Agraïment

"És més: d'una vegada per sempre, sabíem que la literatura, com l'art, no eren uns productes autònoms deslligats de l'estructura social a la qual pertanyien i que, en conseqüència, tot estudi literari que no tingués en compte la seva inclusió en un conjunt superior que abastés la cultura i la civilització que els emmarcava, els empetitia i els empobria, al mateix temps que es limitava a un coneixement abstracte de l'obra literària analitzada."

J.M. Castellet. Retall d' INICIACIÓ A LA POESIA DE SALVADOR ESPRIU. Edicions 62.

Imatge: Internet

De... l'Any...

... Espriu 2013

"(...) Espriu és un dels autors més insignes de la cultura catalana, i li conferim la màxima consideració també per l'exemplaritat de la seva actitud cívica, que es resumeix en la frase que va escriure: 'Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble'." 

Paraules de Xavier Bru de Sala, comissari general de l'Any Espriu, a l'entrevista publicada a VilaWeb 

Salvador Espriu (1913-1985) ... 2013, l'Any Espriu, donarà a conèixer el poeta, la seva obra i el seu llegat, dins i fora de Catalunya, més enllà del caràcter literari...

Imatge gràfica de les activitats de l'Any Espriu 2013

Compromís

... Adéu...

Imatge: Viquipèdia

Primera història d'Esther

Dalt l'escenari, els actors es mouen, es perden, gesticulen i parlen. En una de les butaques, l'autor silenciós, mira com avancen, retrocedeixen i s'amaguen les paraules. Rostres, veus, mans i peus, van i venen, aturen el temps i juguen amb els drames fent ganyotes.

Salvador Espriu

PRIMERA HISTÒRIA D'ESTHER

Ed. Proa

No sé si era de la veritat o no, aquell mirall esmicolat. Ignoro quanta llum pot capturar un fragment. No m'atreviria a jutjar ni autenticitats ni reflexos. Davant la creació, capaç de sorgir de l'aiguabarreig de mons, espais i temps, callo. Desconec com pot arribar a ser de golafre i estúpid un pop, però sé, amb la certesa dels que sabem poc, que si una llengua pot arribar a ser tan bella, rica i variada, no pot caure en el no res.

ESTHER:

Quan et perdis endins

del desert de la tarda

i t'assedegui el blau

de la mar tan llunyana,

et sentiràs mirat

per la meva mirada.

... Dissabte va fer quatre anys, i el vent s'ha tornat mandrós. Sembla aturar-se vençut sota una aclaparadora i feixuga sensació, anunciant absències i buits. Cert que els moviments són tan lents que rocen la desaparició. Però, tossut, continua en el seu lloc, pacient, desitjant remoure de nou terres roges i polsoses on el peu hi deixi fràgils petjades...

... Moltes gràcies per continuar aquí, donant sentit a aquest petit i senzill laberint...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, SILENCI PROFUND

Petites proses blanques

Vaig deixar passar un temps. No ho recordo bé, potser un any o dos. Havia trobat la seva poesia massa difícil, bella, però complexa, i els seus tres llibres van acumular la pols en el seu lloc. No sabria dir com, un bon dia, unes petites proses van arribar a les meves mans i de nou vaig endinsar-me en la seva obra.

Salvador Espriu
PETITES PROSES BLANQUES, LA PLUJA I ALTRES RELACIONS
Ed. Moby Dick

Arbres i animals, pluges i boires, muntanyes, gorgs i bassals irradien un blanc lluent. Petites i pregones, aquestes proses, aquestes pluges, aquestes relacions, ens parlen del temps: del punt i el contrapunt de la vida, assenyalant que, sovint, els camins poden arribar a confluir en un únic caminal, on la reconciliació senyoreja el pas. El vell titellaire continua sense deixar de buscar la bellesa de la paraula, sense oblidar la realitat col.lectiva d'on viu.

"El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar."
EL PAÍS MORIBUND.

... Avui fa tres anys i encara el vent es passeja per aquests caminals sovint a mig fer. Amunt i avall, es perd, es retroba. Tragina paraules i imatges. Reviu amb la calidesa de la mirada i de la veu. Puja, baixa, salta i gira seguint aquella melodia que només els sentiments i els pensaments saben. I s'atura a cada petjada per tornar a començar de bell nou el seu vagareig per aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, SOBRE EL VENTRE VERMELL DE LA CIUTAT.

Lligant lectures

En agafar un llibre, un fil es tiba. El fil lliga la seva lectura a d'altres. Podem moure'ns entre les lleixes, seguint endavant, aturant-nos, desfent el camí, escollint un de nou. Ara agafant allò que creiem segur, ara, allò que desconeixem. Sense deixar de sorpendre'ns, lliguem lectures i ens emboliquem amb tot de fils.

Jean Cocteau

LOS NIÑOS TERRIBLES
Ed. Crítica

"Su certeza constituía el fundamento de su inconcebible trabajo cerebral. Ella continuaba, continuaba, continuaba encantando a Paul con sus experimentos."

OPIUM
Ed. BackList

"No me gustaría que me sorprendiesen escribiendo. Siempre he dibujado. Escribir, para mí, es dibujar. Anudar las ideas de forma que se vuelvan escritura, o desatarlas de forma que la escritura se convierta en dibujo."

Raymond Radiguet
EL DIABLE AL COS
Ed. Viena

"Voldria saber a quina edat un té el dret de dir que ha viscut."

Quan vaig llegir Los niños terribles, alguna cosa em va colpejar, com a en Paul. No era la bola blanca del principi, ni la negra del final. Era una bola blanca i negra, sorgida de l'aiguabarreig de grafies i imatges que s'escapaven del cercle fràgil i tràgic que Cocteau va tancar. Aquests nens terribles van ser escrits en una de les estades que aquest home d'intensa vocació artística, va fer en un sanatori de desintoxicació. Períodes de temps lligats a la mancança, a la reflexió i a l'observació. Des de l'opi, al voltant de l'opi, lluny de l'opi, Cocteau no deixa el llapis. Opium és el testimoni. Paraules i dibuixos fragmentats omplen cada comentari, cada retall dels seus records i dels seus pensaments. I en tots ells hi plana una ombra, la pèrdua de Radiguet. L'opi duia a Cocteau de la felicitat a la tristesa, com en El diable al cos els esdeveniments arrosseguen al jove temerari i immadur protagonista.

