Jardí d'hivern

Monika Zgustova

JARDÍ D'HIVERN

Ed. Proa

"En la marginació del meu niu d'àguiles damunt de la ciutat classificava i arxivava el llibres i els treia la pols. Durant una dècada havia estat ordenant alfabèticament les novel.les i em sentia com una jardinera que cultivava horts de gladiols blancs i vermells i roses, d'hortènsies blaves i liles i margarides blanques. Feia una dècada que em posava de puntetes com una jardinera que empelta les branques dels seus fruiters sense l'ajuda de cap escala, feia una dècada que em movia en aquell hivernacle ple de colors i d'olors, el meu jardí d'hivern en el qual cada volum, per minúscul que fos, posseïa el seu perfum i la seva tonalitat musical, i, segons el meu estat d'esperit, amb molta cura agafava amb els dits aquest o aquell llibre antic, enquadernat amb pell o amb tela; durant la lectura gairebé no respirava per no maltractar aquelles pàgines groguenques que no s'estripaven sinó que es trencaven com els troncs fràgils de les orquídies."

Com fragments de colors que giravolten, una ciutat i una època, l'amor i el desamor, les il.lusions i el desencís. Una estesa de trossos de ceràmica trencada que no encaixen, que s'atancen, que s'allunyen. En el reflex d'una copa de vi, esbossos a carbonet i el so d'un violoncel. Dalt d'un niu, un jardí per amagar manuscrits que es passaran màquina.
Vertigen dels que busquen i no troben, dels que volen i no poden.

On queden tots aquells que no encaixen? Els que veuen passar ocupacions i primaveres, sota la lluentor intensa i daurada. On s'amaguen totes aquelles paraules adequades? Les que troben en la música i en l'art, la veu capaç de fer-les vibrar. On són els espais tancats? Aquells que, impedint que entri la llum de fora, s'omplen de la cegadora llum interior.