31 de desembre de 2009

Confessions d'una lectora...

... o una ullada ràpida a 365 dies

... M'agrada guardar els punts de llibre en un calaix, perquè sóc de les que marquen la pàgina doblegant la punta superior, mentre que el doblec de la punta inferior deixa constància d'allò que subratllo a llapis. Sovint, aturo la lectura per marcar quatre ratlles, acompanyar-les de paraules, omplir de gargots els marges, escriure unes frases que no tenen res a veure amb la lectura o tenen més relació de la que jo em penso. Si és un regal, a la primera pàgina, hi ha el nom i la data, i millor encara si hi escriuen una dedicatòria. I, en acabar la lectura, el mes i l'any en que l'he llegit o rellegit i potser un petit apunt, que després pot arribar a perdre's pel laberint, tanquen la darrera pàgina. Llavors, en una llibreta feta a mà i folrada de roba, prenc nota del llibre llegit, hi són tots des de que me la van regalar fa anys. I, en una llibreta negra guardo aquells paràgrafs que m'han captivat... Mai em vaig proposar de fer-ho així, d'alguna manera va anar sorgint i s'ha anat arrelant. Ara, aquest laberint forma part de com llegeixo i de com m'agrada compartir la meva lectura. Sense un rumb massa definit, els dies passen i sóc la primera que se sorpren i es meravella de com aquest vagareig continua, ple de lectures i de comentaris, creant-se dia a dia, com crec que s'ha d'anar formant qualsevol lectora o lector...

... Aquest escrit tanca un any molt especial. L'aparició de molts dubtes, de moltes preguntes, m'ha dut a buscar respostes en llibres que no havia llegit abans. He retornat al plaer de lectures oblidades on la vista, el tacte i l'oïda duen històries senzilles. He vist disminuir el meu temps per invertir-lo en un altre temps... Potser per aquestes i moltes altres raons, les lectures del 2009 caben en un sol full de paper...




Aquest darrer escrit de l'any, s'origina arran de tres apunts de Mireia -17, paraules i llibres 2009-, i dels llistats de lectura de Kweilan i de SU.

... Bones lectures per aquest any que comença...

24 de desembre de 2009

El bagul que no tenia la meva àvia



... en el laberint, les il.lusions amagades en El bagul que no tenia la meva àvia de Klimtbalan...

... bones festes...

21 de desembre de 2009

Combray


Marcel Proust
COMBRAY

Ed. Viena


"Un copet al vidre, com si hi hagués xocat alguna cosa, seguit d'una ampla precipitació lleugera com de grans de sorra que algú hagués deixat caure d'una finestra més amunt, i després la precipitació s'estenia, es regulava, adoptava un ritme, es tornava fluida, sonora, musical, innombrable, universal: era la pluja."

Un flux de detalls omple l'espai i el temps que evoca el narrador. Un a un, nodreixen el seu monòleg interior. Els records alliberats, fràgils i persistents, són els vestigis vitals del temps que ha perdut, del seu passat. Un passat que reviu en el present a través de les imatges i les reconstruccions fragmentades, de les percepcions i les sensacions que creia oblidades, dels pensaments i les observacions amb els anys remodelades.

Amb Combray comença una recerca i un retrobament. Un viatge iniciàtic per la memòria i l'obit. Un recorregut per notes autobiogràfiques, caràcters i personalitats. Un entrecreuament de reflexions sensibles, percepcions profundes, meditacions sobre la naturalesa humana, la societat, la literatura i l'art.
En un petit poble francès, una minuciosa observació de la infància i l'adolescència a través d'aquells records perduts, aparentment oblidats, ressorgits i recuperats.

14 de desembre de 2009

Poesia completa o desvetllar en veu alta la força nua de les paraules


Des de ben petita, Sylvia Plath s'aferrà a les paraules. La realitat vessava de vida, i ella l'interioritzava i la feia anar molt més enllà. Treballava curosament amb el llenguatge, perfeccionant el seu jo poètic. S'identificava amb allò que encara no s'havia acabat. Sobrevivia, s'alliberava i es reformulava amb paraules senzilles i versos profunds. S'esquinçava i no deixava d'escriure. I endinsada en l'hora fosca del son dels infants, la seva creativitat desbordà en la recerca de la seva identitat a través de la poesia.

L'amor i l'odi, la ràbia i la passió, forjaren la seva veu, templant-la, donant-li força. El paisatge ombrívol de la por i l'amenaça, prenia forma. Sense atenuacions, el ritme tallant de la seva poesia brollava des del fons dels seus sentiments. Fràgil i forta, buscava en la intensitat de les paraules la capacitat d'anar més enllà de confessions i de mites, per mostrar la seva veu nua davant nostre. Els seus mots, profunds i ferotges, alliberen continuament una inquietant màgia. Els seus poemes lliures i densos, apareixen vulnerables i poderosos. Els seus versos ens fan contenir la respiració, amb sorpresa, amb admiració, lligant-nos estretament al cos de les seves paraules.


Hachas

Con cuyos golpes resuena la madera,

¡Y los ecos!

Ecos que parten

Desde el centro, como caballos.


La savia

Brota como las lágrimas, como el

Agua que se esfuerza

En reestablecer su espejo

En la roca,


Deshaciendo y horadando

Este cráneo blanco,
Carcomido por las malas hierbas.

Años depús, vuelvo

A encontrármelas por el camino:


Las palabras secas y sin jinete,

El estruendo incansable de los cascos.

Mientras,

Desde el fondo de la charca, las estrellas fijas

Gobiernan una vida.
1 de febrero de 1963.
221. Palabras

Sylvia Plath

POESIA COMPLETA

Ed. Bartleby


Seguint l'edició de Ted Hughes i la traducció de Xoán Abeleira, entrem en aquesta hipnòtica espiral: 224 poemes, escrits entre 1956 i 1963, i 50 poemes de joventut, anteriors a les dates. Una corba que gira al voltant del llenguatge poderós de la poesia de Sylvia Plath. Un recorregut que s'endinsa entre les llums i les ombres del traç evolutiu de la seva veu. Una suggestiva força, sense concessions, flueix d'aquests versos arrencats del més profund de les seves entranyes.

Sylvia Plath va aconseguir el que un dia va escriure en els seus diaris: "poemes molt físics, en que el món es plasmi en les meves paraules". En la seva poesia, com diu Montserrat Abelló, hi ha la força implícita de cada paraula.
Llegir-la, és no conformar-se amb una primera lectura. És tornar-la a llegir i llegir... per dir-la en veu alta.

6 de desembre de 2009

Captivadores i estranyes danses



Com si fos una caixa de música, en obrir el llibre, al so d'estranyes melodies, s'enlairen paraules i imatges. Surten dansant, trencant la perspectiva bidimensional de la pàgina. Desapareixen els formats convencionals amb els seus moviments. S'atancen i s'allunyen, es fan llum i es donen ombra. De la seva fusió s'origina un nou llenguatge narratiu, modelat sota l'acció del text i de les il.lustracions.
En un món dominat pels impactes visuals, en la cruïlla de les arts i de les disciplines, sota els formats de les tècniques i dels estils, es combina la narració textual i la narració visual. Més enllà de la interacció de les imatges i de les paraules, lectors i lectores sense edat juguen a tancar els ulls, a evocar aquelles pàgines plenes de lletres i de dibuixos, per imaginar noves veus, noves històries, noves formes i nous colors.