Imatge Book Lovers Never go to bed alone

Iniciació a la poesia de Salvador Espriu

Josep Maria Castellet
INICIACIÓ A LA POESIA DE SALVADOR ESPRIU
Edicions 62

Salvador Espriu
ANTOLOGIA POÈTICA
Edicions 62 i "la Caixa"

En llegir per primer cop Ariadna al laberint grotesc, Salvador Espriu em va fascinar. Tenia catorze anys. Va seguir Laia i després, buscant per casa més llibres seus, l'Antologia Poètica. La poesia en general em feia respecte, però em va poder més l'afany lector. La vaig llegir i em va agradar, però gairebé no vaig entendre res. Tot i això, mai més vaig tornar aquell llibre al seu lloc. Va passar a formar part de la meva pròpia biblioteca.

Un dia, remenant i tafanejant en una llibreria, vaig trobar Iniciació a la poesia de Salvador Espriu. L'autor, en Josep Maria Castellet, era el mateix que havia fet la tria de poemes de l'Antologia. Iniciava una lectura simultània, com si de nou entrés en un laberint, però aquest cop duia un cabdell de fil a la mà.
Vaig adonar-me de tres coses: que a l'escola mai em van ensenyar a llegir poesia, que una antologia només dóna una visió fragmentada que reclama poder llegir l'obra completa, i que les obres d'Espriu estan profundament relacionades. Els temes, les situacions, els personatges, segueixen un moviment intern. Avancen per caminals sense esborrar el recorregut fet. Desapareixen per aparèixer més endavant. Teixint l'entramat del ric imaginari espriuà.
De manera coherent i compacta Salvador Espriu, amb un treball minuciós, va edificar una obra literària que, vista de forma global, bé pot dibuixar un autèntic laberint. Aquesta sòlida edificació manté una tensió de contraris sota la mirada tràgica, mítica i grotesca de la realitat quotidiana, històrica i col.lectiva. Les seves paraules, la seva llengua i la seva ferma actitud ètica, configuren el món del poeta de Sinera.

No sóc cap especialista, només sóc una lectora. De tant en tant, em perdo per les lleixes de les llibreries resseguint els seus llibres. N'agafo un. M'endinso de nou en el laberint, conscient que rere cada paraula batega intensament la veu d'un gran escriptor.

"vam començar a sospitar que es tractava d'una poesia en la qual cap element no era gratuït i que, per això mateix, hi tenien un paper fonamental tant les citacions com els títols dels poemes en què es componia cada llibre, com en el seu mateix ordre intern."

J.M.Castellet, Justificació, dins Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, 3a edició de 1984.

No queden solcs en l'aigua, cap senyal
de la barca, de l'home, del seu pas.
L'estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se'n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s'esborren a mar.

Salvador Espriu, darrers versos del Poema XV de Llibre de Sinera, dins Antologia Poètica, 1a edició de 1978.

Imatge Vilaweb.

Dins de la proposta d'Antaviana, 25 sense Espriu.

Metrònom Ferrater

Quan un escriptor o una escriptora mor, ens queda la seva obra. Com a lectors i lectores sempre hi podem tornar. A través de les seves paraules anem traçant a grans trets la seva imatge, aturant-nos en algun detall, fent més precís el matís que perfila aquella llum o aquella ombra. Podem trobar una o altra biografia, aquesta o aquella crítica que van completant el seu retrat, però la imatge sempre queda desdibuixada. Potser perquè ens manca l'emoció que només pot transmetre la veu dels qui van viure amb ells i els van conèixer.

Així comença aquest documental, "Hubo una vez un hombre que a los treinta y cinco años prometió no vivir más de cincuenta", amb una cita del llibre F., de Justo Navarro. A aquestes paraules s'entrellacen altres veus, altres records que ens apropen a Gabriel Ferrater. El germà, el poeta, l'amic, el traductor, el marit, el crític, el company, el professor, el lector, el lingüista, l'home. La seva curiositat, la intel.ligència, el sentit de l'humor, la capacitat d'aprendre, la personalitat, la simpatia, l'anècdota, el record. Vint-i-set mirades tracen la seva imatge, per retrobar-lo de nou en els seus escrits, en els seus poemes, convidant-nos a no oblidar-lo.

Metrònom Ferrater.
Direcció i realització: Enric Juste
Ajudants de direcció: Carles Àlvarez i Enric Virgili
Producció executiva: Núria Mansanet
Música original: Ignasi Àlvarez
Duració del documental: 56'
Bellveure (2009)
Blog: Metrònom Ferrater.

Quan un escriptor o una escriptora mor, potser ens queda molt més que la seva obra...

FI DEL MÓN

Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es van donant
a l'amplària grisa, jaspiada
d'esperma pàl.lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s'enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.

Gabriel Ferrater. FI DEL MÓN, dins Les dones i els dies, Ed. 62-Butxaca, 2002. Dins Da Nuces Pueris, Ed.62, 1998.

Video Tràiler Metrònom Ferrater al YouTube (canal de recontrafilldecabro)

La literatura, la seva amant

Ilya Repin. Noia llegint, 1876.

