El viento ligero en Parma

Jean-Jacques Henner. La lectora, 1880-1890.

Enrique Vila-Matas.

EL VIENTO LIGERO EN PARMA.

Ed. SextoPiso.

A mida que vas llegint el llibre, augmenta la impressió de trobar-te davant d'un d'aquells dissidents que memoritzaven els llibres, per a que el seu missatge no quedés reduït a cendres, quan el grup especialitzat de cremadors els llençaven a les pires on les temperatures assolien els 451 graus Fahrenheit, en aquella distopia que no volia ser més que un crit contra la ignorància i la incultura. En Vila-Matas va més enllà del concepte d'home-llibre que es personalitza en Peter Kien. Ens parla d'autors i obres, de la seva recerca com a lector i escriptor, del seu propi viatge en un aprenentatge més enllà de la quotidiana vanalitat. Crea i desperta una sensació de necessitat de llegir més, de saber més dels qui menciona, dels qui insinua, dels qui cita, dels qui estima, amb un estil personal a cavall de la sinceritat, el reconeixement, l'admiració, el respecte i la intimitat dels seus pensaments, reflexions i opinions de lectura i d'escriptura, d'un jove que va decidir ser com el personatge de Mastroianni a La Notte. Entre les referències literàries, de cinema i de música, les anècdotes personals i les seves pròpies vivències, al llarg d'aquests trenta capítols, es configura la idea i el sentit d'escriure i de llegir, tal i com ell la veu, "Quiero seguir siendo 'un explorador que avanza en el vacío' (Kafka) y así seguir dándole a mis palabras sentido, dándoles sombra: un sentido que dice que mi país nada ambiguo no avanzó, pero mi vida lo hará por mí exiliándose".

En Vila-Matas parla d'ell i del seu propi viatge, on la frontera entre la realitat i la ficció queda difuminada, perquè ni una ni l'altra tenen perquè ser contraris, i ni tenen perquè anul.lar-se, simplement es poden succeir. Així, el lector, cada primer lector, descobreix en la lectura, aquella història que l'escriptor vol explicar, davant de la qual, prèviament, ell mateix s'ha col.locat en un espai desconegut on no és més que un estrany que, com cita de Marguerite Duras, el que fa és "intentar saber qué escribiríamos si escribíesemos". L'escriptor com a estranger que escriu, no per fama o per ser escriptor de renom, sinó per escriure la pròpia vida, perquè ell com a escriptor així ho creu, "siempre he sabido que escribir significa detener-se, demorarse, retroceder, deshacer; escribir para escribir, no para haber escrito y publicado".



Un vent lleuger carregat d'un silenci que s'explora. Un vent lleuger que ens porta la bellesa d'abismes que s'obren davant nostre. Un vent lleuger ple de sensacions desoladores davant la contemplació de l'esvoranc. Silencis, bellesa i sensacions que ens mostren tota la consciència de la transformació de la vida en literatura i la literatura en vida, a mida que els sentits nòmades s'interrelacionen i juguen, atançant-se i s'allunyant-se de les paraules.

"La incomprensión la he convertido en mi poética literaria. Cargo de sentido la sensación de absurdo que da la vida y, de paso, considero que lo esencial de la realidad se encuentra en los libros. Aunque no he entendido nunca nada de este mundo (y en cambio, no sé por qué, entiendo perfectament lo que estoy escribiendo), aunque no he entendido nunca por qué vivo ni tampoco por qué un día estaré muerto, aunque no he entendido nunca nada, yo he seguido siempre adelante buscando y encontrando siempre en la literatura, y paradójicamente en el absurdo mismo, el sentido del mundo.

La verdad es que no entender nada me ha resultado siempre, como lector, extraordinariamente creativo, estimulante, alegre, y más bien alejado de todo drama."