideració de grans lluitadors. Ulls que havien vist ferides profundes, com foscos esvorancs, que per més llepades mai guaririen. Impotència i horror, eren debilitat, i, potser, mort. El silenci no pot callar els crits de culpa dels supervivents. El vent torna a bufar amb força, i cobrirà tot amb el seu mantell de fins: enterrarà un sòl que començava a poblar-ho tot.

"Un perro es la personalidad de la libertad de un niño.
Un perro es un salvaje domesticado.
Un perro es la consecución de un amor prohibido. (...)
Un perro es la humanidad salvaje. Un perro ama y odia a las personas. Un perro puede ser amaestrado, y no puede hacer nada salvo seguir amaestrado. Un perro es un par de ojos tristes y necedad. Un perro es lealtad infinita. Un perro es un foco de compasión y a veces unos ojos inteligentes y perspicaces."

Adam Stein era un gos. No, Adam Stein, volia ser un gos i va fracassar. Adam, en hebreu, el primer home, i, també, qualsevol home. Estudiant de filosofia, enamorat d'Heidelberg, pallasso famós, jueu en un camp de concentració, boig en un centre psiquiàtric, geni lúcid i intuitiu: un home, un pare, un marit, i un impostor. El vent bufa, carregat de partícules de mida argila, llim i sorra fina. Es forma un dipòsit incoherent que ho cobreix tot. Les primeres notes de la jam session s'eleven i s'allunyen de la idea original, obrint camins laterals, fruit de la improvisació i de la genialitat. En Yardbird deixa anar la seva recerca frenètica per la perfecció, que contraposa l'estructura harmònica a la melodia rígida del jazz d'una època. L'Adam acompanya amb el seu violí als jueus que es tornaran fum. La seva música dóna tranquil.litat i seguretat als que aviat sortiran per una xemeneia. Adam, un gos fidel del comandant Stein. Un sòl creix ràpid. Milers de plantes busquen la manera de sobreviure, mentre la lluita i la guerra, no acaba. Les víctimes, els supervivents, tenen la mirada plena d'un sentiment de culpa per sobreviure. Un Institut de Rehabilitació i Terapia per rentar les consciències dels que s'han perdut, dels que no han conegut, dels que tenen diners, dels que volen mantenir una fe. Intents de curar un bosc de braços alçats, amb un numero blau tatuat: com a record, com a retret. Silencis que no s'han acceptat, culpes que no s'han adormit, bogeries que no s'han perdut. Focs, sostres, músiques, pares, fills i morts. El ritme esdevé frenètic, cru, imprevisible, mentre en Bird improvisa en la seva agonia, i el vent torna amb força. Remolins de records, de sons i de sorra. Moments d'alta genialitat enfonsats en grans depressions. Instants lúcids amagats rere fosques autodestruccions. Un gos borda sota un llençol. Una filla mor per una pneumonia. Alcohol i droga. Espirals de sorra groga sobre les roques. Abismes que s'obren arran dels dits del peu. Perseguits que esdevenen perseguidors. El temps que avui s'ha viscut, s'escoltarà demà. En Johnny Carter es perd en el metro. En Charlie Parker dóna veu als perdedors. L'Adam Stein, guia sense creure a vint sonats a la recerca de Déu pel desert. Fragilitats descobertes pel vent. La por pot venir de fora, però també d'un mateix. Temor que neix en les profunditats més negres i més fosques d'una ànima que es va vendre, per salvar un cos.

"Ni tu puedes ser como fuiste, para no hablar de ser como otro."
Charlie Parker.

Beats o accents contraposats a les fugues de les pulsacions o off-beats. Un gran salt a l'abisme. Dimensions estranyes. Forats insegurs. Descol.locació lluny de la raó. Whisky rere radiadors. Un geni, sol, davant l'esvoranc. Una tragèdia lúcida. Quelcom gran, massa gran. Quelcom que inunda, omple, arrossega i arrenca. Quelcom que et fa perdre dins d'una intensitat immensa, difícil, però, extremadament humana.
Els estrats de l'ànima s'alternen i es contraposen a l'estructura narrativa i a les seves connexions. Els períodes de vent s'intercalen amb dipòsits de gran extensió, que s'alcen com columnes que criden. Formacions nues, crues, aixecades per recordar uns crits, que potser no hem fet, que potser no hem escoltat, però que bramen i el vent els arrossega amb força.