Recordo el primer cop que vaig pronunciar el seu nom. Em ve a la memòria la llibreria Millà i les seves lleixes properes a la línia corba pel pes dels llibres. Els dos llibreters, pare i fill, trobant el llibre demanat, sense ni mirar, rere una pila de llibres en una prestatgeria del fons. Txékhov, L'oncle Vània i Stanislavski, durant unes setmanes, tot va girar al seu voltant. Descobria un escriptor, la seva obra i una nova manera de construir els personatges, ben diferent a la pedagogia a la que estava acostumada. A mida que les classes s'endinsaven en aquella escena X, anava omplint d'idees les columnes que m'havien d'ajudar a forjar el personatge: què diuen els altres de mi, què dic jo dels altres, què dic jo de mi. S'anava teixint l'escala que em permetria endinsar-me en el subtext, per arribar al límit de l'angoixa i la solitud per on es movia Sònya. Calia privatitzar els seus interessos, interioritzar els seus desitjos, tot això emmarcat en una Rússia on uns vivien pendents del passat i d'altres del futur, quedant el present buit. Vaig aprendre a llegir Txékhov, omplint les pàgines, de la 36 a la 39, d'anotacions, frases curtes, fletxes, cercles i subratllats que convergien i divergien del text als personatges i dels personatges al text.

Més tard, van seguir Les tres germanes i vaig descobrir els seus Contes. En tots ells, els fragments de les vides dels seus protagonistes, els detalls dels seus estats d'ànim, eren observats amb una mirada sensible que no jutjava.
L'obra de Txékhov registra les accions humanes tal i com són, fent-les parlar de la quotidianitat, a voltes misteriosa i irònica, a voltes cruel i buida. Sense manipular les passions, a mida que vas llegint, apareixen les grans preguntes, senzilles i profundes, capaces de sobtar i sorprendre, malgrat el pas del temps. La seva escriptura és plena de detalls precisos, breus, irònics i dolorosos. Emmiralla la necessitat de comunicar-se, el neguit de la solitud, la penombra del reflex d'idees i impressions, el fluir de la vida. En les seves obres bateguen els matisos ocults del retrat profund i vital del que ell veia, escoltava i sentia.

Natalia Ginzburg
ANTÓN CHÉJOV
Ed. Acantilado

"Ahora bien, si en los cuentos cómicos la risa nacía junto con un frío estremecimiento, en los cuentos más serios la emoción y el dolor nacían de una atmósfera inclemente y fría, que cortaba la respiración, como el aire cuando nieva. Y si el lector derramaba alguna que otra lágrima, el escritor tenía siempre los ojos secos. Además, los personajes de sus cuentos ofrecían sin cesar comentarios, juicios, observacions, opiniones. El escritor no ofrecía comentario alguno. No daba la razón a nadie ni se la quitaba. Así era Chéjov en sus primeros relatos y así fue en los últimos. Un escritor que nunca hacía comentarios."

De totes les biografies d'escriptors que he llegit, aquesta és la que més s'aproxima al que, com a lectora, busco en elles. Un retrat senzill, capaç de captivar i generar la inquietud per saber més i aproximar-te a l'obra de l'escriptor.
Natalia Ginzburg ens convida a descobrir la seva sensibilitat. Ens convida a llegir Txékhov.

"De sobte l'alegria va començar a agitar-li l'esperit i fins es va haver d'aturar un moment per poder-se refer. El passat -pensava- estava lligat amb el present per una ininterrompuda cadena d'esdeveniments que es derivaven l'un de l'altre. Li semblava que acabava de veure'n els dos extrems: tot just n'havia tocat l'un, que ja fregava l'altre."
L'estudiant, en el recull de CONTES. Ed. Quaderns Crema.

"ANDRÉI: El present és repugnant, però penso en l'avenir, em reconforto. Em sento lleuger com una ala. Neix el dia i a l'horitzó apunta el sol de la llibertat. M'imagino lliure, amb els meus fills. Ens hem desfet de la peresa, de l'alcohol, de l'oca amb cols, de la sesta havent dinat, de l'infame parasitisme..."
LES TRES GERMANES. Ed. Pòrtic.

"SONYA: Contéstame con sinceridad... como a una amiga... ¿Eres feliz?
YELENA: No."
EL TÍO VANIA. Ediciones MK.

Laia

Era molt petita quan una nit vaig alçar-me del llit. La mare mirava una pel.lícula. Una baralla en una platja, canyes i un ull buidat. Una nena es feia dona. Mirada perduda, llarga trena negra i vestit blau. Anys més tard, a classe de català ens van donar un llistat de llibres per llegir i un títol, un nom, em va cridar l'atenció. La mateixa mirada perduda, la llarga trena negra i el vestit blau: Laia. La seva segona novel.la, escrita als divuit anys.

Salvador Espriu

LAIA

Edicions 62

En un món de mar, Laia. L'elegia i el conflicte. El destí dolorós, ple de misèries i insatisfaccions. El regust salat, amarg i agre. La veu interior arrencada dels sentiments. La buidor del gest turmentat. Una paleta de proves on es retallen les ombres, on s'esbossa un món grotesc de personatges que no arriben a ser titelles, on el mut monòleg es deixa endur per la fatalitat i la mesquinesa. Laia, fragments d'un poble mariner.

"Misteri de la Soledat, misteri de la mare sola, embolcallada amb draps negres. La despulla del fill ja li havia estat arrabassada, i qui sap si els verns ja rosegaven la carn en el repòs darrer. Eren cecs de plor els ulls de Maria, i els llavis es cloïen amb desconsol, un desconsol mut, una angoixa teixida de silencis, de records fugissers, de claredats llunyanes, d'una felicitat que no havia de tornar. El cap de la imatge es decantava devers la terra, i l'oreig agitava en la nit la cabellera greixosa."

... Avui fa dos anys, un vent estrany va començar a omplir els caminals sorrencs de paraules i imatges. En aturar-se, abans de començar de nou el seu moviment, els espais en blanc van quedant plens de silencis i mirades, de veus i sentiments, de somnis i petjades, que donen sentit a aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, ON ELS MEUS SOMNIS EM PORTIN.

Núria Candela diu Joan Vinyoli

Fa dies, vaig rebre un regal... Sigui per sort, atzar, fils invisibles o baules enllaçades, a les meves mans va arribar aquest CD on, Núria Candela diu Joan Vinyoli, amb música i cant d'Eduard Iniesta.

