El festín de Babette

Isak Dinesen.

EL FESTÍN DE BABETTE.

Ed. Nórdica- Libros.

Il.lustracions de Noemí Villamuza.

"De ventanas para afuera, se extendía el ancho mundo. Visto desde aquí, ese mundo, con su blancura invernal, estaba siempre preciosamente bordeado de rosa, azul y rojo gracias a la hilera de jacintos de los alféizares. Y en verano, cuando las ventanas se abrían, el mundo tenía un marco de muselina blanca..."

Un fundador religiós, les seves dues filles i un petit poble de Noruega. Un jove oficial, Martine i el silenci. Un gran cantant, Philippa i un petó. El món exterior, la casa groga i l'arribada de Babette. Dotze anys i un favor: un sopar francès per l'aniversari del centenari del fundador.

L'ànima d'artista romandrà callada en estat letàrgic fins trencar el silenci. Per un sopar tornarà a brillar, fent possible de nou el que millor sap: fer feliços a tots els que puguin gaudir del seu art. Perquè quan es pot tornar a repetir quelcom sublim, és quan existeix el do.

Mentre la veu dibuixa ombres en la paret i els pensaments omplen els silencis... un conte...

Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon

Jean Raoux. JOVE DONA LLEGINT UNA CARTA, 1677- 1734.

Hugo Von Hofmannsthal.

CARTA DE PHILIPP LORD CHANDOS A FRANCIS BACON.

seguit de

L'ESCRIPTURA COM A ESPAI ESPIRITUAL DE LA NACIÓ.

Ed. Quaderns Crema.

Davant els seus ulls, un gran abisme s'obre entre els conceptes i la seva expressió. El llenguatge, que feia de passarel.la sobre la immensa profunditat de l'esvoranc, esdevé una eina insuficient. No pot donar veu a totes les veus que configuren la realitat. Les paraules només representen un mínim i pàl.lid reflex del món i dels sentiments, presentant fragments esbiaixats de l'abstracció, dels conceptes i de la forma, de la creativitat que convulsiona el seu món interior.

Ein Brief és el seu testimoni, el seu manifest, la seva reflexió personal. Una carta que va voler datar en el 1603, la va fer escriure a Lord Chandos i la va dirigir a Francis Bacon. En ella, en Philipp anunciava el final de la seva activitat literària: no tornaria a escriure. No perquè ja ho hagués dit tot, sinó perquè la limitació del llenguatge no permetia dir-ho tot.

"és a dir, no escriuré cap més llibre perquè la llengua amb què potser se'm presentaria no sols la possibilitat d'escriure sinó també la de pensar, no és ni el llatí, ni l'anglès, ni l'italià, ni l'espanyol, sinó una llengua de la qual no conec ni una sola paraula, el llenguatge que fan servir les coses mudes per parlar-me, i amb el qual potser hauré de respondre davant un jutge desconegut el dia que seré a la tomba."

CARTA DE PHILIPP LORD CHANDOS A FRANCIS BACON.

Publicada per primer cop al diari berlinès Der Tag, en el numero corresponent al 18-19 d'octubre de 1902.

La pàgina en blanc esdevé una crisi que pot estroncar un camí o una opció, però també pot generar una recerca d'un nou camí o d'una nova opció. Hofmannsthal va continuar preguntant-se, rellegint i renovant-se. Va recomposar una nova ornamentació per aquell full silenciat.
En Hofmannsthal mira l'extensió dels dominis de l'escriptura, veu que aquests van més enllà de la comunicació natural per esdevenir testimoni i memòria de la tradició. Des de la forma lingüística, els jocs i les contradiccions configuren la literatura, permeten sortir-se del propi jo per endinsar-se en l'ànima humana, deixant el caràcter individual per fer-se més social, formant part del llegat literari d'una nació. Serà la personalitat de l'escriptor, amb l'ús de la seva pròpia llengua, la que mirarà i observarà la realitat i la multiplicitat de tot el que l'envolta, i s'implicarà en la recerca de noves formes i realitats per poder evitar que "allò escrit" quedi amagat sota la cultura audiovisual del moment.

"Hi ha una mena de vertigen sota els peus, que introdueix en cada conversa la sensació de perill, de camí equivocat, ple de sorpreses i de dubtes, i impregna l'atmosfera de la idea que tot és possible tothora, d'un cruixit com de mons sencers que s'ensulsien, d'aquesta alenada d'un etern demà."

L'ESCRIPTURA COM A ESPAI ESPIRITUAL DE LA NACIÓ.

Discurs pronunciat al paranimf de la Universitat de Munic el 10 de gener de 1927.

Donant veu al sensible

El temps es pot arribar a dilatar. Vas llegint i una sensació estranya creix, de manera callada i constant, i dóna forma a les paraules silenciades que ressonen dins. Acabes i una emoció t'omple, t'agita i et remou. La quietud interior desapareix i la imaginació vola, puja i s'allunya, deixant la realitat intuïda desdibuixada dins la fantasia creada. Un sotrac i una nova dimensió de la sensibilitat. La comprensió passeja pels camps del sensible i l'emotiu, forjats a cops de paraules i batecs de suggerències, creats des dels sentiments, les veus i les imatges. Per un instant, el temps s'eixampla i ens omple i el podem sentir amb una plenitud que interioritzem, mentre tanquem el llibre i ens perdem en el cercle.

La Mercè Rodoreda trasbalsa. Els seus relats mouen alguna cosa amagada i pregona. El seu llenguatge poètic i literari, sensible i penetrant, té un segell més profund, crític i irònic, cru i malfiant. En la fugida vers el refugi del somni, s'arrela una realitat nua i esquerpa, que s'expandeix en unes localitzacions temporals i espaials que interioritza i altera en les seves obres, donant veu a aquell vagareig de sentiments i d'emocions.