Shaun Tan

L'ARBRE VERMELL
Ed. Barbara Fiore Editora
CONTES DE LA PERIFÈRIA
Ed. Barbara Fiore Editora

Un bon dia et despertes i tot sembla més gris i més incert. No ha arribat la tardor, però el terra és ple de fulles negres. Sota el pes de grafies i tipografies desendreçades, de colors d'un fosc estat d'ànim, t'atures a mirar i acabes descobrint aquella petita fulla, capaç de trencar la monotonia cromàtica del desassossec amb el seu radiant color vermell. Perquè els esdeveniments quotidians poden estar carregats de poesia. La més petita sensació d'absurditat, ser l'origen d'un somni. Els fets més estranys, acceptar-se amb naturalitat. I, entre un ric collage de joguines trencades i carrers que es tallen, boles de paper i búfals, estudiants estrangers i figures de pal, les tardes de diumenge es poden convertir en el moment ideal per descobrir tot allò que es remou en la perifèria.

Paraules i imatges, lletres i colors, giren, se sobreposen i originen noves formes en el fascinant calidoscopi de l'imaginari de Shaun Tan. Cada història és fruit de l'engranatge acurat entre el text i les il.lustracions, que s'acompanyen i es complementen donant sentit i riquesa a la lectura.

El vent s'enduu dos o més fragments de poesia i els uneix
Amb una estranya força d'atracció
Desconeguda per a la ciència
I molt lentament queden enganxats, formen una boleta,
I sense haver de fer res més, la boleta es va fent més gran i rodona a mesura que altres
Versos lliures
Confessions
Secrets
Cavil.lacions soltes
Desitjos
Cartes d'amor no enviades
Van afegint-s'hi a poc a poc,
Un per un.

Una pluja distant. Contes de la perifèria.

30 de novembre de 2009

No llencis les cartes d'amor


Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig

-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel.ligents, bellíssims,

s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.

Davallaràs encara,

i perdràs, fins i tot, la poesia.

El soroll fred de la ciutat als vidres

anirà esdevenint la única música,

i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit. NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR. Aiguaforts, 1995.

Imatge Marina Camargo, Letters in perspective, 2002.

26 de novembre de 2009

De... Elogi...


... del drac.

"Per tant, malgrat el que he dit abans, vull fer també l'elogi del llibre. Del llibre no només com un objecte que compta, tal com avui el coneixem, amb una tradició de cinc-cents anys -i que, per tant, es troba carregat de connotacions emotives i de memòria- sinó, sobretot del llibre com a suport essencial, gairebé únic d'allò que generacions d'escriptores i d'escriptors han estat capaços de crear amb la paraula i amb aquella substància íntima que ha pres forma a través de la paraula. Un elogi del llibre vol ser, alhora i sobretot, un elogi de la literatura."

Maria-Mercè Marçal. Retall de la glossa al 23 d'abril: ELOGI DEL DRAC, 1996.

Imatge Wikimedia Commons

20 de novembre de 2009

Contrabandistes de la llibertat

Alexander Alexandrowitsch Deineka. Dona jove amb llibre, 1934.


Assumpta Montellà

CONTRABANDISTES DE LA LLIBERTAT

Ed. Ara-Llibres.


En les roques dels nostres Pirineus hi trobem pors i esperances, horror i il.lusió, covardies i fermesa, actes menyspreables i èpica heroïcitat. Són plenes de vida, i també de mort. El pas fronterer d'aquesta serralada, entre el 1940 i el 1944, era quelcom més que una línia marcada per l'administració. Era un mur que calia travessar. En una època de greus conflictes, la seva imponent presència separava la més cruel repressió de la llibertat. Civils i militars, de diferents nacionalitats i religions, necessitaven creuar les muntanyes. Alguns volien tornar al combat, d'altres duien informació secreta, i molts fugien del feixisme i de les seves solucions. La gent de muntanya, la gent de frontera, eren la seva esperança. El seu ajut, el seu silenci, la clau de la seva fugida. Les xarxes d'evasió es trenaven per tot el territori fins arribar a la figura del passador. L'home callat, impenetrable i de sang freda. Molts d'ells contrabandistes, maquis, antics republicans, anarquistes, sindicalistes... van formar part d'una llarga cadena que va ajudar a moltes persones a travessar els Pirineus.

... Sentat en una butaca, ell, recorda. Per uns moments, les seves mans clivellades són el centre de la seva mirada. Els llavis es contrauen lleugerament. El cos es tensa. El soroll de la gravadora es fa present. Els ulls s'alcen i es perden més enllà de la finestra, resseguint el perfil de les muntanyes. Una pregunta ha quedat suspesa en l'aire. Fa un sospir i la seva veu trenca el silenci. Comença a parlar, a poc a poc, amb un to pausat. El seu relat s'omple de rostres i paisatges, i va més enllà de la resposta. Sentada en el sofà, ella, escolta...

Passadors i fugitius, recorden. La seva veu no s'ha perdut. La seva memòria ens arriba a nosaltres. Ens captiven les seves vivències, les seves emocions, els seus pensaments. Aquelles situacions dures, extremes, plenes de sentiments intensos, corprenedors, formen part dels testimonis escoltats i recollits per dedicació, compromís i vocació. Assumpta Montellà ens ho diu en el seu epíleg, "no podem permetre que no quedi ningú per recordar". Les veus d'un època s'estan apagant. El silenci ho cobrirà tot, i amb ell, vindrà l'oblit i la ignorància. El no saber, el no conèixer, difumina i dilueix el contorn de les coses i acaba mostrant realitats a mitges. La memòria oral, contrastada i emmarcada en el rigurós context històric dels esdeveniments, forma part de la nostra memòria col.lectiva, del nostre passat.

El divendres 13 de novembre, a l'Antic Convent de Puigcerdà, ens aplegàvem tots en una sala. Assumpta Montellà ens explicava com havia recorregut els camins d'evasió. Com havia anat trobant cada veu, cada testimoni. Com ho havia recollit tot en Contrabandistes de la llibertat, el llibre que allí ens presentava. Les imatges i les paraules dels fragments que llegia, anaven intercalant-se en el seu relat. Aquell vespre, una emoció va recòrrer tota la sala amb un aplaudiment sincer i sentit. El seu caliu es va intensificar davant de l'emoció continguda en els ulls de Roger Sala, fill de Meliton Sala, passador de la Guingueta d'Ix. El seu reconeixement es va admirar davant les paraules i les anècdotes que explicava Margarita Marty. El seu homenatge es va dirigir a tots, presents i no presents, que van participar en aquella lluita soterrada per la llibertat. Tots aquells que des de l'ombra, des del silenci, van protestar, van actuar, van arriscar la seva vida i la dels seus, per ajudar.

"(...), van ser valents i van plantar cara, fent bo aquell poema de Martin Niemöller.

Primer van agafar els comunistes,

i jo no vaig dir res perquè no era un comunista.

Després se'n van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè jo no era un jueu.

Després van venir els obrers,

i jo no vaig dir res perquè no era obrer ni sindicalista.
Després es van ficar amb els catòlics,

i jo no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan finalment van venir per mi,
no quedava ningú per protestar.
"

15 de novembre de 2009

La mort a Venècia


Thomas Mann
LA MORT A VENÈCIA
Ed. Proa

"Qui no sentirà un lleuger calfred i una angúnia secreta en pujar per primera vegada, o després de molt de temps d'haver-ne perdut el costum, en una góndola veneciana? L'estranya embarcació, pervinguda als nostres dies des de temps medievals sense cap modificació, d'un color tan peculiarment negre com només els taüts el tenen, recorda aventures silencioses i criminals en el clapoteig de l'aigua nocturna, recorda molt més la mort, el fèretre, el tètric trànsit i l'últim viatge, el més callat de tots."