La veu poètica de Joan Vinyoli desperta d'un silenci per reflexionar sobre sí mateix. Es desvetlla per parlar de la condició humana. La seva poesia pren forma i s'omple de batecs de vida, de paisatges interiors i pregons, de solituds amagades i de sentiments intensos. La veu d'un home que s'atura davant la realitat que l'envolta, aquesta fascinant i contradictòria realitat.

La veu de Núria Candela s'endinsa en aquest tot i no-res del poeta. Dóna força i intensitat al silenci aturat en els mots, en la música amagada del vers, en la sensibilitat amarada al poema. La veu d'una dona trenca el silenci i va més enllà de les paraules.
El món de Joan Vinyoli, la seva veu lírica, s'entrellaça amb la veu dramàtica de Núria Candela. Es crea una atmosfera capaç de resseguir l'orografia de cada poema selecionat i, amb l'Eduard Iniesta, l'aire s'omple de la tremolor de la corda d'un instrument i de la cadència d'un cant.

La poesia allunya de les aparences

i fa propera la realitat.

Memòria: perdre's com en un dellà

que és sols l'aquí, darrera

cortines transparents.

I què veus?

No res, un fum.

En veritat us dic

que no es fa res en veritat sinó

per la paraula creadora del silenci.

Joan Vinyoli, NO RES, UN FUM (Encara les paraules, 1973).

... Vull donar les gràcies a la Marina...

No sé jugar amb màscares

Un poema dóna nom a un petit llibre, obsequi d'aquest passat Nadal als usuaris de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Un petit llibre on ressona la veu de Maria Àngels Anglada. Un breu recull de les seves paraules, amarades de saviesa i bellesa, de compromís i intensitat.
L'obra de Maria Àngels Anglada és un bell viatge, intens i reflexiu. Una mirada fràgil i forta, brillant i clara, a les arestes i les corbes que configuren l'ànima humana. La seva poesia, la seva narrativa i la seva literatura d'idees, desdibuixen les fronteres entre gèneres, entre realitat i ficció. La seva creació, emmirallada en el món clàssic, se'ns fa propera en cada lectura, esdevenint un autèntic present per la nostra llengua.

Maria Àngels Anglada
NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES.
Editat per la Diputació de Barcelona.

Maria Àngels Anglada estimava les paraules. Amb elles oferia al lector una mica sàvia bellesa i compromís amb la veritat. Una veritat que podia endurir-se davant la foscor, ressonant ferma en el silenci. Les seves paraules fugien de disfresses ideològiques buides, per nodrir-se del seu esperit. Un esperit que fonia la fràgil sensibilitat amb la fermesa ètica, política i social. La seva veu, apassionada i reflexiva, apareix brillant en cada fragment de la seva obra.

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D'uns pocs pensaments clars
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
Dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l'espera de l'alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci.

Il.lustració de Suzanne Woolcott.

Homenatge a Joan Brossa

Quan la poesia visual pren cos i surt al carrer.

Caminant entre el Velòdrom d'Horta i el Parc del Laberint, l'espai urbà esdevé poema. Un caminal ens anuncia la làpida "Naixença, el camí, pauses i entonacions i final". Aixecant-se davant dels nostres ulls de vianants-lectors, El Poema Visual Transitable en Tres Temps. En ell, la paraula i la lletra han fugit del paper, i s'han fet corpòries, verticals i massisses.

Imatges de la fototeca.cat de l'Enciclopèdia Catalana (ref. 42529, 41898, 41897).

Inicia el recorregut, una gran lletra A, majúscula i de pal, encapçalant la nostra marxa. Creuem un espai on signes de puntuació i d'entonació jeuen a terra, blocs d'accidents i reflexions que marquen el ritme del nostre pas. En arribar a una altra lletra A, destruïda i degradada en l'espai i en el temps, sabem del final del camí. Un poema visual transitable que marca tres temps. Un poema corpori que ens parla en un espai real i urbà. Una creació del poeta que va buscar més enllà de les formes expressives establertes.

Sextina per a un poema visual transitable,

en tres parts, situat en un espai urbà,

a l'entorn del Velòdrom d'Horta.

Als arquitectes

Esteve Bonell i Quico Rius.

La primera de les lletres

té sis metres d'alçada i és de pedra

enmig de balancins, voltada d'arbres.

(Més endavant la podrem veure a trossos.)

Ve a ser com la primera part d'un llibre

on els signes no són res més que signes.

Sobre un parterre hi ha els signes

de puntuació. Entre les lletres

corre un camí vermell (el curs del llibre).

Per fi, entre els desmais hi ha els blocs de pedra

de la mateixa lletra feta a trossos.

El caminal és vorejat per arbres.

Aquest "text" rodejat d'arbres

i junt amb el parterre ple de signes

apunta el pas dels dies fins als trossos

de la segona A. Entre les lletres,

hi trobareu plantes, arbres, herba i pedra,

i, tot plegat, ho imagineu un llibre.

Vol ser, com la vida, un llibre,

que té comes i punts enmig dels arbres,

un naixement i un curs damunt la pedra

i un sol final, ben lluny de falsos signes,

perquè la vida aquí fuig de les lletres

si amb el teu seny ajuntes parts i trossos.

Moltes miques fan bons trossos.

Aquí el secret escapa de tot llibre

i en passejar pel mig de dues lletres

podeu mirar el camí o escoltar uns arbres.

Les coses i el paisatge són signes

per entornar el discurs de pedra a pedra.

L'última lletra de pedra

ens recorda el destí, caiguda a trossos

l'assolament de la vida; i els signes

d'entonació o de pausa -com al llibre-

són incidents dels discurs. (També els arbres

poden enraonar més que les lletres...)

Amb dues lletres, i pegant en pedra,

en camí d'arbres veus desfer-se trossos

de mots d'un llibre nat sota mals signes.

Joan Brossa.

Dins de la proposta de l'ablogcedari, on s'hi recullen tots els homenatges fets a Joan Brossa.

