En el cafè de la joventut perduda

Patrick Modiano
EN EL CAFÈ DE LA JOVENTUT PERDUDA
Ed. Proa

"Sí, aquella llibreria no va ser simplement un refugi sinó també una etapa de la meva vida. Tot sovint m'hi quedava fins a l'hora de tancar. Hi havia una cadira posada a prop dels prestatges, o més aviat un gran escambell. M'hi asseia per fullejar els llibres i els àlbums il.lustrats. Em preguntava si ell s'adonava de la meva presència. Al cap d'uns quants dies, sense interrompre la seva lectura, em deia una frase, sempre la mateixa: 'Què, la trobes, la teva felicitat?' Temps després, algú m'ha assegurat molt convençut que l'única cosa que no podem recordar són els timbres de les veus. I tanmateix, encara avui, durant les nits d'insomni, sento sovint la veu amb accent parisenc -el dels carrers costeruts- que em diu: 'Què, la trobes, la teva felicitat?' I aquesta frase no ha perdut ni un bri de la seva amabilitat ni del seu misteri."

Quatre mirades dibuixen el record de la Louki. El seu rastre s'esmuny i es perd. La seva presència desfila pels carrerons interioritzats. Esdevé una ombra que espera en un racó d'un cafè, camina per un bulevard, decideix la seva sort, cristal.litza en una absència. Però, la seva traça incerta i misteriosa, s'atura i no es recupera.

Un suau to de melangia omple la boira de la reconstrucció. La memòria fragmentada traça un esbós. En indrets fora de lloc s'hi cartografien les mirades enrera, aquelles que s'han perdut i ja no es recuperen. La desolació vessa, arriba a l'estimball i cau. I en aquest no-res, sura la ciutat, el desig de buscar i la certesa de no trobar.

Imatge Google.