Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
-He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent de l'arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.
Josep Palau i Fabre. COMIAT. Atzuzac. Poemes de l'alquimista.
8 comentaris:
Increïble poema, que s'escau perfectament amb la imatge que has posat... Extremadament punyent.... la desesperació de tot escriptor...
Petonets!!
Sí, un poema molt i molt colpidor.
(Quan en la meua llista d'actualitzacions he vist el títol, "Comiat", com que només es veia això, m'he espantat una mica, pensava que t'acomiadaves... Per sort, no és així :)
Excel·lent monòleg dramàtic en vers. Memorable.
(Ei, espero que no t'estiguis acomiadant del bloc...).
Una abraçada.
Qualsevol dels Poemes de l´Alquimista són magnífics, ara em ve al cap un d´una sabata.
En fi, gran PALAU I FABRE.
Una visita a la Fundació Palau i Fabre de Caldes d´Estrac val molt la pena.
Imma
espero que no siguis tu qui s'acomiada! ;)
Caram, caram, caram...
Un bon poema per acomiadar-se, però aquest no es el teu cas, oi?
Ufff! Quin esglai, jo també pensava que tancaves el blog!
... No, no =:)... Comiat és aquest intens poema de Palau i Fabre que deixa la seva petjada en el laberint...
Imma... gràcies per la recomanació i benvinguda al laberint...
Publica un comentari a l'entrada