Sobtadament, s'inicia un viatge. Lluents cúpules i ponts s'alcen entre els foscos i decrèpits canals. En la ciutat aquàtica, la bellesa d'un jove encén un amor senil. Sentiments i emocions arraconen la moral i la raó. El silenci emmascara la malaltia. I un batec, incontrolable i violent, marca el camí de l'ocàs.

Fora, xafogor, aire irrespirable i podridura. Dins, passió i deliri. En els carrerons, les ombres agòniques dansen. En la visió exaltada, els convencionalismes moren. El desig anuncia la devastació. Ordre i disciplina queden reduïts al no-res. I un esvoranc, on tot es precipita, on tot es perd, amaga el darrer raig de claror sota l'horitzó.

Imatge Flickr (greything).

11 de novembre de 2009

Pel camí dels mesos de l'any (fragment)


Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des de que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant. (...) Parteixo, doncs, altra vegada i novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos. (...)
Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i les teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil.len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades. Castanya i gla són a l'abast com petits tresors, com talismans, com brasses vegetals.


Joan Vinyoli. Fragment de PEL CAMÍ DELS MESOS DE L'ANY.

7 de novembre de 2009

La princesa i el pescador


Minh Tran Huy
LA PRINCESA I EL PESCADOR
Ed. Proa

"Van preferir viure i tenien raó: la seva feina i la seva ambició era suficient per omplir la seva existència, i el seu passat descansa en pau sense que hi trobin cap objecció. Mentre que jo tenia tanta por de viure que, malgrat totes les promeses que m'havia fet, em vaig refugiar en un altre món, en un passat mític o en un mite sense passat -una bombolla d'història fixa contra un present per fer. Vivia com una ermitana, amagada en una cova lluny dels camins, i extreia de les meves lectures el que em calia per pintar de púrpura les parets de la meva caverna. M'atipava de mots i d'imatges fins a la nàusea, amb l'esperança que el seu torrent se m'enduria la consciència, les meves angoixes, els meus deures, moblaria la meva solitud i em purificaria d'un sentiment obscur de culpabilitat -no haver hagut mai de lluitar."

Tot s'escola sota el modelatge del temps. La melangia agredolça cau sobre tot allò viscut. La veu s'entrellaça íntimament amb la memòria i l'oblit. La cadència de les paraules fixa l'efímera presència d'aquells que ja no hi són. La pèrdua i la recerca s'extenen en l'horitzó de la faula. El retrobament i la descoberta es vinclen com joncs al vent.

Una resignació amarga, una època i unes circumstàncies, fan present un Vietnam oblidat. Un país perdut, retrobat en les converses i les llegendes. Origens buidats. Identitats que ja no pertanyen enlloc.
El desassossec dels desarrelats s'amaga rere el silenci de tot allò que es calla. El record i l'existència fan emergir una serena mirada de veu pausada.

Imatge Flickr (meskill)

4 de novembre de 2009

El cielo es azul, la tierra blanca


Hiromi Kawakami
EL CIELO ES AZUL, LA TIERRA BLANCA
Ed. Acantilado


"El maestro y yo no nos hablábamos.
Eso no significa que no nos viéramos. Nos encontrábamos de vez en cuando en la taberna de siempre, pero no nos dirigíamos la palabra. Entrábamos, nos buscábamos con el rabillo del ojo y simulábamos no habernos visto. Yo fingía no conocerlo, y él hacía lo mismo conmigo."


Una petita història, sorgida de la casualitat, arrelada en la solitud, creix. La fluidesa dels sentiments marca una lenta transformació. La subtil metamorfosi s'omple de tendresa, entre els aromes dels plats i les copes servides.

De les trobades casuals, a les cites previstes. De la solitud, a la companyia. De la distància, a la proximitat. De l'enyor i la mancança, a l'amor i a l'afecte. Una subtil línia les separa. El seu tènue traç es dissol dia a dia. La seva impressió s'entrellaça, es comparteix i es revela.
La fragilitat esdevé record quan la buidor es torna extrema.

Imatge BancoImagenes (B.Varela)

29 d’octubre de 2009

sss (XVIII)...


... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

Buecherleuchtturm, de Quint Buchholz.

26 d’octubre de 2009

De... Confusión de...


... los sentimientos.

"De repente, se me abrió un mundo en el texto escrito, las palabras venían ágiles a mi encuentro como si me buscaran desde hacía siglos; el verso corría como una onda de fuego, arrastrándome consigo, hasta las mismas venas, haciéndome sentir esa extraña ligereza en las sienes como cuando volamos en sueños. Me estremecí, temblé, sentí la sangre más caliente correr por mi cuerpo, creí tener fiebre; nunca había sentido nada parecido, y ¡sólo había escuchado un discurso apasionado!"

Stefan Zweig. Retall del relat: CONFUSIÓN DE LOS SENTIMIENTOS.

19 d’octubre de 2009

En Grand Central Station me senté y lloré


Elizabeth Smart
EN GRAND CENTRAL STATION ME SENTÉ Y LLORÉ
Ed. Periférica

"No hay nada tan fecundo como un espejo. En las noches de suerte, me devolvía mi cara como prendiéndome una condecoración: he aquí la cara que encendió mil noches, el señuelo que llevó al arcángel a tu cama, el precario instrumento con el que cazas estrellas polares. Pero a veces, a solas, el espejo clavaba mis dos ojos con alfileres, como mariposas, y me mostraba una cara a punto de naufragar en lágrimas, a punto de estrellarse contra sus propios estériles consejos, cuando estallara al fin el cataclismo que ya estaba rodando cuesta abajo hacia el presente, igual que una avalancha."


La veu s'eleva, puja, cau, davalla en l'abisme. Crida, xiuxiueja, riu, plora. Desvetllada, sacsejada, tremola per la passió de la descoberta, de la trobada. S'amaga en la metàfora, en la referència canònica. S'omple de visions literàries, mítiques. Dissolta en la realitat, es perd, es transforma. Brolla en la tradició, es desdibuixa en el sentiment. I s'intensifica. I fa estremir. I captiva.

Una estranya bellesa fa equilibris entre la passió i el drama. Una fascinant atracció deriva en l'exaltació i la frustració. Una poderosa prosa poètica converteix la paraula en himne, la sensibilitat en imatge.

Imatge AllPosters.

12 d’octubre de 2009

Winesburg, Ohio



Sherwood Anderson
WINESBURG, OHIO
Ed. Viena

"El que feia grotesca la gent eren les veritats. El vell tenia una teoria força desenvolupada respecte de tot això. Creia que en el moment en què algú arrabassava una de les veritats per quedar-se-la, i l'anomenava la seva veritat, i intentava de viure la vida d'acord amb ella, aleshores esdevenia grotesc i la veritat que abraçava es convertia en una falsedat.
Ja comprendreu que el vell, que s'havia passat la vida escrivint i que era ple de paraules, va escriure centenars de pàgines sobre tot això. La qüestió esdevenia tan important per al seu pensament que ell mateix va estar a punt de convertir-se en una figura grotesca. Suposo que no s'hi va convertir per la mateixa raó per la qual mai no va publicar el llibre."