Mercè Rodoreda.

VIATGES I FLORS.

Ed. 62- La Butxaca.

LA MORT I LA PRIMAVERA.

Ed. Club Editor.

QUANTA, QUANTA GUERRA...

Ed. Club Editor Jove.

Un viatger passa per uns quants pobles mostrant-nos nous indrets on semblen confondre's l'espai i el temps, l'anècdota i la gent. Un altre, més jove i més innocent, ens passeja per una guerra llunyana i propera, on la terra ha deixat de ser terra, els somnis encara són somnis, i els morts es converteixen en arbres. Uns altres arbres són plens d'aquells que han quedat empresonats dins la seva escorça i d'aquell que va decidir deixar la primavera fora i ser arbre dins d'un arbre. Una vida amagada en un interior, com la petita realitat impresa que criden, suggereixen i distingeixen totes aquelles falses flors de debó.

"Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n'anés, tornaries a no ser ningú."

Flor Negra. FLORS DE DEBÓ.

"Només aquesta pena d'adormir-se i de despertar-se i de sentir-se una vida que no saps d'on et ve i que fugirà sense que sàpigues per què te la van donar i per què te la prenen."

LA MORT I LA PRIMAVERA.

"Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura l'estrenyia el cor."

QUANTA, QUANTA GUERRA...

"Perquè la meva feina no és aturar-me sinó anar sempre endavant; continuar la infinita busca i captura de cors obscurs i de costums ignorats."

Viatge a poble de vidre. VIATGES A UNS QUANTS POBLES.

Desordre

Ramon Xuriguera.

DESORDRE.

Ed. 1984

"La suggestió del soliloqui l'excitava. Acostumada a endinsar-se en els seus viaranys, hi escorcollava els elements que li convenien. Triant-los i ordenant-los al seu gust, es creia entrar en possessió de realitats rera les quals es sentia segura. Era quan s'enfrontava amb situacions de veritat que aquests recursos li fallaven. D'ací provenien els estralls de les seves caigudes. Si almenys hagués sabut treure partit de les fallides! No era així, però."

Castells de sorra i d'aire omplen un món interior. Pensaments desordenats que s'ordenen sense guia. Fragilitat davant la buidor i el silenci. Mancances que aïllen i acaben en una acció ressonant i irreflexiva.

Inseguretat, feblesa i inferioritat. Malícies, conformismes i anul.lació. Un silenci cobreix l'artifici, el fracàs i la mentida. El deliri vacil.lant i una solució malaurada.

Los nuestros

Serguéi Dovlátov.

LOS NUESTROS.

Ed. Áltera.

"Yo intentaba orientarme. En el mundo había dos polos reales. Uno, mío, claro y asfixiante: AQUÍ, y otro invisible y medio fantástico: ALLÀ. Aquí se extendían los inabarcables espacios de una vida atormentada entre amigos y enemigos. Allí se encontraban tan sólo mi mujer y el diminuto islote de su imperturbable calma."

La familia, la determina l'atzar. La vida, la lliga l'absurditat. Una mirada nua, fragmentada i mordaç, en pren nota.

Poques paraules en glops breus. Un tast concentrat que cau gola avall. Una cremor forjada entre la narració i la realitat.

Destil.lat transparent, intens, irònic i absurd.

El viaje de invierno

Georges Perec.

EL VIAJE DE INVIERNO.

Abada Editores.

"... como si esas palabras, más tiernas que caricias pero también más pérfidas que venenos, esas palabras que sucesivamente le resultaban límpidas y herméticas, obscenas pero al tiempo calurosas, tan laberínticas como deslumbrantes, y que oscilaban incesantemente como la aguja enloquecida de una brújula entre una violencia alucinada y la serenidad más fabulosa, esbozaran una figura indefinida..."

Mirar els llibres per trobar aquell que sempre s'ha volgut llegir. Aturar-se davant un títol d'autor desconegut i quedar atrapat en les primeres pàgines. Beure's el llibre entre ressons de lectures anteriors que obren un esvoranc. La descoberta pot fer caure molts ídols.

Una obra queda en l'oblit. Les seves paraules poden remoure la literatura o poden esdevenir només un miratge.

Amor i amistat

Jane Austen.

AMOR I AMISTAT.

Angle Editorial.

"Així doncs, com els passa a la majoria de lectors, ens sorprenem quan possiblement anys després d'haver llegit les seves novel.les posteriors, descobrim els seus escrits d'adolescència, els anomenats juvenilia, entre els quals hi ha Love and Freindship i The Three Sisters. Aleshores ens enfrontem a una força vertiginosament subversiva, a un alter ego totalment inesperat de l'escriptora que creiem conèixer tan bé i que, de manera maliciosa, infringeix totes les normes del decòrum que semblava que eren observades amb delicadesa en el món de la dolça Jane."

David Owen. L'ALTER EGO D'AUSTEN.

Els diners, el matrimoni i la dona soltera. Cartes d'Amor i d'Amistat: sentiments descontrolats, rebel.lió i solitud. Cartes de Les Tres Germanes: rivalitat, lleialtat i convencions socials.

Narracions vitals. L'ordre social i l'excés sentimental oscil.len entre l'espontaneïtat i el rigor, entre els tons narratius diferenciats i els tons irònics. Unes veus estridents que no callaran la veu serena. Aquell rumor més amagat que manté la visió crítica i conservadora.

Personatges embrionaris d'alguns dels protagonistes de les seves obres posteriors.