"Una amalgama de colores.
Una amalgama de sombras.
Una amalgama de vientos.
Otoño."

27 de març del 2008

El setè camió

Edward Hopper. Habitació d'hotel, 1931.



Assumpta Montellà.
EL SETÈ CAMIÓ.
Ed. Ara-Llibres.



Suposo que després de LA MATERNITAT D'ELNA, amb la seva càrrega emocional reflectida en els ulls, dels qui veien obrir-se records i ferides, dels qui havien llegit aquella història, dels qui anaven a la presentació del llibre, dels qui descobrien una realitat propera i llunyana a la vegada, era necessari un nou projecte que mantingués una certa distància per pair tots aquells sentiments. Una nova recerca, sense allunyar-se massa ni en la geografia ni en el temps, aniria prenent forma: EL SETÈ CAMIÓ.


L'Assumpta Montellà sap i és conscient de que "els bocins de la nostra història col.lectiva estan escampats per culpa d'una guerra i una dictadura de quaranta anys que han fragmentat el nostre passat, en què el silenci ha esdevingut el llenguatge dels vençuts". Un silenci que cal respectar. Un silenci que cal saber escoltar. Un silenci que ve carregat de paraules, de pors i de records, de sentiments i d'emocions, d'uns protagonistes anònims que podrien omplir els buits i els oblits d'un llegat vivencial, que d'alguna manera, ens toca a tots.


Sovint, per a qui sap escoltar, una petita llegenda local pot ser molt més que una anècdota. Quan aquestes històries es confronten amb dades i fets, poden agafar camins diferents, poden picar-se l'ullet o, inclús, poden arribar-se a donar la mà. La història enregistrada en els arxius i els documents, pot perfilar testimonis orals, perduts i oblidats. El contrast dels fets reals amb les vivències, amb les llegendes, amb les històries que van de boca a orella, poden crear nous relats, desdibuixar-ne d'altres, i fer perdre l'anonimat a protagonistes desconeguts, configurant, peça a peça, un nou retall del passat.


La història del SETÈ CAMIÓ ens parla d'una mina de talc de l'Alt Empordà, de les últimes accions d'un govern que perdia una guerra, dels pobles de frontera i del caràcter de la seva gent, dels milers de catalans que van fugir de la seva terra, de lleialtats i secrets sota els atacs aeris, de la preocupació de salvaguardar un patrimoni, d'un camió i d'un tresor.
La història oral recull les vivències i les sensacions d'un episodi concret. La història científica surt a la recerca d'arxius, documents i llibres. Una davant l'altra, capítol a capítol, ompliran de companyia i de solitud un relat i un senzill desig "tant de bo aquestes paraules servissin per fer entendre a tothom que el patrimoni artístic d'un poble és el Patrimoni de tots i no d'uns quants". L'objectiu, llavors, no és resoldre un misteri, ni trobar un tresor, sinó que és el fet de recuperar aquesta memòria, que malgrat el regust amarg a la boca, que tota guerra i tot exili deixen, arribi a formar part del nostre patrimoni històric, de la nostra memòria col.lectiva.



"Em van venir al cap molts fragments de relats d'exili, i un d'ells, el del llibre Els darrers dies de la Catalunya Republicana d'Antoni Rovira i Virgili, quan descriu el seu darrer dia a Catalunya abans de travessar la frontera, em va acompanyar la resta del camí.
Vull veure encara la claror d'aquest dia, que serà probablement l'últim de la meva estada ací. He estès la meva mirada cap a a ponent, on el sol es desmaia en un esclat de llum d'or. Dono el meu comiat silenciós, però fervorós, al bell paisatge que s'albira. Guaito els focs del darrer sol, aquests focs vermells com la sang. Quan demà es pongui el sol altra vegada,
jo ja seré més enllà de la ratlla fronterera."

