Agota Kristof
AHIR
Ed. Empúries
"El temps s'esquinça. On retrobar les terres vagues de la infantesa? Els sols el.líptics immòbils al negre espai. On retrobar el camí desplomat en el buit? Les estacions han perdut el seu significat. Demà, ahir, què volen dir aquestes paraules? Només hi ha el present. Una vegada, neva. Una altra, plou. Després fa sol, vent. Tot això és ara. No ha estat, no serà. És. Sempre. Tot alhora. Perquè les coses viuen en mi i no en el temps. I, en mi, tot és present.
Ahir vaig anar a la riba d'un llac. L'aigua és molt negra, ara, molt fosca. Cada nit, s'embarquen entre les onades dies oblidats. Van cap a l'horitzó com si naveguessin pel mar. Però el mar és lluny d'aquí. Tot és tan lluny."
Desesperança, nascuda a l'ombra i que a ella torna. Un vent, una pluja, que tot s'ho emporta. La mateixa màquina, la mateixa peça, el mateix forat. Ganivets que no maten. Fugides que esperen l'amor. Paraules que no deixen de girar. Futurs que no es fan realitat. Solitud que no se'n va. I, tot, amarat de tristesa.
Aquella prosa senzilla, nua sobre el paper. Narrativa crua, arrelada a la memòria. Aquella gent solitària, perduda davant la vida. Llàgrimes fosques, amaren el grotesc laberint.
"Ahir tot era més bell
la música entre els arbres
el vent en els meus cabells
i en les teves mans esteses
el sol."
10 comentaris:
Precioses paraules. M'agrada especialment "les coses viuen en mi, no en el temps".
Un llibre absolutament inquietant. Molt recomanable!
Paraules que no em deixen indiferent... M'agrada.
Doncs a mi no m'ha acabat de fer el pes. N'esperava més. És cert que amb una prosa senzilla i poques pàgines Kristof aconsegueix explicar-nos una vida... però no m'ha arribat endins. Segurament perquè el record De la pedra de la paciència d'Atiq Rahimi era molt present.
Grans preguntes.
...On retrobar el camí desplomat en el buit?
Novesflors... i en viure en un mateix, cada cop que respiren, es fan presents...
Kweilan... tota una sacsejada, que inquieta, que torba...
Thera... paraules que no donen concesions... benvinguda al laberint... ens llegim...
Espolsada... sí, és cert que en acabar de llegir un llibre, el següent pot quedar sota el vel de la seva presència... vaig prendre nota del llibre d'Atiq Rahimi, ja et diré...
Jacob... pregunta d'imatge desoladora, gris, molt gris...
A mi em va agradar molt. Sobretot l'estil, eixut de paraules, directe. I la història, trista però bonica.
Molt recomenable.
Hola Ariadna,
La sensació de buidor s'omple de tristesa
Una abraçada
Biel... coincidim... a la pila de llibres tinc la seva trilogia per llegir...
Horabaixa... és curiós, associem el concepte de buidor a l'estat anímic de tristesa per la pèrdua d'allò que un dia omplia aquell espai... em pregunto si allò que és buit, no podria romandre neutre, sense mirades carregades de sentiment...
Hola de nou Ariadna,
Hi ha vegades que he sentit buidor d'algo que mai no he perdut.
Neutralitzar-la... no sempre és possible.
Moltes gràcies
Publica un comentari a l'entrada