24 d’abril de 2008

L'home manuscrit


Manuel Baixauli.
L'HOME MANUSCRIT.
Ed. Moll.

"M'agraden els finals oberts, amb lectors o espectadors abandonats per l'autor, depenent de si mateixos. Forçats a pensar, com en la vida (qui dubta que estem abandonats?). Els finals tancats són efectistes, analgèsics, fal.laços; n'hi ha d'excel.lents, és clar, però això no lleva que facen tuf de resclosit. Res no acaba de colp, en la vida."


Quadrícules que endrecen mots. Dues ratlles que afermen paraules. Lletres que fan passes de dança sobre la línia. Grafies ingràvides en l'immens buit que no cega. Llibretes, moltes llibretes. Llibretes negres com la foscor d'un túnel, com l'ombra d'un abisme o com la tenebra d'un pou.

On van les Memòries Perdudes? On acaba la denudació de la vida? On escoltem el silenci? On palpem la buidor? On l'eco de la veu s'amaga rere el reflex del mirall? On trobem el magatzem que ho guarda tot? On tanquem l'ombra que dóna llum a les preguntes? On, oblit i memòria, fugida i trobada, realitat i ficció, es desdibuixen per tornar-se a dibuixar?

Jocs amb els noms, tinta negra sobre blanc paper.

12 comentaris:

novesflors ha dit...

M'has pillat. Estic llegint-lo!

ariannaincnossos ha dit...

Ariadna,
no puc fer més que agrair-te la teva capacitat lectora, no sabia ni que exisitia un llibre amb aquest títol, un dia d'aquests el buscaré a les biblioteques...

Poeta per un dia ha dit...

La imatge que has posat segurament projecta ombres que recorden una quadrícula de tinta xinesa... Qui pogués escriure-hi una història amb el final suficientment inacabat! Petonets!

digue'm ariadna ha dit...

Novesflors i Ariannaincnossos... A vegades hi ha lectures que s'escolen de la memòria com l'aigua entre els dits, a vegades, però, hi ha lectures que es graven, potser queden en els Magatzems de les Memòries Perdudes, potser en els calaixos on hi guardem també il.lusions, somnis, desitjos, possibilitats, imatges, veus, carícies,històries i relats...

Poeta... ¿Què dir dels ulls d'escala, que com punts penjats, passen de la certesa immediata a la incertesa emboirada dels graons situats més amunt o més avall? ¿Què dir de la tinta xinesa que el cal.lígraf fa anar per sobre el paper buit, traçant ingràvides grafies, com relats suficientment oberts, que donen jocs besllumats de reflexos en l'espai...?

Anònim ha dit...

ariadna,
les lectures que queden gravades en la memòria, les que construeixen rius a les nostres artèries de coneixement, són les que, definitavament, paguen la pena.
N'havia sentit a parlar, d'aquest llibre, i ara m'acostaré a ell amb la petita certesa que hi ha una amiga desconeguda en el món de la blocofera que guia les meves passes!

Marlow

El veí de dalt ha dit...

El tinc a la filera...

digue'm ariadna ha dit...

Marlow... Acostar-se a un llibre, agafar-lo i tenir entre les nostres mans el volum escollit, tocar i llegir la contracoberta, fullejar i olorar les seves pàgines, per després llegir-lo, a poc a poc, assaborint les seves paraules, és un dels plaers que fan que tornem, un i un altre cop, a repetir el procés, en la recerca per anar omplint aquell racó que tenim destinat a la lectura, en algun indret perdut de la memòria...

Veí de dalt... He vist que aquest St.Jordi us ha dut feina. Esperaré en el laberint el De lectura de L'home manuscrit, per parlar-ne, llavors, tranquil.lament, en el replà de l'escala. Benvingut...

=:)

enric ha dit...

Me l'he begut en tres dies. L'autor escriu amb una naturalitat que s'encomana tot i que sembla que comparteixi la mania de la reescriptura amb el protagonista.

Em queda un dubte però, potser jo l'hauria acabat amb Espill, la resta no és del mateix estil, grinyola i no sé si aporta prou de nou...

digue'm ariadna ha dit...

... L'home manuscrit, potser des de l'inici o potser com a conseqüència del polit consecutiu de la reescriptura (no conec ni l'autor ni la seva trajectòria com a escriptor), dissol la ficció i la realitat, en un estructura i un estil retreballats, donant una consistència compacta (malgrat no mantenir-se constant o creixent) que contrasta amb la trama oberta del llibre. De totes les parts, per mi, la millor és Els llibres, les altres tres, respecte a ella, perden certa compactació, semblen anar-se desfent d'alguna manera, i van perdent progressivament una mica aquesta solidesa que, per mi, sí té la primera part. Però, com dius, és una lectura que es beu, que arrossega...

Anònim ha dit...

He anat llegint els comentaris que vas deixant en alguns blogs sobre el llibre. En alguns, recordo un en concret, donaves peu a una conversa que semblava que l'autor del blog tallava, fent ell precisament, dies més tard, un altre post segona part¿?, on tu ja no hi vas participar. Ja sé que demano molt, però, ¿hi haurà un segon post teu? Seria un gust poder-lo llegir, els teus comentaris m'interessen molt.
Abel

Xenofílic ha dit...

Sens dubte aquest és un llibre que ha generat debat, un fet ja positiu en sí mateix.

digue'm ariadna ha dit...

Abel... moltes gràcies, em sap greu, però no tinc previst fer un segon post en el laberint...

Xenofílic... ... Crec que pocs llibres han generat uns comentaris tan fluids, independentment si ha agradat o no. Per mi és un llibre que ha creat una mena de corrent centrat en l'escriptura i la lectura com a processos de creació i de coneixement, en el lector, en l'acte de llegir i en l'associació d'altres lectures, sent un llibre de bloc, que promou un diàleg molt enriquidor al voltant d'aquest home fet a mà i de la mà de l'home que el va fer. Benvingut al laberint...

=:)