Tot i saber d'aquella nova edició, no va deixar de sobtar-me el fet de trobar, en aquella coneguda llibreria, en la taula de crítica i assaig literari, una pila de llibres de la Gramàtica de la fantasia, entre aquelles novetats que es mostraven apretades en plena setmana de St. Jordi.
El primer cop que vaig escoltar el nom de Gianni Rodari, tenia 9 anys (ho sé, perquè amb lletra curosa i cal.ligrafia llunyana, vaig escriure en l'interior del llibre, el curs i tot de dades, per a que, en cas de possible pèrdua, qui el trobés pogués torna-me'l sense problema), es tractaven dels Contes per telèfon i, en el curs següent, van ser els Contes escrits a màquina. Ambdos presenten ara un estat que assenyala clarament el pas dels anys. Més tard, un tercer llibre els acompanyaria, la Gramàtica de la fantasia, traduïda per la Teresa Duran: tot un recull de xerrades on l'escriptor parla de la literatura infantil i juvenil, de com inventar històries i ajudar que els infants també les inventin, a partir d'un concepte que ell anomena el binomi fantàstic. Una idea en la que les parelles de paraules no estan agafades pel seu significat quotidià, sinó que són alliberades de les sèries verbals de les que formen part en el dia a dia. Aquest llibre, considerat un clàssic de la literatura pedagògica, va més enllà de fòrmules creatives i esdevé una eina destinada "a qui creu en la necessitat que la imaginació tingui el seu lloc dins de l'educació, a qui té fe en la creativitat infantil; a qui sap el valor alliberador de la paraula". Una paraula que surt de l'imperi del llenguatge i entra en el món de la imaginació, amb un moviment que genera una cadena de reaccions, sense limitacions espaials, que permeten reconstruir la realitat, combinant les imatges, els conceptes i els sentiments que la formen, creant, al cap i a la fi, una nova representació mental a partir de la llengua.
Inventar històries i ajudar a inventar-ne, no és una capacitat acotada al món dels infants, sinó que té uns horitzons més amplis, originats per encadenacions i jocs de paraules i idees, de somnis i il.lusions, que poden arraulir-se en un espai en blanc que accepta i rebutja, que construeix i destrueix, que estira i arronsa, una realitat on es gronxa la fantasia. Em va agradar trobar aquest llibre sobre aquella taula i em va recordar a aquell nen innocent, curiós i tossut que volia arribar allí on ningú no havia arribat.
"De la sortida del poble, n'eixien tres camins: l'un anava cap al mar, el segon cap a al ciutat i el tercer no anava enlloc.
En Martí ho sabia perquè havia preguntat a tothom, i de tothom havia rebut la mateixa resposta.
-Aquest camí? No porta enlloc. És inútil anar-hi.
-Aquest camí? No porta enlloc. És inútil anar-hi.
-I fins on arriba?
-No arriba enlloc.
-Però aleshores, per què l'han fet?
-No l'ha fet ningú. Sempre hi ha estat.
-Però ningú no ha anat mai a veure on mena?
-Ets una mica massa caparrut: si et diem que no hi ha res a veure...
-No ho podeu saber si no hi heu estat mai."
Gianni Rodari. El camí que no porta enlloc. Contes per telèfon.
En l'edició de l'editorial S.M. de "El camino que no iba a ninguna parte", el conte està acompanyat d'unes belles il.lustracions de Xavier Salomó.
14 comentaris:
Durant molt de temps s'ha considerat que els nens eren adults de segona (ara això també passa amb els adolescents, els adulsts devem ser aduts de tercera, doncs), Rodari els va dotar de la categoria que necessitaven per poder esdevenir uns éssers humans complets, pressuposant-los les capacitats que sí que tenen. Tenint en compte com estem els adults, sort en tenim que encara hi hagin alguns nens disposats a ensenyar-nos que és la imaginació. Tot i que sóc bastant pessimista al respecte, però la veritat és que no em relaciono massa amb nens...
Jo no vaig llegir mai els contes de Rodari de petita i tampoc no ho he fet de gran, sí que vaig llegir la Gramática de la fantasia, fa molt de temps, i amb prou feines sí recordo alguna cosa, tret que no em va agradar massa, em sap greu, potser un dia d'aquests hauria de rescatar-lo de la prestatgeria, on el tinc al costat del Bruno Bettelheim i de l'Auerbach (oh, quanta pedanteria... jo mateixa no m'aguanto, de vegades)
El problema, ariannaincnossos, no és que els nens s'hagin considerats adults de segona, sinó que els adults no se'ls ha considerat ni nens de segona, i clar, tot aquell que mostri un cert deix de "peterpanisme" s'estigmatitza per no navegar en la "normalitat" i no haver complert les etapes que, algú, algun dia, va considerar les adequades i "normals".