Una petita comunitat rural i els seus habitants. Personatges que conviuen amb les seves pors i els seus somnis, amb les seves misèries i els seus desitjos. Mosaic d'il.lusions no realitzades, de fracassos i d'ocasions desaprofitades.

Mirada tendra a la quotidianitat. Retrats afectuosos de confidències i de secrets. Anhels i esperances que naufraguen en la lluita per l'adaptació, en la rebel.lió al conformisme social. Figures múltiples que s'agiten aïlladament dins la col.lectivitat. Homes i dones perduts en una agredolça desesperança.


Imatge Flickr (ozyman).

9 d’octubre de 2009

La mecánica del corazón




Mathias Malzieu
LA MECÁNICA DEL CORAZÓN
Ed. Mondadori


"Las pequeñas callejuelas de Edimburgo se metamorfosean. Las fuentes se transforman en jarrones helados que sujetan ramilletes de hielo. El viejo río se ha difrazado de lago de azúcar glaseado y se extiende hacia el mar. Las olas resuenan como cristales rotos. La escarcha cae cubriendo de lentejuelas a los gatos. Los árboles parecen grandes hadas que visten camisón blanco, estiran sus ramas, bostezan a la luna y observan cómo derrapan los coches de caballos sobre los adoquines. El frío es tan intenso que los pájaros se congelan en pleno vuelo antes de caer estrellados contra el suelo. El sonido que emiten al fallecer es dulce, a pesar de que se trata del ruido de la muerte.
Es el día más frío de la historia. Y hoy es el día de mi nacimiento."



Neix un nen i la seva mare no el vol mirar. El nadó té el cor gelat i el vell engranatge d'un rellotge de cucut el revifarà. Acollit per la llevadora-rellotgera, la casa dalt del turó esdevé la seva llar. I, entre pacients, mals de cor i parelles que no el volen adoptar, desperta la seva curiositat.


"Premièrement, ne touche pas à tes aiguilles.
Deuxièmement, maîtrise ta colère.
Troisièmement, ne te laisse jamais, au grand jamais, tomber amoureux.
Car alors pour toujours à l'horloge de tou coeur la grande aiguille des heures transpercera ta peau, tes os imploseront, et la mécanique du coeur sea brisée de nouveau."


Un conte de claus que obren el pit. D'agulles i engranatges que giren. De dents que no encaixen i trontollen. Del fet de ser diferent. De sentiments que fan brollar passions i encapçalen les gestes.



El conte del noi amb cor de rellotge i la petita cantant de carrer.



Il.lustració de la coberta de Benjamin Lacombe.



Dionysos omple de música La Mécanique du Coeur i ens porta a un món de personatges grotescs, moguts pels tibants fils dels sentiments.

5 d’octubre de 2009

Catedral


Raymond Carver
CATEDRAL
Ed. Columna

"Llavors va començar a parlar. Ells l'escoltaven atentament. Tot i que estaven cansats i ansiosos, escoltaven el que el pastisser havia de dir. Van moure afirmativament el cap quan el pastisser es va posar a parlar de la soledat i de la sensació de dubte i limitació que li va entrar en els anys de maduresa. Els va explicar què sentia durant tots aquells anys pel fet de no tenir fills. Era repetir els dies amb els forns sempre plens i sempre buits. El menjar de les festes, les celebracions que havia preparat. Les merengues. Les petites parelles de nuvis clavades en els pastissos. Centenars n'havia fet, no, milers. Aniversaris. Imaginin-se totes aquelles espelmes cremant. Tenia una professió necessària. Era pastisser. Estava content de no ser florista. Era millor alimentar la gent. Feia sempre una olor millor que no pas les flors."
UN PETIT DETALL QUE FA BÉ.


El temps s'atura a cada conte. Es confon en una realitat que es dilata, que es dissol. L'efervescència va fonent-se fins desaparèixer. Però ja no és el mateix. Ens parla de la fragilitat, de la tensió, de l'inquietud d'existències anònimes. I continua la marxa. En els espais en blanc queda tot allò que no s'ha dit. A besllum, intuicions d'un món interior ple de pensaments sense paraules.

Vides corrents, monòtones, quotidianes. Misèries dels perdedors, dels anònims, dels que fugen, dels que s'aturen, dels que busquen, dels que volen. Sense esperança. Supervivents vulnerables a la fràgil existència que es transforma, que canvia, que deriva. Retalls de vides, instantànies de gent. Fragments inquietants i furtius, transcorren desassossegadament.


Imatge Flickr (FJTU).

29 de setembre de 2009

Txevengur



Andrei Platónov
TXEVENGUR
Ed. 1984

"La pluja havia caigut tota, el silenci amarava l'aire i la terra feia olor de la vida turmentada que s'hi acumulava. També la música de campanes, com l'aire de la nit, incitava l'home de Txevengur a renunciar al seu estat i a tirar endavant: i com que l'home, en lloc de béns i d'ideals, tenia només un cos buit i al seu davant la revolució, la cançó de les campanes li provocava neguit i desig, i no pas clemència i pau."


Sòl tacat de roig, cobert d'herbes, extens i pla. Territori que allunya, que aïlla. Pobles marcats per la calor i el fred, la poca pluja i la distància. Neix una revolució i el seu clam ressona per l'estepa. Un nou estat amb una societat sense classes. Una nova organització política, econòmica i social. Un ideal que ningú sap com és. Un somni teòric que s'allunya de la realitat. El canvi que preveu un futur millor, xoca amb un present que anuncia el contrari.

Grans planes sota cels estrellats. Els colors del capvespre es reflecteixen en la misèria, la nostàlgia i el somni. Gent cansada i adolorida es refugia en els seus pensaments, en les seves poques paraules. I accepta resignada el seu destí.
Txevengur és la fragilitat de les emocions, la bellesa de la naturalesa, l'absurditat del comportament humà, la recerca del pensament idealitzat i la realitat del present indesitjable.
Txevengur és la dualitat, el contrast.


Imatge Photobucket.

21 de setembre de 2009

sss (XVII)...





Las vocaciones son misteriosas: ¿por qué aquel dibuja incansablemente en su cuaderno escolar, el otro hace barquitos o aviones de papel, el de más allá construye canales y túneles en el jardín o ciudades de arena en la playa, el otro forma equipos de futbolistas y capitanea bandas de exploradores, o se encierra solo a resolver interminables rompecabezas? Nadie lo sabe a ciencia cierta. Lo que sabemos es que esas inclinaciones y aficiones se convierten, con los, años, en oficios, profesiones y destinos. El misterio de la vocación poética no es menos sino más enigmático. Comienza con un amor inusitado por las palabras, por su color, su sonido, su brillo y el abanico de significaciones que muestran cuando, al decirlas, pensamos en ellas y en lo que decimos. Este amor no tarda en convertirse en fascinación por el reverso del lenguaje, el silencio. Cada palabra, al mismo tiempo, dice y calla algo. Saberlo es lo que distingue al poeta de los filólogos y los gramáticos, de los oradores y los que practican las artes sutiles de la conversación. A diferencia de esos maestros del lenguaje, al poeta lo conocemos tanto por sus palabras como por sus silencios. Desde el principio el poeta sabe, obscuramente, que el silencio es inseparable de la palabra, es su tumba y su matriz, la letra que lo entierra y la tierra donde germina. Los hombres somos hijos de la palabra, ella es nuestra creación; también es nuestra creadora, sin ella no seríamos hombres. A su vez la palabra es hija del silencio: nace de sus profundidades, aparece por un instante y regresa a sus abismos.


