20 d’abril de 2008

El viento ligero en Parma

Jean-Jacques Henner. La lectora, 1880-1890.



Enrique Vila-Matas.
EL VIENTO LIGERO EN PARMA.
Ed. SextoPiso.



A mida que vas llegint el llibre, augmenta la impressió de trobar-te davant d'un d'aquells dissidents que memoritzaven els llibres, per a que el seu missatge no quedés reduït a cendres, quan el grup especialitzat de cremadors els llençaven a les pires on les temperatures assolien els 451 graus Fahrenheit, en aquella distopia que no volia ser més que un crit contra la ignorància i la incultura. En Vila-Matas va més enllà del concepte d'home-llibre que es personalitza en Peter Kien. Ens parla d'autors i obres, de la seva recerca com a lector i escriptor, del seu propi viatge en un aprenentatge més enllà de la quotidiana vanalitat. Crea i desperta una sensació de necessitat de llegir més, de saber més dels qui menciona, dels qui insinua, dels qui cita, dels qui estima, amb un estil personal a cavall de la sinceritat, el reconeixement, l'admiració, el respecte i la intimitat dels seus pensaments, reflexions i opinions de lectura i d'escriptura, d'un jove que va decidir ser com el personatge de Mastroianni a La Notte. Entre les referències literàries, de cinema i de música, les anècdotes personals i les seves pròpies vivències, al llarg d'aquests trenta capítols, es configura la idea i el sentit d'escriure i de llegir, tal i com ell la veu, "Quiero seguir siendo 'un explorador que avanza en el vacío' (Kafka) y así seguir dándole a mis palabras sentido, dándoles sombra: un sentido que dice que mi país nada ambiguo no avanzó, pero mi vida lo hará por mí exiliándose".

En Vila-Matas parla d'ell i del seu propi viatge, on la frontera entre la realitat i la ficció queda difuminada, perquè ni una ni l'altra tenen perquè ser contraris, i ni tenen perquè anul.lar-se, simplement es poden succeir. Així, el lector, cada primer lector, descobreix en la lectura, aquella història que l'escriptor vol explicar, davant de la qual, prèviament, ell mateix s'ha col.locat en un espai desconegut on no és més que un estrany que, com cita de Marguerite Duras, el que fa és "intentar saber qué escribiríamos si escribíesemos". L'escriptor com a estranger que escriu, no per fama o per ser escriptor de renom, sinó per escriure la pròpia vida, perquè ell com a escriptor així ho creu, "siempre he sabido que escribir significa detener-se, demorarse, retroceder, deshacer; escribir para escribir, no para haber escrito y publicado".



Un vent lleuger carregat d'un silenci que s'explora. Un vent lleuger que ens porta la bellesa d'abismes que s'obren davant nostre. Un vent lleuger ple de sensacions desoladores davant la contemplació de l'esvoranc. Silencis, bellesa i sensacions que ens mostren tota la consciència de la transformació de la vida en literatura i la literatura en vida, a mida que els sentits nòmades s'interrelacionen i juguen, atançant-se i s'allunyant-se de les paraules.

"La incomprensión la he convertido en mi poética literaria. Cargo de sentido la sensación de absurdo que da la vida y, de paso, considero que lo esencial de la realidad se encuentra en los libros. Aunque no he entendido nunca nada de este mundo (y en cambio, no sé por qué, entiendo perfectament lo que estoy escribiendo), aunque no he entendido nunca por qué vivo ni tampoco por qué un día estaré muerto, aunque no he entendido nunca nada, yo he seguido siempre adelante buscando y encontrando siempre en la literatura, y paradójicamente en el absurdo mismo, el sentido del mundo.
La verdad es que no entender nada me ha resultado siempre, como lector, extraordinariamente creativo, estimulante, alegre, y más bien alejado de todo drama."

12 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

M'has convençut, a la pila de pendents.

Notebooks ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
novesflors ha dit...

Jo també l'afegiré al llistat de pendents.

Àlex ha dit...

Jo també l'incloc a la llista de lectures pendents, que cada vegada és més llarga però aviat tindré un mes i mig de vacances!!!

Gulchenruz ha dit...

L'únic que no em va dcebre de l'Enique Vila-Matas: "Bartleby y companyia", citava autors aleshores desconeguts per a mi, escriptors que ara són a la meva capçalera. La resta de Vila-Matas, tot i haver-los llegit, no m'agraden.

El llegidor pecador ha dit...

