21 d’agost del 2008

Poema de la fi i Rèquiem o quan la mirada i la veu de dues dones esquerden la foscor


Tot es torna obscur. Una angoixant densitat augmenta, tornant insegurs els moviments i els pensaments a mida que els contorns es perden. La solitud va de la mà de la negror, penetrant dins el cos amb una carícia freda i llunyana. Aquesta boira negra i espessa, ho cobreix tot... Hi ha moltes menes d'obscuritat... Revolució, guerra, persecució, exili, misèria, fam, horrors, menyspreu, oblit, silenci... són indrets que no volen deixar entrar la claror. Neguits, pors i solitud omplen a qui no vol acceptar aquesta manca de llum. La seva mirada s'alçarà i la seva veu no callarà, donant un testimoni brillant i clar, profund i bell, forjat dia a dia per trencar la foscor.

Dues dones ens van deixar les seves veus líriques en una època fosca. Van parlar de l'amor, la passió, les emocions, el temps, la pàtria, des dels seus exilis interiors i exteriors. La tonalitat brillant de les seves personalitats, tan llunyanes i properes, van omplir els seus poemes que com a pàgines d'un dietari, recollien les seves vivències, les seves reflexions i els seus sentiments. La Marina Tsvetàieva amb una personalitat rebel, apassionada i excèntrica d'on brollava una poesia, d'estil trencador i únic, silenciada dràsticament. L'Anna Akhmàtova amb la seva manera de ser elegant, clàssica i de serena tristesa, surgència d'uns poemes expressius, sobris i bells, plens de significats exactes. Les seves musicalitats brillants i originalitats esclatants volien esquerdar la foscor que les envoltava.

"En totes dues, la condició de dona tenyeix sempre la vivència de les coses i de la poesia (...). I també la consciència compartida per totes dues, d'haver contribuït al pas essencial de les dones des d'una posició de muses mudes a la de subjectes del discurs."
Maria-Mercè Marçal.

Dues vides i dues obres, paral.leles i divergents, lligades a un època. Personalitats pròpies, admiració mútua i un art. Dues veus poètiques que van mirar aquella Rússia obscura de la primera meitat del segle XX.


S'han fos- tendresa, cases,
Dies, pedres, nosaltres.
Torres buidant-se honoro- com
Una mare d'edat!
Ja que buidar-se és- acció:
El buit no es pot buidar.
Marina Tsvetàieva. Fragment 11. Poema de la fi.

Sentència... De sobte, les llàgrimes s'escolen
I una dona se sent isolada del grup
Tal com si li haguessin extirpat el seu cor
Del pit i, cruelment, l'estassessin a terra
Per després aviar-la..., tentinejant i sola.
Anna Akhmàtova. Fragment Dedicatòria. Rèquiem.


Marina Tsvetàieva
POEMA DE LA FI I ALTRES POEMES.
Anna Akhmàtova
RÈQUIEM I ALTRES POEMES.
Ed. LaButxaca.


Ens explica la Monica Zgustova que en una conversa en un restaurant de Gràcia, la Maria-Mercè Marçal va preguntar per les dones de la literatura russa, i ella va parlar de dues escriptores i de la seva poesia. D'aquesta manera va sorgir un projecte comú quan, a mena de comiat, Maria-Mercè Marçal va dir: "Quan em portaràs la tria? I la traducció?".

Va passar el temps i a partir de la versió literal de Monica Zgustova, Maria-Mercè Marçal va treballar la recreació poètica d'aquells poemes on l'enamorament, la tendresa i la passió, esquerdaven la foscor d'una Rússia sotmesa a revolucions, guerres, repressions i exilis. Un recull de poemes que passegen per una època tràgica i unes vides que es toquen i se separen, il.luminant petits fragments d'un dietari líric.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Una selecció genial! La vaig llegir (no sé si era a Proa) fa temps i em va captivar. La tasca de la Marçal i la Zgustova és molt bona! Tot i que la poesia de totes dues va tenir èpoques més bones, prèvies a la foscor de la que parles, segurament aquesta manca de claror va marcar les seves vivències i es va reflexar d'una manera única en la seva obra. Un plaer.
El lector

digue'm ariadna ha dit...

Lector... M'agrada molt la idea de la poesia com a dietari, el poema com la veu i la imatge de tot allò que se sent i es viu. La musicalitat en èpoques fosques, segurament es torna més melangiosa, amb una mirada més pausada i també més endinsada en les emocions que poden arribar a escaldar, alçant-se com un miratge desdibuixat que barreja tots els sentiments de l'ara, aquí i avui amb petits reflexes d'uns altres temps, moments i èpoques, totes les emocions que es claven en la pell i que sacsegen les parts més pregones de l'interior, cridant amb desesper, o plorant com si per dins tot s'acabés de trencar, o amb aquella veu que sembla sortir de fora i sona llunyana i forània...