Octavio Paz.
... en el laberint, també hi ressonen els mots...

16 de setembre de 2009

Alicia




Deia Virginia Woolf que els llibres d'Alicia no són llibres per a nens, sinó que són els únics llibres on ens tornem nens. Lewis Carroll va mirar amb ulls de nen i va crear El País de les Meravelles i, sis anys més tard de la seva publicació, la segona part, A través del mirall. Mons màgics fets de paraules, on la realitat i la fantasia es confonen davant la mirada d'una nena, Alicia. I tant si cau per una lloriguera o si travessa un mirall, la seva arribada a aquest món ens permet gaudir d'un lloc on tot és possible, on l'irreal esdevé real i allò raonable es torna absurd. Com traduir, o com adaptar aquest somni sense perdre l'essència? Potser, només, tornant a ser nens.

Les Alicies de Carroll van obrir un camí que trencava amb la tradició moralista i alliçonadora que ennuegava els contes i les cançons infantils de l'època. Alicia en el País de les Meravelles va sorgir de les ganes de divertir i d'entretenir, es va carregar d'emocions i de jocs de paraules i de lògica, rebel.lant-se contra el món dels adults a partir de l'absurd, per convertir-se en una aventura fascinant. Alicia a través del mirall va aprofundir en els jocs lingüístics i d'enginy, va perdre certa frescor captivadora de la primera part per submergir-se en diàlegs més crítics i en un monòleg més interior, més melangiós, més d'adults.


Lewis Carroll

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS

A TRAVÉS DEL ESPEJO Y LO QUE ALICIA ENCONTRÓ AL OTRO LADO

Ed. Alianza.


"-(...) Me podrías indicar, por favor, hacia dónde tengo que ir desde aquí?
-Eso depende de a dónde quieras llegar -contestó el Gato.
-A mí no me importa demasiado a dónde... -empezó a explicar Alicia.
-En ese caso, da igual hacia a dónde vayas- interrumpió el Gato.
-... siempe que
llegue a alguna parte -terminó Alicia a modo de explicación.
-¡Oh! Siempre llegarás a alguna parte -dijo el Gato-, si caminas lo bastante."

Una nena i un conill blanc. Un cau, unes portes, una clau i una ampolla. Canvis de mida, animals que parlen, gats que desapareixen i hores del te que no s'acaben. Un joc de cartes, un jardí, una partida de croquet i un judici. Un país fantàstic i absurd on el ressó del 'faig tard!' es barreja amb el de 'que li tallin el cap!'.


"-(...) Así es como la llaman, pero su nombre en realidad es 'Un anciano viejo viejo'.
-Entonces, ¿debo decir que
así es como se llama la canción? -se corrigió a su vez Alicia.
-No, tampoco. ¡Eso ya es otra cosa! La canción se llama 'De esto y de aquello', pero es sólo como se llama, ya sabes...
-Bueno, pues entonces ¿
cúal es la canción? -inquirió Alicia, que estaba ya completamente desconcertada.
-A eso iba -respondió el caballero- En realidad, la canción no es otra que 'Posado sobre una cerca', y la música es de mi propia invención."


Una nena i un mirall. El món a l'inrevés. Un joc d'escacs, reis, reines i cavallers. Moviments sobre el tauler. Flors, bessons, ous que ballen dalt d'un mur i vells coneguts. Personatges grotescs d'un somni dins del somni.


"¡Mucho me temo no haber querido escribir nada más que disparates, pura y simplemente! Pero después de todo, ya se sabe bien, el sentido de las palabras va más allá del que quisimos darle, de forma tal que un libro entero significa bastante más de lo que creía su autor."
Lewis Carroll.



Imatge Alice Liddell (Lewis Carroll, 1858).

Video Official teaser trailer for Disney's Alice in Wonderland (YouTube).

10 de setembre de 2009

De... Tango...


... de vuelta.

"A mí me gusta escribir para mí, tengo cuadernos y cuadernos, versos y hasta una novela, pero lo que me gusta es escribir y cuando termino es como cuando uno se va dejando resbalar de lado después del goce, viene el sueño y al otro día ya hay otras cosas que te golpean en la ventana, escribir es eso, abrirles los postigos y que entren, un cuaderno detrás de otro..."

Julio Cortázar. Retall del conte: TANGO DE VUELTA.

Imatge AllPosters.

7 de setembre de 2009

Microcosmos



Claudio Magris
MICROCOSMOS
Ed. Empúries

"Un vent lívid remou pilons de fulles, les estàtues no tenen braços ni cames, un poble d'esguerrats i muts. Parets altíssimes circumden el Jardí, el cel també és una paret contra la qual es retallen les branques, per totes bandes hi ha esquerdes que es dibuixen i s'obren, les parets es comencen a engrunar, tot és un enfonsament silenciós, immens. És tan estrany, a poc a poc, tornar a sentir els sorolls habituals, reconèixer que en aquell banc hi han segut moltes persones, sentir remordiment i temor per l'espant dels pares que encara volten buscant-lo. En tornar a casa, fins i tot abans de travessar la reixa, sentim que ja tornem a ser fora del Jardí, que el buit immens s'ha encongit, contret, ha tornat a entrar a la llàntia màgica igual que el geni i ha desaparegut, una baia enterrada a la densitat de l'arbust."


Paraules com onades. Pugen, baixen, van cap a un costat, van cap a l'altre. Paisatges, illes, llacunes, muntanyes, ciutats, jardins, cafès, bars, pobles, camins, fronteres, entrellaçats al record, a la història, a la descoberta i a la mirada. Límits perduts on l'espai s'endinsa en la identitat, objectiva, subjectiva. Brollen, un rere l'altre, els mites, els somnis, les vides, i fonen el passat i el present.


Vagareig submergit en la condició humana. Fluctuació nostàlgica a la recerca de petits mons, on el traç de la geografia es confon amb el de la memòria. Un nou viatge, ple de cruïlles i detalls. Prosa que camina, mà que mira.

3 de setembre de 2009

Laia



Era molt petita quan una nit vaig alçar-me del llit. La mare mirava una pel.lícula. Una baralla en una platja, canyes i un ull buidat. Una nena es feia dona. Mirada perduda, llarga trena negra i vestit blau. Anys més tard, a classe de català ens van donar un llistat de llibres per llegir i un títol, un nom, em va cridar l'atenció. La mateixa mirada perduda, la llarga trena negra i el vestit blau: Laia. La seva segona novel.la, escrita als divuit anys.


Salvador Espriu
LAIA
Edicions 62

En un món de mar, Laia. L'elegia i el conflicte. El destí dolorós, ple de misèries i insatisfaccions. El regust salat, amarg i agre. La veu interior arrencada dels sentiments. La buidor del gest turmentat. Una paleta de proves on es retallen les ombres, on s'esbossa un món grotesc de personatges que no arriben a ser titelles, on el mut monòleg es deixa endur per la fatalitat i la mesquinesa. Laia, fragments d'un poble mariner.

