Mijaíl Kuráyev.
RONDA NOCTURNA.
Ed. Acantilado.
"... Te tira del alma y te tira más y más... La sensación es insoportable... Es de noche, comoquiera que sea... Por un lado, te rodea el vacío, y por otro piensas en que todo el mundo duerme, mientras el ruiseñor te tira del alma y no deja de tirar... Y al final, cuando ya te ha hecho sufrir hasta lo imposible, rompe con unas notas estruendosas y las sostiene... Es el acabose... ¡Y sigue y sigue! ¡La vida no vale un céntimo entonces! ¡Y cruje, y silba, y alarga la nota, y hace requiebros, y calla, y todo ese clamor va de montaña en montaña, cerrando un círculo en torno a uno! Hasta que ¡zas!"
Les nits blanques. Llums nocturnes i ombres en la ciutat. Silenci i una veu. Un antic agent de la policia política estalinista parla. Anècdotes i meditacions de la seva feina. Una guàrdia, una nit, una ciutat i uns records, abans de que torni a fer-se de dia.
Les nits blanques, nits per seure's i meditar. Una veu que retrata un món tancat i fosc. Una evocació a una repressió i a una dictadura. El dia a dia, sense ahir ni demà. Una entrega al treball. Una absència de càrrega moral i el desdibuix del límit entre el bé i el mal.
4 comentaris:
Prenc nota. Merci per dsitjar-me bon any. Aquest dies no escric gens (als blocs) i demà marxo de viatge fins els dia 2. Ens "veiem" a la tornada.
Bona entrada d'any!!
Una abraçada.
Gulchenruz... Llavors bon viatge, bon any i fins la tornada!
=;)
Quina imatge més terrorífica aquesta d'algú estirant-te l'ànima. I si te l'acaben arrancant? Com a mínim a Faust la venies a canvi d'un preu. Això és robatori... Indignant!!
And the souless boy,
asked for a soul for Christmas,
but Santa gave him a hole instead,
and he cried himself away through it,
and nobody has ever seen him again,
nor his soul.
Petonets!!
Per algun motiu no dorms. Veus passar les hores nocturnes entre ombres i silencis. La nit fa el seu curs. El cel negre ha donat pas a un cel blaugris intens i fosc que començarà a anunciar el dia. Sents el fred dins teu i tremoles, però continues allí, esperant. Perquè ho saps. No trigaran. Pots imaginar-te el moviment dels seus petits cossos, de plomatge bru-rogenc per dalt i blanquinós per sota: s'estan preparant. I de cop, trencant el silenci nocturn, la bellesa del seu cant. Una sèrie de sons musicals de increible tonalitat cromàtica desdibuixa la frontera de la nit i el dia. Només un càntic així, seria capaç d'arribar a l'ànima: d'estirar-la, de sacsejar-la i fer-la estremir fins l'esglai... Saps, poeta?... Potser si que està lleig que t'estirin i et vulguin prendre l'esperit. Potser si que existeix aquest forat per on no tornarà cap cos ni cap ànima. Potser si que sortiria millor fer un canvi amb en Faust, demanar l'eterna joventut, la riquesa o la bellesa extrema... Però jo, que no entenc d'aquestes coses, prefereixo escoltar un rossinyol, i que sigui la seva melodia la que em faci sentir que encara tinc aquesta essència, que s'emociona i vibra per petits detalls...
... Petonets
Publica un comentari a l'entrada