25 de novembre del 2008

Eloqüències o percepcions que esdevenen imatges

... Hi ha moltes maneres de mirar les coses, la gent, l'entorn. De manera natural, la projecció del que es veu passa pel filtratge del cervell, però... ¿i si ens imposen com hem de mirar, col.locant-nos un sedàs que filtra què pot passar i què no? ¿I si som nosaltres els que ens autoimposem aquesta mirada sedassada, negant-nos a mirar les coses tal i com són, refugiant-nos rere el filtratge que ens eviti problemes i mals de consciència...?


Toni Prat
ELOQÜÈNCIES.
Ed. Tabelaria.

Damunt del paper la tradició discursiva es fon i les paraules es desdibuixen fins desaparèixer. Les imatges i els objectes omplen la blanca nuesa, materialitzant-se i trencant un silenci que va més enllà de llums, colors i formes. La intuició i la creativitat, immerses en la realitat quotidiana i les reflexions crítiques i, sovint iròniques, estableixen un espai on una forma d'expressió enceta un diàleg obert amb el lector. Més enllà de canvis de significació dins d'un context, de manipulacions materials, apareix un llenguatge basat en la imatge que pren el cos de poesia visual, que, com deia Joan Brossa, "no és un dibuix, ni pintura, és un servei a la comunicació".

En Toni Prat inicia una conversa que vol dur a la reflexió i al compromís. L'eloqüència del seu missatge pertany a la imatge. Una imatge on els objectes quotidians troben un nou context, s'intercanvien, es combinen i es modifiquen, per visualitzar una percepció, per fixar allò que es vol transmentre, generant un missatge que convida al diàleg amb el lector que s'atura a mirar, en un entorn que oscil.la entre la simplicitat del material i la complexitat de les idees o entre el concepte senzill i els objectes diversos.


... ¿Podem dir que mai ens hem refugiat en l'alteritat, per mostrar-nos davant dels altres, d'una determinada manera, col.locant teixits que cobreixen el que som i com som? ¿Podem dir que no hem buscat aquells, davant dels quals poguem deixar caure aquesta roba als peus, mostrant la nuesa de la nostra personalitat, la nostra essència, la nostra identitat...?


La poesia visual i els poemes objectes són una síntesi on el llenguatge explora noves formes d'expressió, buscant aquella sacsejada més enllà de la paraula, que mira dins i fora de la literatura i troba en els objectes quotidians noves formes de comunicar i d'encetar un diàleg... ¿Per què no poder creure que les percepcions poden esdevenir imatges, en una recerca material capaç de contrastar la realitat amb l'aprofundiment d'una idea, un pensament, una reflexió, un concepte o un sentiment?


... Ens podem trobar lligats amb cadenes de baules obertes que continuen tancades al nostre voltant, subjectades tossudament per un candau, al que obliguem a continuar fent una funció que resulta inútil. Potser per por, potser per covardia, ens pot resultar més fàcil continuar lligats, queixar-nos sense alçar la veu i seguir les directrius establertes, que veure'ns lliures i haver de fer les primeres passes per nosaltres mateixos...



Dono les gràcies, a Tinta Xinesa per donar-me a conèixer per primera vegada l'obra de l'autor, i al mateix Toni Prat per creure en el diàleg des de poemes visuals i des de poemes objecte.

El proper divendres 28 es presenta, en la llibreria Catalonia de Barcelona, el llibre Eloqüències de Toni Prat, d'on s'han tret els tres poemes que il.lustren aquest escrit.

18 de novembre del 2008

La Fada de les Engrunes


Charles Nodier
LA FADA DE LES ENGRUNES
Ed. 1984.


Hi ha un temps on sentiments i emocions van de la mà dels contes. Abans d'anar a dormir, a mitja tarda o entre forquilla i forquilla, una veu es passeja per paraules escrites, descriu belles il.lustracions i desvetlla nous móns davant els ulls innocents. I mentre el so pren forma, les il.lusions deixen els somnis i la fantasia es perd en l'horitzó de la ment, el món real es desdibuixa en el món de la imaginació... Hi ha un temps, sempre hi ha un temps pels contes...