Una veu que no s'apaga

Enfilo el passeig amunt, allunyant-me del mar. Passes lentes i tranquil.les em duen fins el palau. Miro, escolto i llegeixo imatges i mots capturats Des del cos. Literatura, maternitat i mort es fan presents. I recordo paraules escrites, sonores i musicals que, en silenci, han entrat dins i s'han arrelat. Camino pel jardinet i entro en la sala de les cotxeres. Rostres i veus conegudes i desconegudes, van prenent lloc. Des del meu racó, les escolto.

Saba vella per a fulles noves. Una saba vella que flueix pel tronc, nodrint-lo. Una tradició literària acceptada per poder ser recreada, reinventada i donar lloc a una nova construcció. Noves fulles plenes de sentiments i paraules, personals i pròpies, omplen les pàgines blanques.
Fina Llorca introdueix les II Jornades Marçalianes, aquesta tarda de divendres, 12 de desembre de 2008. Recorda la importància de la tradició, en la llengua pròpia i en altres llengües, en l'obra de Maria-Mercè Marçal. Unes tradicions literàries, poètiques, populars i femenines, que flueixen pels camins de lectura que ens va deixar. El "poder de la paraula escrita" és estímul per noves passejades i immersions.
La tarda s'omple d'esbossos, de camins i de cruïlles, del seu diàleg personal amb les fonts literàries i la seva creació. Antoni Pladevall destria algunes empremtes dels clàssics grecollatins en la seva obra poètica. Lluïsa Julià introdueix diversos procediments del diàleg amb la tradició masculina, sobretot la catalana, que ella va assumir per restituir i crear noves formes de tradició femenina. Neus Aguado, entre versos, atmosferes i ritmes lorquians, desvetlla una escenografia d'afinitats i paral.lelismes. Mercè Otero remarca que des de la tradició popular i les vivències, Maria-Mercè Marçal reivindica i reconeix l'escriptura de dona, incorporant-la a una tradició femenina i pròpia. Un text de Mireia Calafell, que no pot assistir personalment a la taula rodona, desgrana com l'escriptora es fa present i pren cos en la seva lectura. Anna Montero destaca com, dins de cada poema, subjecte, objecte i paraula esdevenen identitat. Glòria Bordons s'atura en coincidències i complicitats de l'obra de Brossa i de Marçal, que van fer de la tradició forma i revolta poètica.
Tot i no poder assistir al segon dia de les Jornades, sé que de nou, la sala es va omplir de la seva passió literària i vital. Gràcies a les convidades i convidats que, des de la taula, van aprofundir en la seva obra, a l'organització de la Fundació maria-mercè Marçal, i, a la col.laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut Català de les Dones, el PEN Català i l'Ajuntament de Barcelona, divendres i dissabte, en unes cotxeres, es va obrir un espai a la paraula, la poesia i el record de Maria-Mercè Marçal.

Segueixo carrer gran amunt, apropant-me a la muntanya. Llums, gent i cotxes, ressonen entre versos i mots, cites i al.lusions. Tornaré a rellegir alguns dels poemes propis i traduïts, articles recollits i fragments subratllats, mentre escoltaré la seva poesia, fent present una veu que no s'apaga.

Xarxes de jocs i combinacions de paraules

Escrivint es pot omplir un buit, buscar un sentit, parlar de l'existència de l'ésser humà i del món, abandonar-se en la fugida i en la recerca, entre paraules, sentiments i històries. L'escriptor té en la seva mà, la creació i la destrucció. Pot tornar a llegir allò escrit i reescriure allò llegit, per donar cos a una idea, una imatge, una obsessió. Quan escriu, pot dir el que ell pensa o el que pensen els altres, buscar en la seva consciència o amagar la seva personalitat, jugar amb totes les paraules o no aturar-se fins trobar aquell únic mot capaç d'omplir tot l'espai. Ens desvetlla intimitats pròpies o manllevades, compartint-les i transformant-les, construint intricats recorreguts d'emocions que es pleguen i es repleguen, en un moviment de canvi constant o en una immobilitat de consistència pètria. I tot i les reescriptures i les relectures, davant seu apareix, amb orgull i sorpresa, un diàleg enmig d'irrealitats indefinides i veritats desorientades. Un diàleg que va més enllà de l'escriptura. Una força que pot arribar a desvetllar un plaer capaç de captar i agafar l'atenció lectora d'aquells que busquen el que és important: tot allò que queda.

Italo Calvino era conscient de la importància de qui llegeix. Com a escriptor va jugar i combinar paraules, teixint una xarxa que integrés als lectors. Una xarxa de retícula consistent, on a cada nus, a cada cruïlla, es perd la linealitat narrativa i s'ofereix una lectura activa. Mots col.locats amb cura per aixecar un relat que surt d'ell mateix, sense perdre la seva pròpia naturalesa. Emmirallant tècniques i eines estilístiques, el seu estil personal forja un espai on ficció i realitat limiten i es difuminen. Oferint una lectura que fluctua en la reflexió que la literatura fa sobre sí mateixa i que permet veure a través seu la realitat. La creació literària es desvetlla i qui ho llegeix s'endinsa en una ficció capaç d'observar-se per dins i estar, alhora, en ambdos costats del mirall. En el seu reflex, l'escriptor es desdibuixa en el lector, enmig d'un laberint de tinta, on diferenciar el que és veritat del que no ho és, està en les nostres mans. Amb Calvino, la lletra impresa es transforma i es redefineix, mostrant una altra visió.

"Com m'ho faig per explicar-me ara que he perdut la paraula, les paraules, potser fins i tot la memòria, com m'ho faig per recordar què era allà fora, i quan ho recordi, com m'ho faig per trobar les paraules per dir-ho; i les paraules, com m'ho faig per pronunciar-les, tots estem intentant fer comprendre alguna cosa als altres amb gestos, amb ganyotes, tots com simis. Sort que hi ha aquestes cartes, damunt la taula, una baralla de tarots, els més corrents..."