"Misteri de la Soledat, misteri de la mare sola, embolcallada amb draps negres. La despulla del fill ja li havia estat arrabassada, i qui sap si els verns ja rosegaven la carn en el repòs darrer. Eren cecs de plor els ulls de Maria, i els llavis es cloïen amb desconsol, un desconsol mut, una angoixa teixida de silencis, de records fugissers, de claredats llunyanes, d'una felicitat que no havia de tornar. El cap de la imatge es decantava devers la terra, i l'oreig agitava en la nit la cabellera greixosa."




... Avui fa dos anys, un vent estrany va començar a omplir els caminals sorrencs de paraules i imatges. En aturar-se, abans de començar de nou el seu moviment, els espais en blanc van quedant plens de silencis i mirades, de veus i sentiments, de somnis i petjades, que donen sentit a aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...


Il.lustració de Nicoletta Tomas, ON ELS MEUS SOMNIS EM PORTIN.

21 d’agost de 2009

sss (XVI)...






Cada lector és, quan llegeix, el propi lector de si mateix. L'obra de l'escriptor sols és una mena d'instrument òptic que ell ofereix al lector a fi de permetre-li discernir el que, sense aquest llibre, potser no hauria vist per ell mateix. El reconeixement en si mateix, per part del lector, del que diu el llibre és la prova de la seva veritat.

Marcel Proust.


... en el laberint, també hi ressonen els mots...

17 d’agost de 2009

A voltes



A voltes,
una tarda qualsevol,
la tendresa s'instal.la a les paraules
i una pluja fínissima
fa esclatar flors als aiguamolls
i crèixer gespa als rostos.
Llavors,
fa de bon rossolar
per un pendent de mots
degudament aseptitzats
i assabentar-se,
entre glop i glop de cafè,
que en un país llunyà
la guerra encara persisteix
i la gent mor de fam.
Un, aleshores, fàcilment exclama:
quins malparits, els homes!
A voltes, ja dic,
la tendresa s'intal.la a les paraules...

Miquel Martí i Pol. A VOLTES. Vint-i-set poemes en tres temps.

14 d’agost de 2009

La maison en petites cubes



... en el laberint, un "poema" curt de Kunio Kato...

11 d’agost de 2009

El mestre d'ànimes


Irène Némirovsky
EL MESTRE D'ÀNIMES
Ed. La Magrana

"L'admirava, enlluernat, no solament per estar a les portes de la riquesa, sinó per béns que fins aleshores només havia sentit anomenar: la dignitat, el desinterès, una educació exquisida, l'orgull que abolia el mal en l'ignorant. 'És tot això el que he vingut a buscar a Europa -pensava-. Això, i no tan sols diners o èxit, o una vida més llarga, un bon llit, un abric calent i poder menjar cada dia. Sí, us ho dic a tots els qui em menyspreeu, a vosaltres, francesos, els rics i els feliços: el que volia era la vostra cultura, la vostra moral, les vostres virtuts, tot allò que és més elevat que jo, diferent de mi, diferent del fangar on vaig néixer!'."


La misèria, la fam, el fred. Llots primaris que marquen una fugida. La riquesa, el prestigi, l'acceptació. Una fina aresta alçada enmig del no-res. L'ambició, el triomf, marquen el pols cruel i despietat de qui no vol tornar.

Ànimes que es despullen a mitja veu. Manipulació de les obsessions i de les pors. Vides que es mouen inquietes, en els seus mísers fangars. Morals que jutgen, des de la ignorància, des del menyspreu. Essències humanes que deriven, que no deixen de derivar.

Imatge Flickr (soozika).

5 d’agost de 2009

W o El recuerdo de la infancia



Georges Perec
W O EL RECUERDO DE LA INFANCIA
Ed. LOM

"De ahí en adelante, los recuerdos existen, fugaces o tenaces, fútiles o gravosos, pero nada los reúne. Son como esta escritura no ligada, hecha de letras aisladas incapaces de soldarse entre ellas para formar una palabra, que fue la mía hasta la edad de diecisiete o dieciocho años, o como esos dibujos dislocados, cuyos elementos separados no llegaban casi nunca a reunirse unos con otros..."


La missió encomanada a un home de falsa identitat. L'engranatge institucional de l'illa de W. La reconstrucció del passat a partir dels records, el viscut, el cregut, el vist i el somiat. Recorreguts múltiples de paraules dins de paraules. El somieig entre l'oblit i la presència, la memòria i l'absència, la ficció i la realitat.

Línies que es divideixen i es tornen a dividir. Traços oberts que perden la linealitat en la corba. Fugides, sense punt de fuga, sense línia de terra. Geometries estranyes, plenes d'interseccions i nous plans de trobada. Des de dins la memòria, la ficció i l'oblit. Sobre la memòria, la realitat i el record. Història dins aquella història real, imaginada, individual i col.lectiva.

31 de juliol de 2009

sss (XV)...



... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

('Bücherwaage', de Quint Buchholz)

29 de juliol de 2009

La carn, sense paraules



La carn, sense paraules,
davant de mi i en mi.

I jo que havia llegit tots els llibres.


Maria-Mercè Marçal. LA CARN, SENSE PARAULES. La germana, l'estrangera.

23 de juliol de 2009

De... Antes que...



... anochezca.


"Mi encuentro con Lezama fue completamente diferente; estaba ante un hombre que había hecho de la literatura su propia vida; ante una de las personas más cultas que he conocido, pero que no hacía de la cultura un medio de ostentación sino, sencillamente, algo a lo cual aferrarse para no morirse; algo vital que lo iluminaba y que a su vez iluminaba a todo el que estuviera a su lado. Lezama era esa person que tenía el extraño privilegio de irradiar una vitalidad creadora; luego de conversar con él, uno regresaba a casa y se sentaba ante la máquina de escribir, porque era imposible escuchar a aquel hombre y no inspirarse."

Reinaldo Arenas. Retall de: ANTES QUE ANOCHEZCA.

17 de juliol de 2009

Claus y Lucas



Agota Kristof
CLAUS Y LUCAS
Ed. El Aleph

"-Lo olvidará. La vida es así. Todo se borra con el tiempo. Los recuerdos se difuminan, el dolor disminuye.
(...)
-Disminuyen, se difuminan, eso he dicho, sí, pero no desaparecen."


Dents esmolades es claven a la carn: El gran quadern. Ells, la mare, l'àvia i la guerra. Exercicis per no sentir dels nàufrags de l'horror. Furgar la ferida: La prova. Un nou gir, pèrdua i solitud. El dolor i la desesperança fuetegen la vida. Es continua sobrevivint. Prémer la cicatriu: La tercera mentida. Tot es capgira de nou. Una història gravada en la memòria. Un oblit perdut en la negació.

Aferrissada, cruel i despietada supervivència. Tan esquinçada i descarnada, com bella i captivadora. Sense concessions: una història nua, tallant i colpidora. Sense floritures: una veu neutra que inquieta i trasbalsa la paraula.

