¿Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miravem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador Espriu. LES ROSES RECORDADES. El caminant i el mur.
5 comentaris:
FELIÇ DIA DE SANT JORDI!
Hola,
no sé si et passeges pel blog del Llunàtic, però l´altre dia reivindicava Salvador Espriu.
Dracs, princeses, cavallers, llibres i roses.
Bones lectures!!
Quants signficats ocults i dobles sentits pot tenir aquest poema... Magnífic.
Veritablement preciós.
Lizquies... amb retard, espero que també passessis una bona diada...
Anònim/ Anònima... encara ara, crec que Espriu és el gran desconegut de la literatura catalana del segle XX... benvingut/benvinguda al laberint, i, com ben bé dius, molt bones lectures...
Sadurní... totes les lectures que pot desvetllar el poema no deixen d'enriquir-nos...
Novesflors... sí, bonic poema amarat de relectures...
Publica un comentari a l'entrada