El vaig anar llegint de nit en nit i la veritat és que resulta fascinant i hipnòtic.
Aquesta editorial, Sexto Piso, em té el cor robat, amb bons textos i embolicats d´una manera molt bella.

"Carissimo, finalmente un poco de alimento para nuestras golosas almas de estetas".
(Libro de réquiems-Mauricio Wiesenthal)

Doncs això.

digue'm ariadna ha dit...

Espolsada, Novesflors i Àlex... Pendents que augmenten i lectures que generen lectures, obren davant nostre aquelles sales de mil portes i mil miralls on, a poc a poc, anem llegint, el que hi ha rere cada obertura i el que es reflexa a cada superfície, sabent per on comencem, però no on acabarem... Benvingut Àlex, un mes i mig de vacances? Bona lectura, doncs...

Gulchenruz... Els recorreguts literaris ens mostren camins que la lectura personal, el temps i les circunstàncies van triant, ara uns, ara uns altres...

Llegidorpecador... Si hagués de fer un cànon editorial, SextoPiso hi tindria el seu lloc, per la bellesa interior i exterior del seu fons. El Viento el vaig llegir tot seguit com si unes paraules estiressin de les altres i fessin avançar la lectura més i més. Benvingut i gràcies: El Libro de rèquiems i El esnobismo de las golondrinas són dos pendents d'aquest mestre de la memòria...

Gulchenruz ha dit...

Ara uns, ara uns altres, demà aquests, avui els de més enllà... temps a vaig començar amb la literatura, amb grans passes, amb força pompa, empassant-me tot el que em queia a les mans, a poc a poc he anat perfilant els meus gustos, escolpint-los i exigint-los cada vegada més i més. Sé, es cert, que a vegades fa falta llegir l'obra complea d'un escriptor per valorar-lo, però amb Borges ha estat suficient un relat per posar-lo al capdamunt de tot (amb el temps he llegit pràcticament la resta), així, potser, també amb una sola novel·la, o tres, de l'escriptor (dubtós escriptor com diria Muñoz Molina) Vila-Matas, n'he tingut suficient per no insistir més.
Però, sí, ara uns ara altres.

Una càlida i blava abraçada.

onatge ha dit...

Hola ariadna, fa dies que no passo per aquí, però avui m'han caigut quatre paraules de la butxaca...


Temps a l’enclusa...


El temps
traspassa
totes les muralles.

Temps
sense temps.
Profunditat
que traspassa
tots els calendaris.

Temps al bressol
de les hores.
A poc a poc
sempre endavant.

Temps a l’enclusa
per forjar la vida.
A la fornal
el tremp de viure.

Temps amb
data de caducitat.
La lluna m’arriba
a les paraules,
es trempen de vida.

M’enlairo fins
el terrat de
les estrelles.
Des d’aquí
veig l’estel
del meu desig.

El poema només és
el cordó umbilical.
Tanco els ulls
i desperto al somni.
La lluna posa
el cap al meu coixí.
Lluna...

onatge, sant Jordi 2008

digue'm ariadna ha dit...

Onatge... Les belles paraules que s'han caigut queden recollides i guardades, moltes gràcies, m'han agradat molt...

ariannaincnossos ha dit...

Estic llegit-lo ara! Encara és massa aviat per fer-ne un judici, però m'està agradant molt.
Pel que fa a Vilamatas en general, penso que no és un bon novel·lista, tot i que sigui un gran escriptor.
Estic d'acord amb gulchenruz que Vilamatas pot arribar a decebre, decebors em semblen Lejos de Veracruz i El viaje vertical, tot i que aquest últim es va endur tots els elogis de la crítica, i fins i tot, el Rómulo Gallegos, si m'equivoco (que puc equivocar-me amb això, però no en que em faran creure que és una obra reeixida). A mi em va agradar molt París no se acaba nunca, i m'ha sorprès de manera molt agradable Exploradores del abismo, perquè vaig començar a llegir-lo amb molt d'escepticisme

digue'm ariadna ha dit...

Ariannaincnossos... La seva gran passió i coneixement literari ho transmet de manera vibrant, amb una atracció extensible a mida que vas llegint els diferents escrits que configuren el llibre. El Vila-Matas que més m'agrada llegir és el que escriu a cavall de l'assaig i el document amb una mínima, ben mínima, part ficcional, a mena de prosa fragmentada sense esquelets rígids que acotin les seves paraules...