12 de juliol de 2009

Kavafis, Riba, Llach


Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη,
να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος,
γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι,
τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρείς,
αν μέν' η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή
συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει.
Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,
τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις,
αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου,
αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.
Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος.
Πολλά τα καλοκαιρινά πρωϊά να είναι
που με τι ευχαρίστησι, με τι χαρά
θα μπαίνεις σε λιμένας πρωτοειδωμένους;
να σταματήσεις σ' εμπορεία Φοινικικά,
και τες καλές πραγμάτειες ν' αποκτήσεις,
σεντέφια και κοράλλια, κεχριμπάρια κ' έβενους,
και ηδονικά μυρωδικά κάθε λογής,
όσο μπορείς πιο άφθονα ηδονικά μυρωδικά;
σε πόλεις Αιγυπτιακές πολλές να πας,
να μάθεις και να μάθεις απ' τους σπουδασμένους.
Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη.
Το φθάσιμον εκεί είν' ο προορισμός σου.
Αλλά μη βιάζεις το ταξίδι διόλου.
Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει;
και γέρος πια ν' αράξεις στο νησί,
πλούσιος με όσα κέρδισες στον δρόμο,
μη προσδοκώντας πλούτη να σε δώσει η Ιθάκη.
Η Ιθάκη σ' έδωσε το ωραίο ταξίδι.
Χωρίς αυτήν δεν θάβγαινες στον δρόμο.
Αλλο δεν έχει να σε δώσει πια.
Κι αν πτωχική την βρεις, η Ιθάκη δεν σε γέλασε.
Ετσι σοφός που έγινες, με τόση πείρα,
ήδη θα το κατάλαβες η Ιθάκες τι σημαίνουν.



Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Ítaca. Poemes de Kavafis. Traducció de Carles Riba. Ed. Teide, 1962.



8 de juliol de 2009

Locucions de la Sibil.la


Franz Eybl. Noia llegint, 1850.


Marina Ivànovna Tsvetàieva
LOCUCIONS DE LA SIBIL.LA
Ed. Ellago


A Delfos, la veu de la Sibil.la prenia forma d'hexàmetre. El missatge de l'oracle quedava tancat en uns versos. Fixades les sàvies paraules, el propi destí d'elles quedava lligat. I, de la capacitat del lector, depenia que perduressin en la memòria o es perdessin en l'oblit.


Llegida l'obra de Marina Tsvetàieva. D'ella, s'han retallat tot de frases, treient-les del context, deixant que visquin individualment i que s'agrupin novament. Teresa Camañes i Reyes Garcia, entenen l'acte de llegir com una invitació a entrar en relació amb el pensament de l'autor. I per fer-ho, ens presenten la veu fragmentada, intesa i personal de Tsvetàieva. Cada bri de pesament té la seva pròpia llum, i en aglutinar-se, esdevenen un de sol. Es poden llegir aïlladament, o com a un nou concepte conjunt. Aquesta és la força de la sensibilitat d'aquesta poètica sibil.la russa. El seu alé suggerent, nascut en el fred silenci de les paraules, esdevé bruent clam dels sentiments.

Un recull subjectiu, colpidor i estètic. Una sensiblitat intensa, reflexiva i complexa. Un profund traç entre el sensible i el pensament.

"3. Hi ha llibres tan vius que tens temor que mentre els estàs llegint ja hagen canviat, mentre tu vius -el llibre també viu, igual com un riu que passa i se'n va. Ningú no ha entrat dues vegades al mateix riu. Deu haver entrat algú dues vegades al mateix llibre?"

4 de juliol de 2009

Jardí d'hivern



Monika Zgustova
JARDÍ D'HIVERN
Ed. Proa

"En la marginació del meu niu d'àguiles damunt de la ciutat classificava i arxivava el llibres i els treia la pols. Durant una dècada havia estat ordenant alfabèticament les novel.les i em sentia com una jardinera que cultivava horts de gladiols blancs i vermells i roses, d'hortènsies blaves i liles i margarides blanques. Feia una dècada que em posava de puntetes com una jardinera que empelta les branques dels seus fruiters sense l'ajuda de cap escala, feia una dècada que em movia en aquell hivernacle ple de colors i d'olors, el meu jardí d'hivern en el qual cada volum, per minúscul que fos, posseïa el seu perfum i la seva tonalitat musical, i, segons el meu estat d'esperit, amb molta cura agafava amb els dits aquest o aquell llibre antic, enquadernat amb pell o amb tela; durant la lectura gairebé no respirava per no maltractar aquelles pàgines groguenques que no s'estripaven sinó que es trencaven com els troncs fràgils de les orquídies."



Com fragments de colors que giravolten, una ciutat i una època, l'amor i el desamor, les il.lusions i el desencís. Una estesa de trossos de ceràmica trencada que no encaixen, que s'atancen, que s'allunyen. En el reflex d'una copa de vi, esbossos a carbonet i el so d'un violoncel. Dalt d'un niu, un jardí per amagar manuscrits que es passaran màquina.
Vertigen dels que busquen i no troben, dels que volen i no poden.

On queden tots aquells que no encaixen? Els que veuen passar ocupacions i primaveres, sota la lluentor intensa i daurada. On s'amaguen totes aquelles paraules adequades? Les que troben en la música i en l'art, la veu capaç de fer-les vibrar. On són els espais tancats? Aquells que, impedint que entri la llum de fora, s'omplen de la cegadora llum interior.

24 de juny de 2009

Hogueras en la llanura



Shohei Ooka
HOGUERAS EN LA LLANURA
Ed. Libros del Asteroide

"El sendero se ensanchaba hasta permitir que dos personas marcharan a la par y atravesaba el bosque en línea recta. Los árboles formaban hileras a ambos lados, haciendo destellar sus ramitas más altas. Desde hacía mucho tiempo, yo no había visto un camino de esa anchura y eso era precisamente lo que me atemorizaba: el aire de humanidad que transpiraba."



Soldats derrotats d'una guerra. Soldats perduts en una illa. Soldats vagant per una selva desconeguda, amb una granada de mà per acabar amb la seva vida. Solitud en un clima advers. Fam en una situació límit. L'ésser humà i la supervivència.

Quan la mà esquerra agafa i atura l'acció de la mà dreta. Quan l'odi, la crueltat i l'egoisme es desperten. Quan les ganes de viure es remouen rabioses en el llot més profund de la naturalesa humana. Quan sorgeix el dubte de què és ser humà i què és no ser-ho.

Concisa mirada que endreça les paraules d'un perdedor perdut.

18 de juny de 2009

De... El...




... teló.


"Perquè l'obra no és pas tot el que un novel.lista ha escrit: cartes, quaderns, diaris, articles. L'obra és el resultat d'un llarg treball sobre un projecte estètic.
Encara aniré més lluny: l'obra és el que el novel.lista aprovarà a l'hora del balanç. Perquè la vida és curta, la lectura és llarga i la literatura s'està suïcidant a causa d'una proliferació insensata. ¡Començant per ell mateix, cada novel.lista hauria d'eliminar tot el que és secundari, preconitzar per a ell i per als altres la moral de l'essencial!
Però no hi ha només els autors, els centenars, els milers d'autors, hi ha els investigadors, els exèrcits d'investigadors que, guiats per una moral oposada, acumulen tot el que poden trobar per abraçar la Totalitat, objectiu suprem. La Totalitat, o sigui també una muntanya d'esborranys, de paràgrafs ratllats, de capítols rebutjats per l'autor però publicats pels investigadors en edicions anomenades 'crítiques', sota el nom pèrfid de 'variants', que vol dir, si és que les paraules tenen encara un sentit, que tot el que l'autor va escriure val igual, està igualment aprovat per ell.
La moral de l'essencial ha cedit el lloc a la moral de l'arxiu. (L'ideal de l'arxiu: la dolça igualtat que regna en un immensa fossa comuna.)"

Milan Kundera. Retall de l'assaig: EL TELÓ.

