25 de març de 2008

Un gest


... Una imatge retallada en un banc. Uns peus es mouen, com si caminessin, sense tocar a terra. Una mirada fixa en ells. Uns ulls clavats en uns turmells, on ja fa masses anys, va notar aquella mà. Una mà glaçada, gruixuda, que apretava amb força i dificultava el pas. Un coll de muntanya, un vent fred, una por i una tristesa. Uns dits que es clavaven en la seva carn, mentre marxava, mentre s'allunyava, mentre fugia. Sempre allí, prement fort. Un gest contra l'oblit. Un gest per la memòria. Un gest pel record...
-digue'm ariadna, 25 març 2008-

7 comentaris:

onatge ha dit...

Dius que sempre podem deixar la nostra petjada, però la meva és d'un 43...

El teu relat té força, té record, imaginació, neguit. Té un gest... que s'ha quedat tatuat a la memòria.

Fins ara. onatge

novesflors ha dit...

Uf! Doncs la meua és d'un 36...

Mireia ha dit...

Molt bé, tant dibuix com text. M'agraden els teus dibuixos

Poeta per un dia ha dit...

El record, la memòria... una arma de doble tall.... què sacrifiquem per no recordar?.... què voldriem oblidar però flueix amb els records? Preciosa petita història i dibuix, Ariadna. Petonets!

Gulchenruz ha dit...

Jo vull gargotejar com tu, no sóc ni tan sols gargotejador...si m'he de fer dir Ariadna per dibuixar així com tu, digue'm Ariadna; o si he de ser cec com Borges per escriure com ell, aquesta mà em guiarà pels camins sinuosos del laberint que es el món. Relats bons els teus, i bons gargots. Una abraçada!

digue'm ariadna ha dit...

Onatge i Novesflors... Tantes petjades com maneres de posar el peu a terra al caminar, tantes petjades com ombres en els laberints mentre s'hi passeja, tantes petjades com mirades en el gest i silencis en les paraules...

Mireia... M'agrada que t'agradin els meus gargots, moltes gràcies...

Poeta... Suposo que a vegades la pedra dels sacrificis és massa plena o la mà no és prou valenta per acabar el ritual. Llavors queden allí, en algun racó, en algun calaix, en alguna capsa, les imatges que voldriem oblidar, i, tard o d'hora, s'escolen per petites fissures o grans esvorancs, per fer-nos recordar, que tant si fa mal com no, el passat forma part de nosaltres, com nosaltres formem part d'ell...
... Petonets

digue'm ariadna ha dit...

Gulchenruz... Borges, sense els problemes de visió, potser hauria agafat el corriol de la dreta i no el de l'esquerra, en aquell jardí de cruïlles. Però m'agrada creure, que hauria llegit igualment, i hauria acabat gargotejant mots en un paper per descriure les imatges reflectides en els infinits miralls de la seva biblioteca...