24 de juny del 2009

Hogueras en la llanura



Shohei Ooka
HOGUERAS EN LA LLANURA
Ed. Libros del Asteroide

"El sendero se ensanchaba hasta permitir que dos personas marcharan a la par y atravesaba el bosque en línea recta. Los árboles formaban hileras a ambos lados, haciendo destellar sus ramitas más altas. Desde hacía mucho tiempo, yo no había visto un camino de esa anchura y eso era precisamente lo que me atemorizaba: el aire de humanidad que transpiraba."



Soldats derrotats d'una guerra. Soldats perduts en una illa. Soldats vagant per una selva desconeguda, amb una granada de mà per acabar amb la seva vida. Solitud en un clima advers. Fam en una situació límit. L'ésser humà i la supervivència.

Quan la mà esquerra agafa i atura l'acció de la mà dreta. Quan l'odi, la crueltat i l'egoisme es desperten. Quan les ganes de viure es remouen rabioses en el llot més profund de la naturalesa humana. Quan sorgeix el dubte de què és ser humà i què és no ser-ho.

Concisa mirada que endreça les paraules d'un perdedor perdut.

18 de juny del 2009

De... El...




... teló.


"Perquè l'obra no és pas tot el que un novel.lista ha escrit: cartes, quaderns, diaris, articles. L'obra és el resultat d'un llarg treball sobre un projecte estètic.
Encara aniré més lluny: l'obra és el que el novel.lista aprovarà a l'hora del balanç. Perquè la vida és curta, la lectura és llarga i la literatura s'està suïcidant a causa d'una proliferació insensata. ¡Començant per ell mateix, cada novel.lista hauria d'eliminar tot el que és secundari, preconitzar per a ell i per als altres la moral de l'essencial!
Però no hi ha només els autors, els centenars, els milers d'autors, hi ha els investigadors, els exèrcits d'investigadors que, guiats per una moral oposada, acumulen tot el que poden trobar per abraçar la Totalitat, objectiu suprem. La Totalitat, o sigui també una muntanya d'esborranys, de paràgrafs ratllats, de capítols rebutjats per l'autor però publicats pels investigadors en edicions anomenades 'crítiques', sota el nom pèrfid de 'variants', que vol dir, si és que les paraules tenen encara un sentit, que tot el que l'autor va escriure val igual, està igualment aprovat per ell.
La moral de l'essencial ha cedit el lloc a la moral de l'arxiu. (L'ideal de l'arxiu: la dolça igualtat que regna en un immensa fossa comuna.)"

Milan Kundera. Retall de l'assaig: EL TELÓ.

12 de juny del 2009

Poema a l'intempèrie



Fer un poema com viure
un amor clandestí.
De vegades ruïnes, de vegades
espina i al final poema ranci
d'impossibles.

Un poema com un petit problema
domèstic, o queixa visceral
que en dir-la foradarà muntanyes.
Com una soledat només meua
que mai enyore.
Com qui sóc, com qui mai
voldria ser.
Un poema urgent com un viatge
que només l'avidesa d'unes mans
assumiria.

Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adéu inajornable.
Un poema com un desig de pluja.

Fer un poema
despert com l'herba verda,
un poema tan fals com el no-res.
Un poema podrit com un remordiment
en el ventre de culpa original.
Un poema més mort que la nostàlgia.

Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la
intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre.

Fer un poema, doncs, com un amant
es busca en cada bes, igual que el solc
obri la terra i la terra,
encara tèbia,
des del seu silenci primitiu,
aviat l'oblida.

Ma. Josep Escrivà. POEMA A LA INTEMPÈRIE. Tots els noms de la pena

9 de juny del 2009

Ahir



Agota Kristof
AHIR
Ed. Empúries

"El temps s'esquinça. On retrobar les terres vagues de la infantesa? Els sols el.líptics immòbils al negre espai. On retrobar el camí desplomat en el buit? Les estacions han perdut el seu significat. Demà, ahir, què volen dir aquestes paraules? Només hi ha el present. Una vegada, neva. Una altra, plou. Després fa sol, vent. Tot això és ara. No ha estat, no serà. És. Sempre. Tot alhora. Perquè les coses viuen en mi i no en el temps. I, en mi, tot és present.
Ahir vaig anar a la riba d'un llac. L'aigua és molt negra, ara, molt fosca. Cada nit, s'embarquen entre les onades dies oblidats. Van cap a l'horitzó com si naveguessin pel mar. Però el mar és lluny d'aquí. Tot és tan lluny."



