El pas del temps marca les nostres vides. D'alguna manera es perd, es difumina per l'oblit i queda esvaït en la memòria. Aquest engranatge, que continua rodant, s'emporta totes les opcions, les tries i les eleccions, que hem fet o que ens han afectat davant l'acció dels que ens envolten. Tot i que a vegades, en uns moments determinats, potser una olor, un gust, una paraula, un gest o un sentiment, poden evocar percepcions i sensacions passades, amagades o inclús censurades per nosaltres mateixos, que fan que recordem a mitges un passat incomplet. Proust deia que el paradís és aquell que hem perdut, aquell temps que ha passat i que potser hem malgastat, i que només a batzegades de memòria involuntària, malgrat la degradació del pas dels anys, podem tornar a retrobar sobtadament, il.luminat i desvetllat. Aquesta revelació constata allò que en el seu moment no va ser, aquelles situacions que no vam elegir, i totes les percepcions que no vam saber copsar.
"Amb el temps creiem que hem crescut, però l'edat adulta no és més que un fre, un obstacle, per l'esperit lliure del nen."
Jiro Taniguchi.
En Jiro Taniguchi proposa una mirada nostàlgica al paradís perdut que ens torna aquest temps retrobat. Una reflexió sobre el passat donant un cop d'ull a la vida quotidiana. No podria afirmar si va llegir Bergson, o Proust, o, inclús, Beckett, pel que no puc determinar si la seva ombra és conscient o inconscient en el guió de moltes de les seves obres. Taniguchi ficciona una realitat amb moltes connotacions autobiogràfiques, on, amb un estil pausat i tranquil, uns dibuixos senzills i realistes, parla de petites històries, de petites mirades a l'ahir i a l'esdevenidor d'un temps que ja no es té, i que potser, si es pogués fer un petit salt enrere, podria arribar a canviar-se.
Jiro Taniguchi.
BARRI LLUNYÀ.
Ed. Ponent Mon.
El 2007, aquesta editorial d'Alacant, va editar per primer cop en català, i en un únic volum, l'obra que va guanyar el Premi d'Alph'Art de Millor Guió al Festival Internacional del Còmic d'Angoulême (França) en el 2003, després de publicar diverses obres de l'autor en llengua castellana.
BARRI LLUNYÀ és una història calmada, allunyada de grans aventures i altes dosis d'acció. El seu dibuix de traç precís marcat pels silencis del guió, il.lustra aquesta sensació nostàlgica i reflexiva del pas del temps del seu protagonista. Hiroshi és un home de 48 anys, que ha begut massa, s'equivoca de tren, i veu com no es dirigeix cap a la ciutat on viu, sinó que va cap al seu poble natal. Un passeig per aquells carrers, una visita a la que havia estat casa seva, i una aturada davant la tomba de la seva mare, donaran peu a una curiosa situació: el retorn a la seva època d'adolescent, amb la mentalitat d'adult. Un fet estrany, que un cop acceptat, comportarà el retrobament de detalls que havia oblidat, i que podrien donar un gir a la petita tragèdia familiar que va viure en aquella edat. Una mena de segona oportunitat, de poder fer el que no es va fer, de donar un demà al que mai ha passat, crearà espectatives i conflictes. Les opcions desestimades en el seu moment, si són ara escollides, quins canvis donaran a un futur conegut?
"Hi havia una altra cosa curiosa: en cap moment vaig tenir la idea de baixar del tren per tornar de seguida a Tòquio."
De l'obra de Jiro Taniguchi, com a guionista i il.lustrador, a part de BARRI LLUNYÀ, són remarcables també:
EL CAMINANTE (Ed. Ponent Mon, volum únic), o els petits plaers de la vida.
LA TIERRA DE LOS SUEÑOS (Ed. Ponent Mon, volum únic), o totes aquelles coses que acaben passant.
EL ALMANAQUE DE MI PADRE (Ed. Planeta-De Agostini, 3 volums), o com la mirada al passat ens ajuda a entendre el present i a les persones.
