31 de juliol de 2008

El reflex del perseguidor en el perseguit



Un bon dia, tot es torna estrany. Els blocs de cases s'alcen entre ombres i cada cruïlla és una nova foscor. La ciutat esdevé aquell gran i temut laberint on la pròpia identitat es perd i es difumina, entre gent i cotxes, entre fums i sorolls. Les mirades perdudes omplen ascensors, escales i cues del banc. Els silencis s'ennueguen en els bars i en els centres comercials. La solitud s'arrela en el cor i en les relacions d'aquella humanitat que va perdre el seu paradís. Una caiguda densa, freda i viscosa, que arrossega tot el que hi ha al seu pas, i s'emporta el llenguatge, destrueix la comunicació i aïlla cada ésser en un petit espai, en una petita bombolla. La paraula oral, l'escrita i la visual es perden i es confonen sota les màscares falses que continuen aquell discurs gastat de que tot va bé, de que tot està bé, malgrat aquest lent i continu esfondrament.


Paul Auster, en la seva Trilogia de Nova York, formada per tres novel.les breus: Ciutat de Vidre, Fantasmes i l'Habitació Tancada, aparentment segueix els paràmetres del gènere negre. Tots tres relats tenen el seu cas detectivesc, però res és el que sembla. En la persecució, el perseguidor i el perseguit acaben desdibuixant-se. Les coincidències i les casualitats, de la mà de l'atzar i de la trama, fan que un s'acabi reflexant en l'altre i la consciència emocional del protagonista s'endinsa en el món austerià, en un particular joc entre realitat i ficció.

L'adaptació al còmic de Ciutat de Vidre, per Paul Karasik i David Mazzucchelli, han fet que sigui considerada una de les millors novel.les gràfiques del segle XX. Un dibuix senzill en blanc i negre, un llenguatge narratiu ric i un llenguatge visual acurat, dóna una nova visió del relat, una nova realitat pròpia però compatible amb la novel.la de l'Auster, on text i dibuix arriben a un equilibri de gran perfecció.


Paul Auster.
CIUTAT DE VIDRE.
Angle Editorial.

Quan una part d'ell va morir, en Daniel Quinn va deixar de ser poeta. Rere la màscara de William Wilson escriu les novel.les negres del detectiu Max Work. La seva buidor queda amagada dins de la seva farsa: un titella que parla i viu per la veu i les històries dels altres. Una trucada errònia provocarà un tomb a la seva vida. Configurarà un al.licient que farà que torni a escriure sota el seu nom real. L'equivocació l'introduirà en un cas que accepta sense meditar i comença una persecució en la laberíntica ciutat de Nova York, dibuixant lletres en el pla. El seu perseguit, un ésser fosc i tèrbol, expulsat del paradís i que ara busca una nova llengua per donar forma a un món que es desintegra, desapareix. Aquesta desaparició el porta a descubrir que el seu client ja no està al seu abast, però l'obsessió no disminueix. Tot va més enllà del cas, de les riuades de gent i cotxes que l'envolten, i la seva vida camina vers la seva pròpia autodestrucció: el perseguidor ha obert una porta on acaba perseguint-se a ell mateix.


"New York was an inexhaustible space, a labyrinth of endless steps, and no matter how far he walked, no matter how well he came to know its neighborhoods and streets, it always left him with the feeling of being lost. Lost, not only in the city, but within himself as well."

"No sabia si seria capaç d'escriure sense bolígraf, de parlar enlloc d'escriure, omplint la foscor amb la seva veu, adreçant les paraules a l'aire, a les parets, a la ciutat, encara que mai més no tornés la llum."

8 comentaris:

novesflors ha dit...

Només saludar-te, perquè estic capturada per l'estiu mandrós i la calor i no em surt cap comentari coherent.

gulchenruz ha dit...

A mi tampoc em deixa pensar clar, l'estiu, i no sé si coherentment he de dir que la trilogia no em va agradar, i no entenc la volada que ha agafat. De fet de l'Auster només he pogut amb "Timbuktu" i "La música del azar", tot i haver llegit-tastat els altres.

SU ha dit...

Amb la "Trilogia" vaig entrar en el món austerià, que em va enxampar del tot i em va durar durant unes quantes novel·les més...

Ara ja "me estoy quitando" de l'Auster, però segueixo recomanant la lectura de la "Trilogia" perquè per a mi va suposar el descobriment de l'atzar com a gran protagonista de la literatura... i de la vida.

Salut i llibres!

SU, una meitat molt plena

L'Espolsada llibres ha dit...

Doncs prepareu-vos que al setembre torna l'Auster genuí amb Un home a les fosques...

digue'm ariadna ha dit...

Novesflors... M'agrada molt que et passegis pel laberint, i si et permet fugir una mica de la calor, em fas ben feliç...

Gulchenruz... La Trilogia no és del que més m'ha agradat d'Auster, i em va costar decidir-me per l'adaptació al còmic. Em va sorprendre gratament veure com s'equilibrivaven text i il.lustració, tenint en compte que provenen d'autors i temps de realització diferents, trobo que és un bon resultat...

Su... El vaig descobrir als divuit en llegir Leviatán i em va enganxar com les casualitats i les coincidències entraven i sortien en unes realitats que fugien de la ficció i s'endinsaven en la solitud i les relacions. Però, reconec que les seves obres no les trobo constants i potser, al meu gust, a vegades publica més del que hauria de publicar...

Espolsada... Fa una mica de por aquest Home a les Fosques, feia temps que no llegia Auster i el darrer va ser el Viatge per l'Scriptorium una mena d'apunts que semblaven més respondre a una obligació a publicar que a una intenció de llibre... així que ara com ara, no sé si el llegiré o no...

el lector ha dit...

Bona reflexió de les ciutats, com a grans espais on malgrat multituds, un s'hi pot perdre i sentir completament sol. L'Auster ho transmet, però en el còmic queda encara més ben reflexat amb la derivació dels jocs de línies. Com tu dius, Ariadna, en determinats moments tot es pot tornar estrany, fer-nos sentir foranis i l'aïllament llavors esdevé una conseqüència directa d'aquest sentiment.
Un plaer.
El lector

digue'm ariadna ha dit...

Lector... Suposo que és el resultat del dies en que vivim, que malgrat la gent, el moviment, la velocitat, això no és més que una mena de cortina de fum que amaga la realitat, aquella que és crua i que costa de reconèixer. A vegades busquem refugis sense saber ben bé on i què necessitem i anem una mica perduts, a la deriva, esperant i deixant-nos emportar per qui sap quin corrent...

txeiks ha dit...

Auster és un dels meus preferits, però el teu post és quasi tan bo com el seu llibre.
He de reconèixer que La ciutat de vidre em va fer tèmer pel meu propi equilibri mental... Un autèntic thriller metafísic.
Ens llegim...