La casa deserta

Apunta en el carrer la primavera
i fins a mi, donant la benvinguda,
m'arriben els perfums que s'expandeixen
d'aquests jardins gelosament reclosos.
Però el llindar que abans ens acollia
ha esdevingut hostil per a nosaltres.
Un mal vent ha passat, buidant la casa
de totes les presències estimades.
El finestral que en altre temps parlava
de la vida i l'amor que dins niaven,
com ull orbat, fredament ara mostra
el trist despullament d'aquella estança...
I la pols va vestint amb el silenci
de vidre opac, la claror de les cambres
on abans els infants i el pas dels somnis
et portaven escalf i companyia...
Ets orfe del jardí i de la palmera,
on els ocells, xisclant i amb fines fugues
et tornaven el món en despertar-te
amb un cel clar i una olor de rosada.
Altres ocells potser, altres celatges
cada matí et donen el bon dia
i fan el món suau, però l'absència
d'uns raigs perfets et porta la recança.
I ara per tu el teixit de tots els somnis
tindrà el color de la malenconia,
enyorós d'un jardí, d'aquella casa
ara sense ressons, desperta i trista...
He passat pel carrer... Nosaltres ara
estem ben sols, voltats de gent estranya.
Resta però l'esclat de la palmera,
penyora de records i d'esperances.

Rosa Leveroni. LA CASA DESERTA. Presència i record, 1952.