15 de desembre de 2007

en Yukio Mishima


"Contempló el lirio que sostenía entre sus dedos. Lo enrolló entre sus manos para que el tallo, que estaba encorvado, se enderezase, sintiendo, mientras así obraba, que los pétalos del lirio acariciaban ligeramente la piel de sus palmas. Hasta que la flor escapó de sus manos, dejando en el suelo un poco de polvo dorado. Los rayos del sol penetraban por la ventana de la celda. Eran ahora más cálidos. Isao sintió que los lirios del año anterior habían nacido."
CABALLOS DESBOCADOS. Ed. Alianza.

"En aquel momento Shinji pensó en la fotografia de Hatsue que guardaba en el bolsillo interior de la chaqueta colgada en la cabina de la tripulación. Pero el viento se llevó los fragmentos de ese pensameinto ocioso, y el muchacho se zambulló desde la proa del barco.
La boya se encontraba a unos veinticinco metros de distancia. A pesar de su fortaleza física y de su confianza en que no iba a abandonarle, y también a pesar de su capacidad para nadar alrededor de su isla natal cinco veces seguidas, seguía pareciendo imposible que todo ello bastara para cruzar la inmensidad de aquellos veinticinco metros."
EL RUMOR DEL OLEAJE. Ed. Alianza.

"Noboru, que fingía ser un niño, hacia guardia para cuidar la perfección de los adultos, del instante. Desempeñaba el papel de centinela. Cuanto menos tiempo tuvieran, tanto mejor. Cuanto más corto fuera aquel encuentro, menos perfección sería mancillada. Por el momento Ryuji, como hombre que deja a una mujer para viajar alrededor del mundo, como marino y segundo piloto, era perfecto. Y como mujer que queda atrás, como tejido de vela hermoso y lleno de felices recuerdos y de dolor por las despedidas, su madre era perfecta también."
EL MARINO QUE PERDIÓ LA GRACIA DEL MAR. Ed. Alianza.


Kimitake Hiraoka (1925- 1970), conegut amb el nom de Yukio Mishima, és un escriptor i dramaturg destacat de l'anomenada segona generació d'autors de postguerra japonesos. Aquest príncep guerrer, fascinant i controvertit, narcisista i de tendències polítiques feixistes, va ser nominat al Premi Nobel de Literatura al 1968 -que finalment va guanyar el seu primer mentor Yasunari Kawabata-. En la seva obra, la recerca de la bellesa poètica està en equilibri amb l'obsessió de les tradicions i essències de la cultura del seu país. De prosa, suggerent i d'estètica singular amb cert to agre, on s'estabilitzen harmònicament la crueltat i la poesia, la bellesa i la passió, l'esperit i la matèria, la decepció i l'existència, la virilitat i l'horror a la vulgaritat. Mishima intenta recuperar la societat japonesa, immersa en la decadència moral i espiritual del seu temps, amb el poder de les paraules.

"La literatura no utiliza trucos similares, sino maravillosas frases y descripciones, que arrebatan el espíritu, por medio de las cuales nos revela que la vida humana no tiene significado alguno y que en el hombre se oculta una maldad que jamás será perdonada. Cuanto más alta sea la calidad de la literatura, tanto mayor es la intensidad con que nos transmite la idea de que el ser humano está condenado."

Una extensa obra, que consta d'unes quaranta novel.les, divuit obres de teatre, vint llibrets de relats i uns vint assaigs i un llibreto, d'entre la que destaquen:
Un bosque en flor (1941)
Confesiones de una máscara (1948)
Sed de amor (1950)
Colores olvidados (1951)
El rumor del oleaje (1954)
El pabellón de oro (1956)
Después del banquete (1960)
Patriotismo (1961)
La perla y otros cuentos (1963)
El marino que perdió la gracia del mar (1963)
Madame de Sade (1965)
El mar de la fertilidad (1970), tetralogia formada per:
-Nieve de primavera (1967)
-Caballos desbocados (1968)
-El templo del alba (1969)
-La corrupción del ángel (1970)
El sol y el acero (1970)
Lecciones espirituales para jóvenes samurais (1977), publicació pòstuma.
Correspondencia 1945- 1970 (2004), publicació pòstuma.

9 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

Ando Hiroshige pintava moments i paisatges, amb il.lustracions singulars i detallades, on la vida humana sembla formar part de la bellesa de la naturalesa, capaç de fer-nos veure i sentir aquell racó, aquell instant, aquella immensitat efímera de la mirada silenciosa, rítmica i suggerent. Portades de llibres que parlen sense paraules, lectures que juguen amb els silencis... gràcies, poeta.

Poeta per un dia ha dit...

Gràcies a tu Ariadna, per presentar-nos el Yukio Mishima. Com sempre, quedo astorat de la meva total i absoluta ignorància literària. Realment fa anys que camino pel bosc i, tot just ara, m'adono que només he estat capaç d'identificar mitja dotzena escassa de pins i roures. Gràcies a recomanacions com les teves, Ariadna, mica a mica m'enfonso més a la vegetació. Petonets!!

digue'm ariadna ha dit...

... Un bosc amb un barranc, prop del qual els arbres de fulla caduca creixen esvelts per l'aigua que el torrent pot donar. Uns arbres que perden la capçada quan bé el fred i que es barregen amb d'altres, de fulles petites i dures, que es mantenen tossudament a les branques i branquillons, encara que glaci. Un sota bosc de boixeres grosses, de brucs, d'esbarzers i d'heures: que s'enfilen pels alts troncs rogencs i clivellats dels pins, que tapen vessants i clotades, i que, amb prou feines, deixen els corriols lliures. Un olor a verd, a fusta, a terra i a humitat, que et permet veure retalls de cel si mires amunt i trossos del sòl si mires avall...

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

la descripció que fas en els comentaris, és un escrit teu Ariadna?
Si és així, has descrit un paisatge molt proper per a mi, d'arbres d'hivern, de fulles mortes...

digue'm ariadna ha dit...

Assumpta... Si, de fet va ser en llegir la comparació del poeta amb el bosc, que em van venir al cap itineraris per boscos que he anat fent... m'alegro que et sigui proper...

Gulchenruz ha dit...

També me l'apunto. Jo estic amb Haruki Murakami. I apart d'aquest només conec en Kenzaburō Ōe i en Ryūnosuke Akutagawa. De tos 3 he només n'he tastat una novel·la, i en Murakami es el que m'ha agradat més.

digue'm ariadna ha dit...

A part del Mishima, en Murakami, he llegit també l'Oé, l'Ishiguro, en Kawabata, la Yoshimoto i una selecció i traducció de Sei Shonagon feta pel Borges i María Kodama... I per preferir: bé, prefereixo en Mishima a Kawabata, l'Ishiguro a l'Oé, i la Yoshimoto al Murakami (tot i que aquests dos no estraien tan distanciats entre ells, com els altres)...

Gulchenruz ha dit...

Estic esfarait dels escriptors de l'orient que coneixes. Ostres, me'ls apunto tots encara que no sé quan els podré llegir.

digue'm ariadna ha dit...

Gulchenruz... i els que tinc pendents! Jo tampoc sé quan i com els podré llegir...