25 de març del 2008

Un gest


... Una imatge retallada en un banc. Uns peus es mouen, com si caminessin, sense tocar a terra. Una mirada fixa en ells. Uns ulls clavats en uns turmells, on ja fa masses anys, va notar aquella mà. Una mà glaçada, gruixuda, que apretava amb força i dificultava el pas. Un coll de muntanya, un vent fred, una por i una tristesa. Uns dits que es clavaven en la seva carn, mentre marxava, mentre s'allunyava, mentre fugia. Sempre allí, prement fort. Un gest contra l'oblit. Un gest per la memòria. Un gest pel record...
-digue'm ariadna, 25 març 2008-

20 de març del 2008

sss (VI)...




Si algo sabemos los escritores es que las palabras pueden llegar a cansarse y a enfermarse, como se cansan y se enferman los hombres o los caballos. Hay palabras que a fuerza de ser repetidas, y muchas veces mal empleadas, terminan por agotarse, por perder poco a poco su vitalidad. En vez de brotar de las bocas o de la escritura como lo que fueron alguna vez, flechas de la comunicación, pájaros del pensamiento y de la sensibilidad, las vemos o las oímos caer como piedras opacas, empezamos a no recibir de lleno su mensaje, o a percibir solamente una faceta de su contenido, a sentirlas como monedas gastadas, a perderlas cada vez más como signos vivos y a servirnos de ellas como pañuelos de bolsillo, como zapatos usados.

Julio Cortázar.


... en el laberint, també hi ressonen els mots...

19 de març del 2008

Seda


Alessandro Baricco.
SEDA.
Ed. La Magrana de Butxaca.


"Posseïa la inatacable calma dels homes que se senten al seu lloc. De tant en tant, els dies de vent, baixava a través del parc fins al llac i es quedava durant hores a la riba, mirant com la superfície de l'aigua s'encrespava i formava figures imprevisibles que brillaven a l'atzar en totes les direccions. Era un de sol, el vent: però, sobre aquell mirall d'aigua, semblava que bufaven mil. De tots cantons. Un espectacle. Lleu i inexplicable."


Un negoci i una malaltia. Un viatge a l'invisible. El so d'una veu i un ulls no orientals. Una taça i un tracte. Anar i tornar. La solemnitat i la lentitud. El record i traços de tinta. Un paper, una carta i un llac.

Tènue, evocador i insinuant. Lent, imperceptible i penetrant.
Els ocells, tancats en una gàbia, deixen emprentes negres sobre paper d'arròs. El tacte de no-res de la seda, queda marcat en la pell. La superfície de l'aigua arrissada pel vent, xiuxiueja una vida aturada en una mirada i en una veu.

16 de març del 2008

El salze cec i la dona adormida




Haruki Murakami.
EL SALZE CEC I LA DONA ADORMIDA.
Ed. Empúries.


En Haruki Murakami diu, en la introducció del recull d'aquests vint-i-quatre relats curts, què és per ell escriure novel.la o escriure relats. La novel.la resulta un repte i la compara a un bosc, mentre que, el relat, és un plaer i el compara a un jardí.


La tradició dels jardins japonesos ve d'antic: influenciada per la jardineria xinesa i coreana, amb una evolució d'anys de mètode i pràctica. La seva essència va associada a la dualitat de representar el propi paisatge de les illes al voltant d'un mar, i a la visió còsmica, de la religió sintoista, d'un gran buit ple d'objectes. En aquests jardins hi ha diversos elements, representats de forma real o simbòlica (l'aigua, una petita illa i un pont, una llanterna i un pavelló), però l'element principal és la roca. Roques que representen illes i muntanyes envoltades de sorra que dibuixa el mar, el buit. Roques fosques, la majoria basalts cantelluts, que destaquen sobre la sorra clara. Roques escollides per la seva forma, que es col.loquen tal i com s'han trobat. Un jardí arrelat en la idea de l'equilibri inestable, on s'hi representa l'asimetria del paisatge natural, respectant el geni del lloc i els desitjos de les roques.


