4 de juliol de 2008

Desordre


Ramon Xuriguera.
DESORDRE.
Ed. 1984

"La suggestió del soliloqui l'excitava. Acostumada a endinsar-se en els seus viaranys, hi escorcollava els elements que li convenien. Triant-los i ordenant-los al seu gust, es creia entrar en possessió de realitats rera les quals es sentia segura. Era quan s'enfrontava amb situacions de veritat que aquests recursos li fallaven. D'ací provenien els estralls de les seves caigudes. Si almenys hagués sabut treure partit de les fallides! No era així, però."


Castells de sorra i d'aire omplen un món interior. Pensaments desordenats que s'ordenen sense guia. Fragilitat davant la buidor i el silenci. Mancances que aïllen i acaben en una acció ressonant i irreflexiva.

Inseguretat, feblesa i inferioritat. Malícies, conformismes i anul.lació. Un silenci cobreix l'artifici, el fracàs i la mentida. El deliri vacil.lant i una solució malaurada.

3 comentaris:

novesflors ha dit...

Per un costat m'atrau però per l'altre... no em sent tan forta, no vull que m'afecte negativament... igual ho deixe córrer, ja veurem.

digue'm ariadna ha dit...

Novesflors... La Virginia Woolf deia que "a dins nostre sempre hi ha un dimoni que xiuxiueja 'odio, estimo', i no el podem fer callar", penso que a vegades també ens diu "m'agrada i no m'agrada" o "ho vull i no ho vull" o "ara sí i ara no" i que, al cap i a la fi, acabem triant el que creiem millor, quan creiem que és millor...

... Crec que cada llibre té el seu ritme, la seva pròpia cadència, marcada per les veus i els silencis, les paraules i les imatges; també crec que tenen el seu propi moment, aquesta fracció de temps adequada que ens pot fer gaudir de la lectura com si poguessim llegir més enllà del paper i de la tinta. Però a vegades, la lectura d'un mateix llibre, en aquests petits espais de temps i en els diferents estats, pot suggerir una sèrie de matisos que si després els posem tots, un al costat de l'altre, podrien donar significats, formes, colors i textures que potser configurarien unes dimensions més àmplies... Desconec una fòrmula única i vertadera i diria que potser ni existeix. Només sé que en el moment que trio un llibre per llegir, és com si tot un plegat de fils em duguessin a escollir aquell en concret i, molts cops, són fils que ni veig...

Assumpta Montellà i Carlos ha dit...

els fils invisibles no només ens porten cap als llibres, també uneixen a les persones..i els llibrs en si, ja són fils.
una abraçada