20 de febrer de 2010

En el silenci obscur d'unes parpelles closes



La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.


Màrius Torres. EN EL SILENCI OBSCUR D'UNES PARPELLES CLOSES, dins de Poesies, "Llibre segon", 25, 1947.


Imatge AllPosters (Philip Plisson)

5 comentaris:

novesflors ha dit...

Aquest sonet també sembla música per a l'oïda (o per a la ment).

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Sort en tenim de poder somiar... quina meravella de poema, Ariadna, gràcies.

David ha dit...

Una declaració d'amor a la música. M'hi apunto, és clar.

L'Espolsada llibres ha dit...

Bonic, molt.

benito camela ha dit...

dons vueno par cumensá falisitá a l'autora par aquet comte tan bunic. la vritat es ce clarisisimament, charlio, s'obcerva la tomatica ce a fet cervir l'astimat Mariana Torras. vueno dons per acavar ce ma amosionat mol aquest conte.
falisitats, mols patons tutom