9 comentaris:
Ponent Mon està fent una molt bona feina! A veure si s'animen més! M'agrada el teu blog, felicitats!
Abel
Un bon punt de reflexió. Si tinguéssem una segona oportunitat, com canviarien les nostres vides?
Una opció també per aplicar a un relat (jo ho he pensat moltes vegades).
Abel... Moltes gràcies i benvingut al laberint...
Novesflors... Tornar al passat i desfer allò que ens ha fet mal, que no ens ha agradat, que no hauria d'haver passat. Tornar al passat i triar aquelles opcions perdudes, aquells camins no descoberts, aquells móns desconeguts. Sí, tota una opció reescriure les petites històries del mai: que s'han perdut pel camí, que no han pogut esdevenir, i que esperen a sortir de les ombres on les vam abocar sense adonar-nos-en...
ariadna,
hauries de treure el comentari d'aquest adam brown (em temo que és spam!).
No conec el Taniguchi, però t'asseguro que m'han vingut ganes de llegir-lo.
Visito el teu bloc amb freqüència, però normalment no deixo comentaris... i avui no ho he pogut evitar, em vénen tantes ganes de llegir autors japonesos gràcies als teus posts... De fet, és una llàstima que hàguem de fer-ho a través de les traduccions (bé, parlo per mi, potser tu pots llegir el japonès, no ho sé!), recordo la peli de la Coppola, la de Lost in translation, i tot i que em va semblar una pel·lícula injusta cap als japonesos no deixo de pensar que té una mica de raó en el plantejament de tot allò que perdem en el canal de la comunicació, però, suposo que és inevitable, com totes les coses que se'ns escapen perquè no tenim prou referents.
Bé, havia de ser només un comentari, i m'estic enredant molt, gràcies per linkar el meu bloc al teu, és un gran honor, i gràcies per inaugurar la meva sortida de l'armari, per dir-ho d'alguna manera
petons
arianna
Arianna... Moltes gràcies i benvinguda al laberint...
... M'agraden les petjades dels qui entren i passegen per aquest petit laberint. Un laberint de sorra de color terra, amb aquella olor de bosc i de platja, de pluja i d'estiu, de tardor i de primavera, de neu i de desert; i també, un laberint de roca de colors pàl.lids i intensos, fruit del magma, del sediment i de la transformació. M'agraden els canals de comunicació que flueixen entre els seus intrincats caminals, les seves galeries i les seves cruïlles, perquè, si bé és cert que sempre hi ha aquella sensació de pèrdua, sempre hi haurà un racó, una petita estança, on potser es pot trobar allò que un vol, busca, desitja, necessita, ignora o descobreix...
Quan haig de pendre una desició moltes vegades penso el mateix "El dia de demà m'haig d'arrepentir del que he fet, pero mai del que no he fet". Possiblement aquesta es la causa per la qual acabo fent masses coses a l'hora.
D'altra banda m'agrada pensar que de les males desicions també em de treure quelcom positiu, l'experiència surgida
... Sovint no resulta senzill veure per on vas i escollir què fas, tirar endavant i assumir el que es deriva de cada pas (per petit que sigui o per lleuger que esdevingui). No és senzill, quan, sense voler o inclús volent (per aquella mania masoquista que a vegades cau a sobre com una llosa), dones una llambregada enrere i veus tot allò que no has fet, no has vist, no has dit, no has escoltat, de fet, que no has viscut...
¿Quien me habría dicho que encontraría semejante obra en la biblio para pasar el rato y no aburrirme?
A decir verdad me atrajo por su título y la ilustración de la portada. Suspicaz lo cogí imaginando que sería algún coñazo infumable...¡Pero no! Es fantástico poder encontrar un manga así de vez en cuando, tan "humano", alejándose de la gran mayoría con exageraciones imposibles, situaciones y actitudes ilógicas e irreales, inhumanas.
Publica un comentari a l'entrada