TSUGUMI.
Ed. Tusquets.
"Yo también miré el mar.
Es curioso: cuando estás con alguien frente al mar, da lo mismo hablar que no decir nada. No te cansas de mirarlo. Y, por ensordecedor que sea el fragor de las olas al romper, nunca te parece demasiado fuerte."
Records i enyorança. Records de mar i d'un estiu. Enyorança del temps passat i de les seves imatges. Conservar l'essència del que s'ha viscut. Una fotografia. Olor a mar, a sorra i a onada. La tardor arriba.
Malalties que creen cuirasses. Cuirasses que tenen fissures. Fissures que s'omplen d'ombres. Ombres que donen incertesa al futur. Futur que fa viure el present. Present que queda en el record. Pensaments, idees, imatges i paraules banyades de nostalgia. Amistat, amor i olor de sal i sorra mullada.
6 comentaris:
Què me'n pots dir d'aquesta autora? Quin llibre em recomanaries per introduir-m'hi?
Espolsada... La Banana Yoshimoto escriu en la frontera del món real i del món imaginari, amb un estil senzill i íntim, de bellesa suau i sense estridències, amb una barreja del quotidià i del somni, plena de matisos i de moments, de llums i d'ombres. No és en Haruki Murakami, tot i que s'hi poden trobar certes semblances: en la seva narrativa hi ha uns temes concrets recurrents, pel que crec que tots dos, s'han d'anar llegint sense empatxar-se...
... Pel que fa a una iniciació a l'autora, dins del que s'ha publicat aquí, pots triar entre relats o novel.la: l'opció de relats es limita als tres recollits en "Sueño Profundo", mentre que de les novel.les, per començar, escolliria "Kitchen". Totes dues opcions donen una visió del món i estil narratiu d'ella. Per mi, "N.P" i "Tsugumi" continuen la línea narrativa (més elaborada) que s'inicia a Kitchen, i amb "Amrita", s'entra en un estil més profund i madur. No sé si t'he ajudat massa...
=:)
Banana Yoshimoto... una escriptora que, només pel nom que porta, ja et fa venir ganes de llegir-li les paraules. Anys i panys que veig Kitchen pels prestatges i mai m'hi decideixo... Crec, però, que amb el teu escrit, Ariadna, has posat la darrera gota que fa vessar el got.
D'altra banda, l'observació del mar s'assimila a l'observació de les flames. És hipnòtica. Per això possiblement els nostres avantpassats eren molt més feliços: enlloc d'encarar-se amb les poca-soltades de la TV, passaven la nit contemplant la bellugadissa de les flames. Si, a més, algú explicava una història, a la foscor fonedissa de les mosques ferreres, la màgia esdevenia completa.
Petonets!
... Efectes hipnòtics capaços de fer que ens buidem, de donar-nos una nova pauta de temps, de marcar una respiració a un ritme pausat i suau, i, així, sense adonar-nos, tot queda llunyà, res ens pot fer mal. Una mena de silenci interior, que ens envolta i ens protegeix de tot i de tots; una mena de bram callat que surt de dins, fent volar pensaments, idees, paraules, situacions, records, somnis i il.lusions, que s'ajunten i separen en una dança estranya, en un ball, que d'alguna manera, no deixa de tenir, al cap i a la fi, efectes hipnòtics...
Hola ariadna, reconec que desconeixo l'autora, però el fragment m'ha arribat, potser perquè sóc un romàntic i un enamorat del mar i de la lluna...
Aquesta tarda aniré corrents a la meva llibreria habitual i...
Et felicito pel teu bloc i pel teu bon saber fer. és un plaer entrar i estar-s'hi.
Salut, onatge
... Moltes gràcies per les teves paraules, per entrar i passejar, onatge...
=:)
Publica un comentari a l'entrada