Italo Calvino. LA TAVERNA DELS DESTINS ENCREUATS, en El castell dels destins encreuats, Ed. Columna.

"Cierto que también este girar en torno al libro, leerlo alrededor antes de leerlo por dentro, forma parte del placer del libro nuevo, como todos los placeres preliminares, tiene una duración óptima si se quiere que sirva para empujar hacia el placer más consciente de la consumación del acto, esto es, de la lectura del libro."

Italo Calvino. SI UNA NOCHE DE INVIERNO UN PASAJERO. Ed.Siruela.

"Ocurre con las ciudades como en los sueños; todo lo imaginable puede ser soñado, pero hasta el sueño más inesperado es un acertijo que esconde un deseo, o bien su inversa, un temor. Las ciudades, como los sueños, estan construidas de deseos y temores, aunque el hilo de su discurrir sea secreto, sus normas absurdas, sus perspectivas engañosas, y cada cosa esconda otra."

Italo Calvino. LAS CIUDADES INVISIBLES. Ed. Siruela.

"Mi fe en el futuro de la literatura consiste en saber que hay cosa que sólo la literatura, con sus medios específicos, puede dar."

Italo Calvino. SEIS PROPUESTAS PARA EL PRÓXIMO MILENIO. Ed. Siruela.

Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita

Fa dies, vaig rebre un regal... Sigui per sort, atzar, fils invisibles o baules enllaçades, va arribar a les meves mans aquest CD, on Núria Candela diu Maria-Mercè Marçal amb música de Concepció Ramió. Després d'escoltar, un i un altre cop Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, vaig recordar unes paraules de Joan Brossa i de Biel Mesquida. En Brossa deia que quan llegim i repetim interiorment la lletra muda, donem el so i el sentit veritable al poema. I tot i que ell creia que la veu humana no era ni mesura ni base de la literatura, li agradava escoltar la veu dels deïdors de poesia: aquells que diuen i no reciten, perquè dir és una implicació total. En Mesquida, fa uns anys, va parlar de les veus del silenci: aquelles veus dels poemes que amb la dicció l'escenificaven i configuraven al seu voltant un silenci musical. Una mena de composició capaç de fondre música i coneixement i endinsar l'escoltador, amb tots els seus sentits, a una mena de dansa.

Hi vaig pensar mentre escoltava com Núria Candela donava veu al silenci dels versos de Maria-Mercè Marçal. Una dona diu la poesia d'una altra dona. Una veu que interioritza la musicalitat, transmet les emocions, i ens envolta amb la vida i la llum de la dansa de les notes verbals de la paraula. Una paraula que s'eleva calladament de l'harmonia de la lletra, i que està per sobre d'una música que lliga i acompanya la selecció de poemes, realitzada des de la intuïció i la descoberta, seguint un ordre que entrellaça la veu i el vers. El so t'agafa i t'endinsa en una tria on la llum, la sensualitat i l'expressivitat del poema marquen el compàs d'un ball amb el color, la profunditat i el volum musical d'una flauta, un clarinet i un violoncel. Instruments respectuosos amb la veu que remarca la força, el ritme i el sentiment de la paraula poètica.

En Roland Barthes comparava la paraula poètica a la caixa de Pandora, on tot d'elements inesperats projecten les potencialitats del llenguatge. En Maria-Mercè Marçal, aquesta capsa es plena d'aquestes projeccions i de l'art poètic, com també és plena de totes les seves vivències, des de l'experiència, la sensibilitat, el treball, la intel.ligència i el compromís. En la seva recerca per la paraula, el ritme i la mètrica, partint d'aquells recursos que donaven la millor forma al que volia expressar, els seus poemes tenen una significació profunda que flueix i creix per clarobscurs que reflexen la seva identitat de dona. Una identitat que s'emmiralla, però que també juga amb la màscara, que es mou entre la llum i la foscor de les cares de la lluna, que es fa i es desfà com una estàtua de sal cada cop que camina, cau, s'aixeca i torna a caminar, que beu la sang de la vida i la mort, de la plenitud i la solitud, mentre emmudeix els crits i xiscla els silencis d'un exili exterior i interior que, conscient i rebel, dóna veu a les emocions, els sentiments, les pors i els pensaments. Una veu de dona que estima i és estimada, que accepta el repte de la seva condició i del seu ofici, que mira de cara a la tradició i, lluny de quedar-s'hi tancada, fa de la seva vida una recerca, un aprenentatge, un mestratge, un donatge, que dóna força, textura i forma a una paraula poètica que sedueix i captiva.

"Per a mi, la poesia és una mena de mirall que reflecteix una lluita interior entre aquest ésser entrebancat, colonitzat, mut o parlant a penes una llengua abolida, que em clava al passat, i l'impuls que m'allibera d'aquesta escena closa, moltes voltes, mitjançant la paraula. Dansa d'ombres i de màscares que els mots re-presenten, interpreten o juguen, quasi sense entreactes. I sense treva."

Maria-Mercè Marçal, en el Festival Algwe-París, 1990, text traduït per Mercè Ibarz, dins de Maria-Mercè Marçal, SOTA EL SIGNE DEL DRAC. PROSES 1985- 1997. Ed. Proa.

Vull donar les gràcies a l'Isabel i a la Concepció, no només pel regal i totes les seves respostes, sinó per la dedicació i la tasca realitzada en aquest projecte que va veure la llum els dies 7 i 12 de març de 1999, al teatre de l'Aurora d'Igualada. Aquest any, en el 10è aniversari de la mort de Maria-Mercè Marçal, aquell muntatge pren forma de CD. Lluna, sal, sang, exili i sextina inèdita, es presentarà el 10 d'octubre a la Biblioteca Central d'Igualada i el 17 d'octubre a la Casa Taulé a Sabadell. La resta de presentacions i representacions podran seguir-se a través de Llegim...? Llibreria.

Ariadna al laberint grotesc

Deia Espriu que la vida era un laberint grotesc. Al final, hi havia la mort, el no-res. Com molts autors contemporanis seus, tenia una visió pessimista de la vida, però la seva mirada valorava la vida terrenal com aquella que calia viure perquè era la única.