En Haruki Murakami recull situacions quotidianes i, a partir d'aquí, origina la trama. Comença pel material, com es fa en el jardí japonès, per arribar a la idea. Les roques de cantells vius, amb irregularitats, amb arestes i forats, són els seus personatges, allunyats de formes arrodonides i polides. Ells pertanyen al buit, a la sorra amuntegada o treballada amb el rasclet, que tan aviat és una boira que envolta l'illa o cobreix la muntanya, com un mar que flueix entre passos estrets. Clars no consolidats que contrasten amb la foscor ferma. Un buit, un temps, uns esdeveniments, que s'escolen entre personatges que es disposen plans, inclinats o drets, sustentats per petits fragments, o que irregulars, marquen corriols en catifes de molsa. Protagonistes acompanyats de bambú, d'arbres de fulla perenne i de fulla caduca, de plantes i de flors. Percepcions i sensacions que barregen el món dels somnis amb el món real: com els matisos blavosos de l'escorça dels pins joves reflexen la llum, com la capçada fosca del pi negre japonès captura la tenebra, com el verd punyent de les fulles de l'arç i de les falgueres esclata amb força, com les tonalitats vives i lluents dels pètals de les flors, que s'obren, es mostren i es panseixen, criden amb veu silenciosa. Petites històries que es capbussen en el mar, entren per esquerdes i fissures dels protagonistes, submergint-se entre els seus moments de somni i de vigilia, per enfrontar-los en la superfície amb la realitat. Esquitxos de desig i de fantasia, de solituds i de pèrdues, de relacions i de pensaments, que configuren trames obertes de lirisme oníric. Des de la plataforma del temple, del pavelló o de la caseta de fusta, són contemplades, en la lectura, aquestes realitats de tonalitats màgiques i desdibuixades, aquestes ficcions besllumades. Històries i relats que donen una sensació de fragilitat, amb una inestabilitat equilibrada per una bellesa imperfecta.


"El record dels colors i de les olors es va esvair sense que se n'adonés, i fins i tot les intenses emocions que hi havia viscut van desaparèixer del món de la memòria. Els seus records canviaven a poc a poc, com un banc de boira empès per l'aire, i cada cop que canviaven es feien una mica més borrosos. Cada record era l'ombra d'una ombra. L'únic que continuava sent tangible era l'absència."
EN TONI TAKITANI.


"No podia pensar en res concret. El passat, amb tot el seu pes, havia desaparegut sense avisar, i el futur era en algun lloc fosc i distant. Ni l'un ni l'altre no tenien res a veure amb el present que vivia en aquell instant."
HANALEI BAY.


14 de març del 2008

A l'inrevés


Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
cargolats al fil del trampolí,
l'agut salt del llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Gabriel Ferrater. A L'INREVÉS. Les dones i els dies.

11 de març del 2008

Sylvie



Gérard de Nerval.
SYLVIE.
Ed. Quaderns Crema.

"El jardí presentava un quadre magnífic de vegetació salvatge. Hi vaig reconèixer, en un racó, un jardí infantil que jo hi havia traçat temps enrera. Vaig entrar tremolós al gabinet, on encara es veia la petita biblioteca plena de llibres escollits, vells amics d'aquell que ja no existia, i sobre el despatx algunes restes antigues trobades al seu jardí, gerros, medalles romanes, una col.lecció local que el feia feliç."


El record d'un record. Joc de veus i joc de temps. Seqüències entre el món desitjat i el món real. Anhels ficticis, a tocar, que marxen. Tres jardins, tres balls i tres noies. Un temps cruel i efímer, desdibuixat entre somnis i records.

Ideals que es tornen realitats. Personatges accessibles que esdevenen inassolibles. Quimeres i recerques del que no s'ha tingut. Somnis barrejats en la memòria. Girs en l'espai i en el temps.



... La dama seu davant del piano. Els llargs cabells argentats cobreixen les seves espatlles eixutes. Els seus dits prims i llargs acaronen les tecles de vori i les d'atzabeja, i, el cor de veus s'alça amb les primeres notes de la melodia.
La mirada segueix les paraules que el dit acaricia sobre la plana: grafies negres en blanc paper. En la primera lectura, la faula, la trama i el discurs, presenten veus que es confonen en el temps narratiu: la narració esdevé el relat d'un relat. Els límits del temps i de l'espai queden coberts de boira, perduts en un laberint, immersos en seqüències espirals, on reapareix, es retroba i es recorda allò que comença quan tot acaba. La transformació del desig, convertit en un ideal, a tocar de la punta dels dits, es deixa anar, es refusa i s'allunya en la confusió entre el que es vol i el que no es vol. El temps que s'ha perdut, allò que no s'ha fet, no es pot tornar a tenir, perquè mai s'arriba al mateix punt del context que el va generar.
El llibre acaba, es tanca la història. La dama deixa anar la última nota, es gira i somriu. Ens ha fet mirar amb la memòria i els somnis, i no amb els ulls i la realitat: ens ha fet mirar l'enyorança. Ella, que és la veu de la ploma de Nerval...
-digue'm ariadna, 10 de març de 2008-

9 de març del 2008

De... Una gran...


