26 de gener del 2010

La casa deserta



Apunta en el carrer la primavera
i fins a mi, donant la benvinguda,
m'arriben els perfums que s'expandeixen

d'aquests jardins gelosament reclosos.

Però el llindar que abans ens acollia
ha esdevingut hostil per a nosaltres.
Un mal vent ha passat, buidant la casa

de totes les presències estimades.

El finestral que en altre temps parlava

de la vida i l'amor que dins niaven,

com ull orbat, fredament ara mostra

el trist despullament d'aquella estança...

I la pols va vestint amb el silenci

de vidre opac, la claror de les cambres

on abans els infants i el pas dels somnis

et portaven escalf i companyia...

Ets orfe del jardí i de la palmera,

on els ocells, xisclant i amb fines fugues
et tornaven el món en despertar-te

amb un cel clar i una olor de rosada.

Altres ocells potser, altres celatges

cada matí et donen el bon dia

i fan el món suau, però l'absència

d'uns raigs perfets et porta la recança.

I ara per tu el teixit de tots els somnis

tindrà el color de la malenconia,

enyorós d'un jardí, d'aquella casa

ara sense ressons, desperta i trista...

He passat pel carrer... Nosaltres ara

estem ben sols, voltats de gent estranya.
Resta però l'esclat de la palmera,

penyora de records i d'esperances.

Rosa Leveroni. LA CASA DESERTA. Presència i record, 1952.

3 comentaris:

novesflors ha dit...

Molt trist però molt bonic.

kweilan ha dit...

Molt bonic. Uns versos plens de solitud.

David ha dit...

És una poema preciós.