Desesperança, nascuda a l'ombra i que a ella torna. Un vent, una pluja, que tot s'ho emporta. La mateixa màquina, la mateixa peça, el mateix forat. Ganivets que no maten. Fugides que esperen l'amor. Paraules que no deixen de girar. Futurs que no es fan realitat. Solitud que no se'n va. I, tot, amarat de tristesa.

Aquella prosa senzilla, nua sobre el paper. Narrativa crua, arrelada a la memòria. Aquella gent solitària, perduda davant la vida. Llàgrimes fosques, amaren el grotesc laberint.



"Ahir tot era més bell
la música entre els arbres
el vent en els meus cabells
i en les teves mans esteses
el sol."

6 de juny del 2009

L'arpa sense encordar


Edward Gorey
L'ARPA SENSE ENCORDAR
Ed. Angle

"Unes setmanes més tard, proveït d'una ploma, tinta, tisores, cola, un brocal de xerès i una enorme reticència, el senyor Earbrass comença a revisar LASE. Això vol dir, en primer lloc, transportar passatges, o invertir l'ordre dels paràgrafs, o rebregar-los amb fúria i llençar-los tot seguit a la paperera. Després ve la reescriptura. Això és pitjor que escriure i prou, perquè no només ha de pensar coses noves igualment, sinó que a més ha d'intentar no recordar les antigues. Quan el senyor Earbrass hagi acabat, com a mínim una tercera part de LASE no s'assemblarà de res al seu estat original."


Les pàgines en blanc d'una nova novel.la. La tria del títol, trobar els personatges i desenvolupar la trama. Manies, aparicions i nits en blanc, van omplint les pàgines. Revisió del manuscrit, presentació a l'editorial, actes i, els darrers retocs. El nou llibre surt al carrer. Aparadors de llibreries i la temuda crítica.

Com s'escriu una novel.la? Com és el dia a dia de l'escriptor? Com és el procés d'edició? Com es concilia el manuscrit amb el llibre que es posa a la venda? Com enfrontar-se al lector? Com...?
Gorey ironitza sobre el seu ofici, l'ofici d'escriptor. Un particular món de paraules i imatges, en un petit llibre.

"On November 18 th of alternate years Mr. Earbrass begins writing 'his new novel'..."

4 de juny del 2009

Malson


... en el laberint, malson en blanc i negre...

1 de juny del 2009

La zona


Serguei Dovlàtov
LA ZONA
APUNTS D'UN VIGILANT DE CAMP
Ed. LaBreu Edicions

"A la nit vaig afanyar-me des de la comandància cap a la caserna. El camí més curt creuava la zona. Vaig passar pel costat de barracons solitaris, de bombetes groguenques embolicades amb filferro. M'afanyava, mentre sentia com s'entenien el silenci i la fredorada.
De tant en tant, s'obrien les portes dels barracons. De dins la vivenda calenta, d'entre un núvol de baf blanquinós, un reclús feia un bot cap a fora. Un va pixar, va fer un cigarret i va cridar cap a la torre:
-Hola, mestre! Qui de nosaltres és a la presó? Tu o jo?"

En la zona, la vida i l'home són tot i no-res. El filferro retalla l'aire, confonent vigilant i reclús. La presència i l'absència perden els seus trets i l'existència d'una, necessita intensament de l'existència de l'altra. En la zona, la cruesa i la sensibilitat s'endinsen en la foscor.

Les paraules ressonaven en el cap d'aquest vigilant, descrivint el que vivia i el seu voltant, de manera precisa. Els seus apunts es van fragmentar, però la seva experiència es va reconstruir en ser traslladada, de nou, al paper. I aquestes paraules, van prendre cos i veu per fer-nos sentir el que va sentir.

"No escric retrats fisiològics. Tampoc no escric sobre la presó i els reclusos. Volia escriure sobre la vida i les persones. I no vull convidar els meus lectors a una cambra dels horrors.
(...)
Torno a repetir que el que m'interessa és la vida, no la presó. I les persones, no els monstres."