En el pròleg escrit per aquells lectors que llegeixen pròlegs, en Charles Nodier parla de l'encant de les històries fantàstiques. Les autèntiques, les que deixen una petjada en el cor. Aquelles que només demanen que es cregui en elles perquè altres també hi creguin. En un món ple de descreences, ell troba el seu narrador. La veu dels contes fantàstics: el boig o el llunàtic. Aquell qui malgrat el rebuig d'uns i la tria d'altres, creurà i desvetllarà la història extraordinària i insòlita a aquells lectors, que després de llegir el pròleg, continuaran llegint.


"Instint funest que va obrir a Eva les portes de la mort, a Pandora la capsa on havien de dormir totes les misèries de la humanitat i a no sé quina noble mestressa, de qui he oblidat el nom, la cambra sangonosa de Barba Blava! Tot el que no sé, si estigués interessat a saber-ho, la Fada de les Engrunes, que ho sap, m'ho hauria dit. És per això que els meus interrogatoris l'entristeixen, no tant perquè té por d'albirar-hi una lleugera desconfiança ofensiva, com per la decepció que li confirma la idea, que s'està començant a fer, que sóc curt d'enteniment.
I d'ençà d'aleshores, vaig deixar gairebé de fer preguntes. Em vaig agafar la vida tal com era."

En Michel s'atura i explica la seva Ilíada, com ell mateix l'anomena. Parla de sentiments i emocions, d'aventures i situacions, d'amor i de promeses. Descriu la bellesa de la princesa Belkis i la saviesa de la Fada de les Engrunes. Evoca la seva història. Calla la seva Odissea per continuar la recerca de la mandràgora que canta. Aquella, la única que s'obrirà i mostrarà el seu cant en les darreres llums del dia de Sant Miquel, per complir així amb el destí.

12 de novembre del 2008

Comiat



Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent de l'arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre. COMIAT. Atzuzac. Poemes de l'alquimista.

7 de novembre del 2008

Quadern d'Aram



Maria Àngels Anglada
QUADERN D'ARAM
Edicions 62

"Sí, més aviat se'n pot dir un roserar, perquè n'hi ha de moltes menes, roses vermelles, roses de te, també petites roses blanques en els rosers enfiladissos. M'agrada regar els rosers, esporgar-los, fer alguns rams per a les icones, olorar les flors. L'Aram, doncs, m'ha donat, com aquell qui diu, la seva benedicció, perquè diu que un fill no pot estar gelós de les roses."

Una promesa que esdevé salvació, pèrdua i fugida. Un camí de no retorn. Un viatge de l'alegria a la tristesa, de la seguretat a la por, de nous començaments a nous futurs. La lletra d'un nen que es fa home en un quadern de records, mentre una veu no oblida uns poemes.

Escapar de la mort duent arrelats al cor, la familia i la pàtria. Fugir de la persecució, desconeixent que durà el demà. Saber que res tornarà a ser com era i que allò perdut no es trobarà. Lluitar per sobreviure en un temps escapçat brutalment. Escriure per no oblidar.

3 de novembre del 2008

La llegenda del sant bevedor



Joseph Roth
LA LLEGENDA DEL SANT BEVEDOR
Ed. Viena

"I com que davant del seu seient hi havia un mirall, no va poder fer altra cosa que contemplar-se la cara, i va sentir com si en aquell moment fes de nou coneixença de si mateix. De fet, es va esverar. I va adonar-se per què en aquells últims anys havia tingut tanta por dels miralls. Perquè no era bo veure amb els propis ulls la pròpia degradació. I mentre no et veies obligat a veure't la cara, gairebé era com si no en tinguessis o com si tinguessis la d'abans, la de l'època anterior a la degradació. Però ara, com hem dit, s'esverà, sobretot en comparar la seva fesomia amb la d'un dels homes rics que seia a prop seu."



Un capvespre, en un pont, es creuen un senyor i un captaire. Una paraula d'honor donada, un deute a santa Tereseta i el pes dels diners a la butxaca. París: bistrots, copes, noies, coneguts i companys. Atzar que omple de nou la mà buida, en espera del proper diumenge.

Una ciutat d'humanitat i de misèria. Una societat desigual on encara hi ha qui té bones intencions. L'home de paraula es mou entre complir la seva missió i cedir a tot allò que s'hi interposa.

1 de novembre del 2008

Inner Silence

... en el laberint, un violí...