... dama.

"Les seves històries eren estranyes, tan aviat cruels i terrorífiques com d'una extrema malenconia. Tothom els escoltava amb la més viva atenció, però la gran dama, en particular, semblava captivada. La seva cara conservava l'aparença de màscara, però la mirada se li omplia de brases.
-Us ressusciten les tragèdies gregues -repetí en veu baixa dos o tres cops-. Es tracta de la mateixa llavor, de la mateixa pols de diamant.
-Però, de fet, què són les tragèdies gregues? -preguntà el senyor del castell.
La dama inspirà profundament abans d'explicar-li-ho d'una manera succinta:
-Sens dubte era el tresor més gran de la humanitat. N'hi hauria hagut prou amb una caixa, d'aquelles on qualsevol senyor guarda el seu or, per reunir-les totes. Per desgràcia no solament no han estat conservades, sinó que s'ha deixat que s'anessin perdent segle a segle, i haurien embellit tant el món! ..."

Ismail Kadare. Retall del conte UNA GRAN DAMA.

7 de març del 2008

Tsugumi



Banana Yoshimoto.
TSUGUMI.
Ed. Tusquets.

"Yo también miré el mar.
Es curioso: cuando estás con alguien frente al mar, da lo mismo hablar que no decir nada. No te cansas de mirarlo. Y, por ensordecedor que sea el fragor de las olas al romper, nunca te parece demasiado fuerte."


Records i enyorança. Records de mar i d'un estiu. Enyorança del temps passat i de les seves imatges. Conservar l'essència del que s'ha viscut. Una fotografia. Olor a mar, a sorra i a onada. La tardor arriba.

Malalties que creen cuirasses. Cuirasses que tenen fissures. Fissures que s'omplen d'ombres. Ombres que donen incertesa al futur. Futur que fa viure el present. Present que queda en el record. Pensaments, idees, imatges i paraules banyades de nostalgia. Amistat, amor i olor de sal i sorra mullada.


3 de març del 2008

Històries de la dolça terra


E. L. Doctorow.
HISTÒRIES DE LA DOLÇA TERRA.
Ed. 1984.


"I es referia a aquelles flors silvestres del desert, que s'afanyen a florir amb un plugim, tal com van fer -petites poblacions d'espigues i pètals i petits calzes en blau, groc i blanc als pendissos, arraïmats prop de terra com si no volguessin arriscar-se a crèixer massa lluny, flors que de fet no les veus obrir-se, sinó que tens exactament la sensació que hi eren tota l'estona, només que tu no te n'havies adonat."
BABY WILSON.


"Llavors ja eren les tres de la matinada, però tots els fanals estaven encesos i els semàfors funcionaven, encara que no es veia ni una ànima. Tot era moviment, al carrer buit en el seu silenci, tots els rètols espurnejaven a els botigues, els llums de neó dels aparadors, la bugaderia, la botiga de bescanvi de xecs, el fotamaton-i-passaport-tot-en-una-hora, el quiosc, el cafè, i la tintoreria, i els parquímetres, que semblaven fets d'or a la llum ambarina dels fanals. Era el món en marxa, com si la gent fos l'última cosa que es necessités o es desitgés."
JOLENE: UNA VIDA.



Cinc relats de protagonistes anònims. Cinc retrats de l'Amèrica profunda. Cinc històries de veus apagades. Unes circumstàncies misterioses en un Illinois rural. El rapte d'un nadó a California. L'espiritualitat d'una secta a Kansas. Una vida suburbial i a batzegades d'una noia. El cas d'un agent del FBI de la Casa Blanca.


Històries d'un país real ficcionat. Relats i tocs de crítica social. Atmosferes d'ahir i d'avui, jugant amb el que és i el que podria ser. Pensaments i maneres de viure: normals, imperfectes, profundes, superficials, especials, però gens generals.