Roberto Vecchioni.
EL LIBRERO DE SELINUNTE.
Ed. Gadir.
"El librero leía las palabras sin imponer su audición, porque las palabras no nacen, no nacían de aquel autor, para favorecer, atrapar, apoyar, maniobrar a su gusto las emociones del público, almacenándolas en la jaula de un único sentir. El librero restituía las palabras a sí mismas. La lectura que salía de su boca era una ofrenda de tonos para el alma: subir, bajar, detenerse. Subir, permanecer, volver a subir. No una concesión al sentimentalismo,no una lágrima, un grito de más, no una carcajada, un parpadeo; nada de efluvios de ira, fanfarronadas, ternuras.
Leía el tiempo que dura la palabra en el corazón, sin picos o sobresaltos, porque el corazón tiene planos superpuestos y los expresaría subiendo y bajando con método, de uno a otro si pudiera hacerlo solo. Renunciando a gritos y quejidos, morralla emotiva."
Ara, a Selinunte la comunicació és per codis de signes. Els matisos s'han perdut. Només ell els conserva i els coneix. Només ell ens ho explica mentre espera. En Nicolino o Frullo, com li deien els amics, sempre tenia moltes coses al cap. L'arribada d'un llibreter, la seva llibreria que no ven llibres, i les seves lectures literàries, van entrant en el nen i ja no en sortiran.
Lectures en veu alta. Lectures sense declamar o sobreactuar. Lectures escoltades des de l'amagatall. Veu per restablir les paraules. Planes volejant, pujant i baixant, senceres o enfosquides. Salts per caçar aquells vols. Una plaga de tapes blaves voladores, un flautista, i un mar blau de lloms. Selinunte no és un poble adormit, simplement a perdut la memòria. Ell parla per ella, mentre es mira en aquells ulls que ocupen mig rostre, mentre espera que tot torni a viure, a parlar i a llegir.
Una faula. El so d'una flauta i un vent ple de paraules. Cites de Sòfocles, Dante, Shakespeare, Rimbaud, Tolstoi, Borges. El llibreter que llegeix en veu alta, dóna veu a les paraules. Els hi dóna valor i sentit. A través de la vida dels llibres, el nen veu la vida. Paraules escrites per omplir memòries.
12 comentaris:
Un llibreter com cal, que llegeix els llibres en veu alta i en fa viure les paraules. Una història sense cap dubte preciosa, com totes les que presentes aquí, benvolguda Ariadna. Petonets!!
De petits ens ensenyen a llegir a l'escola, a casa. Acabem llegint però la lectura esdevé un acte solitari: per molt que ho fem en el metro, en el tren o en un bar, envoltats de gent, en el fons, llegim sols. Llegir en veu alta, escoltar la dicció de les paraules, la musicalitat dels mots: és donar cos i llum a la lectura materialitzant la seva pròpia veu interior. No ho sé, potser caldria aprendre'n de nou...
... Petonets
En podríem fer un símil, amb tots els respectes, amb l'activitat sexual: llegir en silenci és com practicar l'onanisme i llegir en veu alta és com practicar el sexe en grup, fent-ne partíceps tots els sentits...
Per tant, malgrat que amb l'onanisme un gaudeix, és més enriquidor i "potent" practicar el sexe en grup, pren una dimensió molt més amplificada i alhora més interioritzant...
I dp d'aquest post, que ben bé podria ser l'últim en aquest magnífic blog (ho entendré Ariadna, ho entendré..), em despedeixo de vosaltres, preparat per anar a llegir una mica solitariament per dp exterioritzar l'acte...;)
Antitot... No deixes de veure una lectura com un acte intel.lectual al que associes un plaer, caldria però matisar. Com a referència, el propi Freud considerava que el plaer d'un acte intel.lectual era inferior al plaer d'un acte sexual, pel que ja no parlariem de comparacions explícites i semblants, ja que l'aparença, les qualitats i les característiques ja no serien les mateixes...
Llegir no es un acte intel·lectual, només es llegir el que els altres s'han atrevit a deixar escrit. Els que escriuen ho fan perquè els agrada, independentment de la seva cultura. (i es nota qui escriu per agradar o qui per plaer) Jo llegeixo no per tornar-me cult ni intel·ligent ni intel·lectual, llegeixo històries perquè m'agrada com les expliquen. Si vull tornar-me cult me'n vaig als museus i m'empollo la història...
I prefereixo gaudir-ne jo sol, els altres em son suerflus en aquesta activitat. Si hi barrejo els altres, la musicalitat de les paraules d'un llibre qualsevol encara que estigui molt ben escrit i descrit em distreuen.
Post Scriptum: L'Antonio Garcia Porta, que menciones al comentari que t'agraeixo has fet al meu bloc l'Aleph (devot de Borges, ja ho has dit), també es un escriptor que m'agradada molt. "Singapur" està bé, però la més fluixa de totes. Llegeix "Braudel por Braudel" i sobretot "Conciero del No Mundo".
Per cert, la mateixa devilitat que tinc per Borges ara m'està començant a venir per un altre escriptor que coneixes prou bé: Umberto Eco -> simplement genial! Un escriptor molt savi i de la talla de l'argentí.
Gulchenruz... Personalment si que considero llegir un acte intel.lectual, si no fos així: tindriem la capacitat de distingir i comprendre aquest seguit de grafies que configuren l'escriptura? podriem entendre i pensar críticament el que llegim? podriem dir si ens agrada o no la el que altres han escrit? Penso que no. Com també crec, que cal distingir entre les lectures que es fan per obligació d'estudis o de feina, i les que es fan per plaer, perquè agraden, perquè venen de gust, o per curiositat...
Molts escriptors, un cop han escrit fan una lectura en veu alta (em ve al cap Flaubert i la seva prova del 'gueuloir'), per escoltar com sonen les paraules, per veure les repeticions i les cadències de les seves frases, per copsar l'harmonia del seu relat.
A mi m'agrada llegir algun tros en veu alta, per a mi mateixa, per a que les paraules on sóc immersa prenguin forma i color, i perquè no, donar vida al fragment escollit...
Jo no trobo el mateix plaer quan llegeixo si ho faig en veu alta, encara que sigui per a mi sola.
Potser perque quan llegeixo amb la ment no llegeixo pesant que llegeixo, sinò que les lletres només són vehicles per fer-me arribar els sentiments, emocions o el que sigui...i si no les veig, no m'arriba tan endins.
Si llegeixo en veu alta estic massa pendent d'escoltar i prou.
ës una mica complicat expressar-ho perquè s'entengui.
No se com explicar-ho però per a mi, llegir ha de ser per un mateix i tancat dins el mon que t'ha portat la lectura de cada moment.
Assumpta... Per a mi, aquesta veu interior de la lectura, llegida en silenci, em fa recòrrer els paisatges, emocions i sentiments creades per les paraules, però, si de cop, aquesta frase que m'agrada o el tros que m'ha atrapat, el torno a llegir en veu alta, pren una nova dimensió i és com si descobrís nous matisos.
Crec que cadascú s'atança a la lectura i als llibres, des de la seva mirada i amb el seu tarannà, i que totes les òptiques són bones si ens fan gaudir...
... Una abraçada
M'apunto el llibre!
Jo llegeixo per a mi, en silenci, però sí que a vegades em trobo llegint passatges en veu alta, que em repeteixo i torno a llegir.
Espolsada... El problema és si es té per costum fer algun tros en veu alta, que de manera inconscient no es faci en un lloc amb gent =;)... deus estar enfeinada, oi?
Salutacions
Molt enfeinada perquè sembla que el tió ve carregat de llibres!
Publica un comentari a l'entrada