19 d’octubre de 2009

En Grand Central Station me senté y lloré


Elizabeth Smart
EN GRAND CENTRAL STATION ME SENTÉ Y LLORÉ
Ed. Periférica

"No hay nada tan fecundo como un espejo. En las noches de suerte, me devolvía mi cara como prendiéndome una condecoración: he aquí la cara que encendió mil noches, el señuelo que llevó al arcángel a tu cama, el precario instrumento con el que cazas estrellas polares. Pero a veces, a solas, el espejo clavaba mis dos ojos con alfileres, como mariposas, y me mostraba una cara a punto de naufragar en lágrimas, a punto de estrellarse contra sus propios estériles consejos, cuando estallara al fin el cataclismo que ya estaba rodando cuesta abajo hacia el presente, igual que una avalancha."


La veu s'eleva, puja, cau, davalla en l'abisme. Crida, xiuxiueja, riu, plora. Desvetllada, sacsejada, tremola per la passió de la descoberta, de la trobada. S'amaga en la metàfora, en la referència canònica. S'omple de visions literàries, mítiques. Dissolta en la realitat, es perd, es transforma. Brolla en la tradició, es desdibuixa en el sentiment. I s'intensifica. I fa estremir. I captiva.

Una estranya bellesa fa equilibris entre la passió i el drama. Una fascinant atracció deriva en l'exaltació i la frustració. Una poderosa prosa poètica converteix la paraula en himne, la sensibilitat en imatge.

Imatge AllPosters.

6 comentaris:

Mireia ha dit...

Una "prosa poètica", dius? Això és el que jo anomeno l'estil "Eduard Márquez", l'apunto immediatament doncs aquesta novel.la!!!

novesflors ha dit...

Té molt bona pinta, la veritat.

digue'm ariadna ha dit...

Mireia... la prosa poètica d'Elizabeth Smart és totalment diferent: és plena de cites literàries, amb un llenguatge acuradíssim, farcit d'imatges de gran intensitat i en constant diàleg amb la tradició poètica. La força del seu monòleg rau en els seus sentiments, els sent amb una intensitat tan gran que els converteix en el centre del món, i els vivifica amb cada referència, amb cada imatge, amb cada distorsió surrealista del seu quotidià...

Novesflors... és una petita joia...

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Impactants paraules, impressionant la foto. No he llegit res d'aquesta autora, potser ja sigui hora...

kweilan ha dit...

Una proposta que no em penso perdre.

digue'm ariadna ha dit...

Sílvia i Kweilan... si la llegiu, m'agradarà molt parlar-ne...
=:)