12 de juny de 2009

Poema a l'intempèrie



Fer un poema com viure
un amor clandestí.
De vegades ruïnes, de vegades
espina i al final poema ranci
d'impossibles.

Un poema com un petit problema
domèstic, o queixa visceral
que en dir-la foradarà muntanyes.
Com una soledat només meua
que mai enyore.
Com qui sóc, com qui mai
voldria ser.
Un poema urgent com un viatge
que només l'avidesa d'unes mans
assumiria.

Fer un poema com desplegar una àmplia
acció de gràcies, com respirar
una alegria primària.
Un poema com un adéu inajornable.
Un poema com un desig de pluja.

Fer un poema
despert com l'herba verda,
un poema tan fals com el no-res.
Un poema podrit com un remordiment
en el ventre de culpa original.
Un poema més mort que la nostàlgia.

Poema en va i poema nostre
com una taula compartida.
Poema pena, poema arrel, poema a la
intempèrie.
Poema viu i indispensable com un arbre.

Fer un poema, doncs, com un amant
es busca en cada bes, igual que el solc
obri la terra i la terra,
encara tèbia,
des del seu silenci primitiu,
aviat l'oblida.

Ma. Josep Escrivà. POEMA A LA INTEMPÈRIE. Tots els noms de la pena

9 de juny de 2009

Ahir



Agota Kristof
AHIR
Ed. Empúries

"El temps s'esquinça. On retrobar les terres vagues de la infantesa? Els sols el.líptics immòbils al negre espai. On retrobar el camí desplomat en el buit? Les estacions han perdut el seu significat. Demà, ahir, què volen dir aquestes paraules? Només hi ha el present. Una vegada, neva. Una altra, plou. Després fa sol, vent. Tot això és ara. No ha estat, no serà. És. Sempre. Tot alhora. Perquè les coses viuen en mi i no en el temps. I, en mi, tot és present.
Ahir vaig anar a la riba d'un llac. L'aigua és molt negra, ara, molt fosca. Cada nit, s'embarquen entre les onades dies oblidats. Van cap a l'horitzó com si naveguessin pel mar. Però el mar és lluny d'aquí. Tot és tan lluny."



Desesperança, nascuda a l'ombra i que a ella torna. Un vent, una pluja, que tot s'ho emporta. La mateixa màquina, la mateixa peça, el mateix forat. Ganivets que no maten. Fugides que esperen l'amor. Paraules que no deixen de girar. Futurs que no es fan realitat. Solitud que no se'n va. I, tot, amarat de tristesa.

Aquella prosa senzilla, nua sobre el paper. Narrativa crua, arrelada a la memòria. Aquella gent solitària, perduda davant la vida. Llàgrimes fosques, amaren el grotesc laberint.



"Ahir tot era més bell
la música entre els arbres
el vent en els meus cabells
i en les teves mans esteses
el sol."

6 de juny de 2009

L'arpa sense encordar


Edward Gorey
L'ARPA SENSE ENCORDAR
Ed. Angle

"Unes setmanes més tard, proveït d'una ploma, tinta, tisores, cola, un brocal de xerès i una enorme reticència, el senyor Earbrass comença a revisar LASE. Això vol dir, en primer lloc, transportar passatges, o invertir l'ordre dels paràgrafs, o rebregar-los amb fúria i llençar-los tot seguit a la paperera. Després ve la reescriptura. Això és pitjor que escriure i prou, perquè no només ha de pensar coses noves igualment, sinó que a més ha d'intentar no recordar les antigues. Quan el senyor Earbrass hagi acabat, com a mínim una tercera part de LASE no s'assemblarà de res al seu estat original."


Les pàgines en blanc d'una nova novel.la. La tria del títol, trobar els personatges i desenvolupar la trama. Manies, aparicions i nits en blanc, van omplint les pàgines. Revisió del manuscrit, presentació a l'editorial, actes i, els darrers retocs. El nou llibre surt al carrer. Aparadors de llibreries i la temuda crítica.

Com s'escriu una novel.la? Com és el dia a dia de l'escriptor? Com és el procés d'edició? Com es concilia el manuscrit amb el llibre que es posa a la venda? Com enfrontar-se al lector? Com...?
Gorey ironitza sobre el seu ofici, l'ofici d'escriptor. Un particular món de paraules i imatges, en un petit llibre.

"On November 18 th of alternate years Mr. Earbrass begins writing 'his new novel'..."

4 de juny de 2009

Malson


... en el laberint, malson en blanc i negre...

1 de juny de 2009

La zona


Serguei Dovlàtov
LA ZONA
APUNTS D'UN VIGILANT DE CAMP
Ed. LaBreu Edicions

"A la nit vaig afanyar-me des de la comandància cap a la caserna. El camí més curt creuava la zona. Vaig passar pel costat de barracons solitaris, de bombetes groguenques embolicades amb filferro. M'afanyava, mentre sentia com s'entenien el silenci i la fredorada.
De tant en tant, s'obrien les portes dels barracons. De dins la vivenda calenta, d'entre un núvol de baf blanquinós, un reclús feia un bot cap a fora. Un va pixar, va fer un cigarret i va cridar cap a la torre:
-Hola, mestre! Qui de nosaltres és a la presó? Tu o jo?"

En la zona, la vida i l'home són tot i no-res. El filferro retalla l'aire, confonent vigilant i reclús. La presència i l'absència perden els seus trets i l'existència d'una, necessita intensament de l'existència de l'altra. En la zona, la cruesa i la sensibilitat s'endinsen en la foscor.

Les paraules ressonaven en el cap d'aquest vigilant, descrivint el que vivia i el seu voltant, de manera precisa. Els seus apunts es van fragmentar, però la seva experiència es va reconstruir en ser traslladada, de nou, al paper. I aquestes paraules, van prendre cos i veu per fer-nos sentir el que va sentir.

"No escric retrats fisiològics. Tampoc no escric sobre la presó i els reclusos. Volia escriure sobre la vida i les persones. I no vull convidar els meus lectors a una cambra dels horrors.
(...)
Torno a repetir que el que m'interessa és la vida, no la presó. I les persones, no els monstres."

27 de maig de 2009

It's raining poems



M’he desullat de tant mirar-te.
Joan Vinyoli


Escric perquè vull contar-te el que veig
i perquè vull que mires
tot allò que els meus ulls veuen.
Vull mirar amb els teus ulls,
que res no se m’escape.
I parir poemes fregats
amb la saliva dels dies que s’escolen
fins que la pell se’m faça vermella,
la sang en boles,
l’ànima a tires,
i notar les gotes de suor
de les desgràcies que cada nit em cauen.
Vull mirar per contar-te les coses que he vist.
He vist un astrolabi de propulsió quàntica
a l’aparador d’una jogueteria de Berlín.
I jo vull viure per contar-te aquestes coses,
vull veure’t mentre em mires,
mirar-te mentre em veus,
veure’ns mentre ens mirem viure.
I saber que escric perquè em llegeixes,
que només escric poemes perquè els llegeixes,
i pensar que puc dir, enmig d’aquest poema,
mots com, per exemple, préssec laspislàtzuli
mestral libèl·lula aeròstat
o qualsevol altra paraula només per fugir,
per estalviar-me d’explicar-te
que aquest poema em sagna
i que sens tu,
sóc l’ésser menys u.

Àngels Gregori. IT'S RAINING POEMS, Llibre de les Brandàlies.