I gent com el Rodari, Dahl, germans Anderson...ens avisen des de fa molts anys que tot aquell adult que abandona el nen que havia estat està condemnat a viure en un món monocromàtic, a ésser una ànima grisa com diria Claudel...
El camins que no porten enlloc, porten a la saviesa, segur. M'has fet recordar una dita jueva que diu: ... no demanis un camí a qui no s'ha perdut mai...
Ariadana, m'ha agradat, em sembla que el buscaré.
Els camins, aquells desconeguts, també duen als fracassos.
antitot,
tot això que dius em sembla molt bé i hi estic bastant d'acord, el que passa és que l'experiència em diu i quan dic experiència estic dient l'observació, el dia a dia, la vida en general, que, de vegades, sota el pretexte de l'infant que totes portem dins, es justifiquen la immaduresa, l'immobilisme, la por al compromís (i quan parlo de compromís no parlo de compromís sentimental, sinó de compromís social, d'allò que si vulguéssim ens faria prou forts per canviar les nostres condicions de vida i les del que ens envolten, en una paraula, de la revolució). Massa gent s'amaga rere estructures superiors, l'estat, els pares, el capitalisme i continua fent veure que no ha crescut. Però tens raó quan dius que s'estigmatitza el que no és normal. El que no és normal ara, és ser responsable i, sobretot, assumir les conseqüències dels nostres actes, això, molts nens ho saben fer, molt més que alguns adults...
En fi, que estic d'acord amb el que dius, però que no volia donar-te la raó de primeres...
Arianna... L'obra de Rodari va donar una visió crítica i, sovint, irònica del món, combinada amb una gran fantasia, uns jocs de paraules i frases senzilles, que van revolucionar una literatura que potser s'estava ofegant sota càrregues que queien en un infantilisme i sentimentalisme corcat i amb olor a ranci...
Antitot... Els tons monocromàtics poden ser poderosos i fascinants, la prova són aquestes ànimes que Claudel va arrencar d'algun obscur esvoranc. La gran tasca de Rodari, Dahl, Anderson, els Grimm, i d'altres, s'ha traduït en una literatura que, cada un d'ells en el seu moment, va trencar amb una sèrie de preceptes, donant aire i llum a uns contes per uns lectors exigents i d'idees més clares dels que podem pensar...
Jacob... M'agrada molt aquesta frase, i és que perdent-se un i un altre cop, s'acaben fent els camins, i en aquest anar i venir, s'aprèn més del que podem imaginar, més del que ens adonem...
Mireia... Hi trobaràs moltes referències a la literatura infantil, però és un bon exercici per entrar en el món dels contes, d'aquells amb aquest punt d'improvització, de creació i de gir sobtat, davant la reacció del qui t'està escoltant, mirant i seguint atent el teu relat...
Anònim/Anònima... El fet de donar una primera passa en ell, potser que ens dugui a un fracàs, però també a un èxit, això no se sap fins que no s'arriba a l'indret a on mena. I si bé, quedar-nos només amb el resultat és una opció, també és una opció veure l'aprenentatge que duia la pols del camí...
Arran de l´èxit d´aquell nen que porta un pijama ratllat, actualment molts editors busquen novel.les juvenils disfressades de novel.les per adults.
Llegidor... No he llegit El nen de Boyne, pel que no puc valorar el llibre. Però, el que sí és cert, ara i des de fa molt, que quan una trama té molt d'èxit, surt una gran fornada, que s'allarga més o menys en el temps, de llibres amb un cert regust al best-seller del moment, amb major o menor gràcia, estil i qualitat, tornant el gran panorama de publicacions una mica menys policromàtica, només una mica...
Trencant la discusió sobre si els nens són adults petits o si els adults han perdut la infància en un racó fosc de les golfes, m'ha agradat la idea d'un camí que no porti enlloc... quina feliç paradoxa! Realment seria un camí molt més interessant que no pas el camí que va a la muntanya o al mar ja que, si no va a enlloc, potser vol dir que va a tot arreu! ;p
No sé com ho fas, però sempre fas venir ganes de llegir tots els llibres dels que escrius. I no tinc temps!! No crec en primeres ni segones classes, com en alguns comentaris es diu, el que és cert és que no sabem tractar als nens, però tampoc és que amb els adults, és a dir entre nosaltres, en sapiguem massa. D'alguna manera, vam entrar en un camí i ens hem embolicat una mica i anem perduts.
Aina
Poeta... Potser sí que va arreu, però saber a on mena un camí és qüestió de caminar...
Aina... Potser sí que sovint perdem aquest rumb o direcció, perdem les maneres i les formes i, oblidem, recolçant-nos en classes i categories, llavors, el que potser ens cal és aturar-nos i mirar al nostre voltant...
Ei! Felicitats! Vas sortir a Paraula de Blog!
Aina
... Gràcies, Aina...
Publica un comentari a l'entrada