El gran titellaire movia els fils dels seus personatges, entre el quotidià i la mitologia clàssica, en el gran escenari del teatre del món. Entre el lirisme dels records d'infantesa i la sòrdida realitat, parlava del comportament humà, les convencions socials, la llengua, el país i la mort. Un llenguatge expressiu i ric, culte i popular, ple de paraules que conformaven el camí de silencis d'una recerca personal.

Salvador Espriu

ARIADNA AL LABERINT GROTESC

MOLC. Edicions 62 i "la Caixa".

En trenta-dues narracions sintètiques apareix l'univers espriuà. Un ball de personatges al so de monòlegs interiors i diàlegs amb espurnes de satírica realitat. Veus i titelles grotesques que omplen un laberint sense perill, on s'insinuen nous caminals. El ritme de lectura s'adapta a l'ànim del lector, coneixedor del fil que marca el punt de partida i que obre l'encís de cada encreuament.

"Perquè el vell ha après que 'tornaran a néixer molts mots que ja han caigut, i cauran d'altres que ara són en honor'. Perquè ha comprès, des de les seves íntimes i perilloses contradiccions, que 'el llenguatge futur de l'art és sempre un llenguatge inconegut'."

L'HOME JOVE I EL VELL,

pròleg de Salvador Espriu a l'edició de l'Ariadna al laberint grotesc del 1975.

... Avui fa un any que des del laberint, el vent és ple de mots. Paraules que, com bombolles de sabó, s'alcen i pugen amunt. De colors irisats, juguen amb l'aire, suren sobre caps i teulades i rodolen i ballen. Plenes de sensacions i sentiments, giravolten suggerents en un temps dilatat, en un espai il.limitat, i esperen. Suspeses en l'aire, arreplegades en una grotesca corrua, escolten les veus i els comentaris, les paraules escrites i xiuxiuejades per tots aquells i aquelles, que han passejat deixant la seva petjada en aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, PREGUNTES A L'AIRE.

Donant veu al sensible

El temps es pot arribar a dilatar. Vas llegint i una sensació estranya creix, de manera callada i constant, i dóna forma a les paraules silenciades que ressonen dins. Acabes i una emoció t'omple, t'agita i et remou. La quietud interior desapareix i la imaginació vola, puja i s'allunya, deixant la realitat intuïda desdibuixada dins la fantasia creada. Un sotrac i una nova dimensió de la sensibilitat. La comprensió passeja pels camps del sensible i l'emotiu, forjats a cops de paraules i batecs de suggerències, creats des dels sentiments, les veus i les imatges. Per un instant, el temps s'eixampla i ens omple i el podem sentir amb una plenitud que interioritzem, mentre tanquem el llibre i ens perdem en el cercle.

La Mercè Rodoreda trasbalsa. Els seus relats mouen alguna cosa amagada i pregona. El seu llenguatge poètic i literari, sensible i penetrant, té un segell més profund, crític i irònic, cru i malfiant. En la fugida vers el refugi del somni, s'arrela una realitat nua i esquerpa, que s'expandeix en unes localitzacions temporals i espaials que interioritza i altera en les seves obres, donant veu a aquell vagareig de sentiments i d'emocions.

Mercè Rodoreda.

VIATGES I FLORS.

Ed. 62- La Butxaca.

LA MORT I LA PRIMAVERA.

Ed. Club Editor.

QUANTA, QUANTA GUERRA...

Ed. Club Editor Jove.

Un viatger passa per uns quants pobles mostrant-nos nous indrets on semblen confondre's l'espai i el temps, l'anècdota i la gent. Un altre, més jove i més innocent, ens passeja per una guerra llunyana i propera, on la terra ha deixat de ser terra, els somnis encara són somnis, i els morts es converteixen en arbres. Uns altres arbres són plens d'aquells que han quedat empresonats dins la seva escorça i d'aquell que va decidir deixar la primavera fora i ser arbre dins d'un arbre. Una vida amagada en un interior, com la petita realitat impresa que criden, suggereixen i distingeixen totes aquelles falses flors de debó.

"Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n'anés, tornaries a no ser ningú."

Flor Negra. FLORS DE DEBÓ.

"Només aquesta pena d'adormir-se i de despertar-se i de sentir-se una vida que no saps d'on et ve i que fugirà sense que sàpigues per què te la van donar i per què te la prenen."

LA MORT I LA PRIMAVERA.

"Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura l'estrenyia el cor."

QUANTA, QUANTA GUERRA...

"Perquè la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats."

Viatge a poble de vidre. VIATGES A UNS QUANTS POBLES.

No és impossible, encara

De petita només m'agradava l'època blava de Picasso. Aquells personatges miserables, demacrats, sotragats per la fam, el fred i la pobresa. Uns foragitats del món, menjats per la roda ambiental, perduts entre els engranatges socials. El color blau donava tonalitats a l'emoció apagada dels seus rostres, expressava un sentiment amb gran força, i creia, que si escoltava amb atenció, podria sentir aquell plany com una lletania apagada, xiuxiuejada a mitja veu. La Maternitat Vora el Mar, L'àpat frugal, Mare i Fill, Vida...

Al poc temps, un llibret petit, per casualitat, va obrir-se davant meu. Un home em va dur de la mà per l'obra del pintor malagueny. El seu coneixement va acompanyar-me per un recorregut plàstic d'etapes i creació. Unes paraules van donar vida, en forma de text, poema i cançó, als personatges capturats en aquelles pintures.

Un artista per conèixer a un altre artista. Així, vaig descobrir com la guerra i la postguerra tenien formes i colors. Contorns rebregats, sotragats per bombes i mort. Podia sentir els crits i els planys, contra un fet horrible: llevar la vida a un altre ésser. Davant meu, i per primer cop, aquell oli de més de set metres de llarg per més de tres d'alt, va agafar ple sentit. Aquelles figures postcubistes, surrealistes, expressionistes, capturades en blanc i negre, de moviments viscerals horroritzats, van tenir veu i van ser escoltades.

"El plor en la tenebra,

el plany en la tenebra,

la veu en la tenebra

remunten als orígens obscurs de la nostra existència.

Tots som fills de la nit i de la incubació nocturna,

i no sabem, la incertesa de l'alba,

què ens amaga."

Segona Part. Escena IV.

En la foscor, ressonen aquests mots, mentre una Dona és violada per un Minotaure. L'Home colpeja la bèstia i s'emporta la Dona. Com a Frankenstein, una Nena amb flors a la mà davant del monstre borni. La petita li dóna el ram. El cec Minotaure, impotent, surt d'escena agafat a ella. Sirenes anunciant bombes. Avions sobre un arbre sec. Una bombeta elèctrica il.lumina l'escena. Com en les tragèdies gregues, el Recitant i el seu Cor es disposen en l'escenari. "Sang, suor i llàgrimes durant deu anys: d'Etiopia fins a Nagasaki". Una Noia es plany. Llàgrimes de vidre, llengua de punyal! On van les mares de ventre buit? On van els fills morts? On van dolor i vida agafats amb ungles i sang? Tres Màscares de rostres dislocats maleïxen. Maleït l'odi, els botxins i els cretins! Cossos espectrals demanen aigua. Un braç s'alça i cau. Fantasmes que omplen les presons i els camps de concentració. Perdedors engolits per la foscor.


Hauria estat impossible que jo assistís a l'estrena, aquell 19 d'octubre de 1971, a la Cova del Drac de Barcelona, d'aquest HOMENATGE A PICASSO de Josep Palau i Fabre. No és impossible, però, llegir la teva obra de teatre, davant els quadres del pintor. No és impossible, encara, donar-te les gràcies, per fer que una nena mirés amb uns altres ulls a un pintor després de llegir el teu tribut.
Gràcies.

en Sándor Márai

"Si le hubiesen preguntado por qué me aborrecía de una manera que no daba cabida al perdón, seguramente habría enumerado varias razones y acusaciones, con un tono relampagueante; pero ninguna de ellas hubiera podido explicar su odio. Hacía mucho que nos habíamos olvidado de los pretextos. Sólo quedaba la pasión de un sentimiento fogoso y denso que había inundado con un fango toda nuestra relación."

LA HERENCIA DE ESZTER. Ed. Salamandra.

"Pero además... ¿alguien ha dicho o escrito alguna vez la verdad?... También he pensado en esto muchas veces desde que empecé a buscar en mi alma y en los libros. El tiempo iba pasando y la vida se volvía cada vez más confusa a mi alrededor. Los libros y los recuerdos se acumulaban y se volvían cada vez más coherentes. Cada libro contenía una pizca de la verdad, y cada recuerdo me confirmaba que uno reconoce en vano la verdadera naturaleza de las relaciones humanas, y que tampoco se hace más sabio a fuerza de conocimientos."

EL ÚLTIMO ENCUENTRO. Ed. Salamandra.

"Uno vive, sabe algo, sus pensamientos y sus sueños están impregnados de ese conocimiento, piensa continuamente en ello, pero no con palabras sino con imagenes. Luego, un día, lo sabe con certeza. Y entonces ya no puede hacer nada. Como en una partida de ajedrez, cuando ya sólo podemos avanzar hacia la izquierda o la derecha y no hay otra posibilidad. Nos queda sólo una jugada, pero también podemos renunciar a terminar la partida."

DIVORCIO EN BUDA. Ed. Quinteto.

"No aconsegueixo respondre aquesta pregunta. Només puc cloure els ulls i fer memòria. Sí, llavors passa alguna cosa. ¿Un corrent...? ¿Una irradiació...? ¿Un contacte misteriós...? Paraules, tan sols paraules. Però és del tot segur que els éssers humans no expressen sentiments i pensaments únicament amb paraules. Hi ha una altra manera de comunicació, una altra forma de contacte. Avui en diríem: 'ona curta'. En el fons, l'instint no és més que una forma de contacte d'ona curta. No ho sé... No vull enredar a ningú, ni a tu, ni a mi mateix."

LA DONA JUSTA. La Butxaca. Ed. 62.

Sándor Grosschmied de Mára (1900- 1989), en Sándor Márai, escriptor i periodista hongarès. Va decidir escriure en la seva llengua materna, el 1928, i no va deixar de fer-ho fins el 1989, quan es va suïcidar. Aviat va conèixer la fama i el reconeixement, en el seu país. L'ocupació soviètica d'Hongria, el règim comunista i ser titllat "d'autor burgès", van fer decaure el seu èxit. Márai va acabar en l'exili, als EEUU, i va ser prohibit en el seu país. Oblidat en la seva Europa, continuava escrivint. No va ser fins la caiguda del comunisme, i el seu redescobriment, ja en la dècada dels noranta, quan va tornar a ocupar el lloc que li corresponia, dins de la literatura europea del segle XX.
La prosa de Márai té un estil clar i realista. Els desenvolupaments de les seves obres són acurats. En elles hi ha un profund anàlisi de les relacions, dels pensaments i dels sentiments dels seus personatges. En totes elles, novel.les, memòries, teatre i poesia, sobresurt la detallada descripció de la burgesia d'Hongria. Un món burgès que coneixia al detall, en haver nascut i viscut immers en ell. Un món burgès que estava en decadència. Un declivi que va caracteritzar i esbossar a la perfecció.

"Tal vez la única obligación de mi vida y de mi trabajo como escritor sea elaborar el proceso de esa desintegración."

Obres:
Música en Florencia.
A la luz de los candelabros.
L'última trobada.
L'herència d'Eszter.
Divorci a Buda.
L'amant de Bolzano.
Confesiones de un burgués.
La dona justa.
¡Tierra, tierra!
La germana.
L'estranya, novetat que properament publicarà l'Ed. Empúries en català i Ed. Salamandra, en castellà.