27 de març de 2008

El setè camió

Edward Hopper. Habitació d'hotel, 1931.



Assumpta Montellà.
EL SETÈ CAMIÓ.
Ed. Ara-Llibres.



Suposo que després de LA MATERNITAT D'ELNA, amb la seva càrrega emocional reflectida en els ulls, dels qui veien obrir-se records i ferides, dels qui havien llegit aquella història, dels qui anaven a la presentació del llibre, dels qui descobrien una realitat propera i llunyana a la vegada, era necessari un nou projecte que mantingués una certa distància per pair tots aquells sentiments. Una nova recerca, sense allunyar-se massa ni en la geografia ni en el temps, aniria prenent forma: EL SETÈ CAMIÓ.


L'Assumpta Montellà sap i és conscient de que "els bocins de la nostra història col.lectiva estan escampats per culpa d'una guerra i una dictadura de quaranta anys que han fragmentat el nostre passat, en què el silenci ha esdevingut el llenguatge dels vençuts". Un silenci que cal respectar. Un silenci que cal saber escoltar. Un silenci que ve carregat de paraules, de pors i de records, de sentiments i d'emocions, d'uns protagonistes anònims que podrien omplir els buits i els oblits d'un llegat vivencial, que d'alguna manera, ens toca a tots.


Sovint, per a qui sap escoltar, una petita llegenda local pot ser molt més que una anècdota. Quan aquestes històries es confronten amb dades i fets, poden agafar camins diferents, poden picar-se l'ullet o, inclús, poden arribar-se a donar la mà. La història enregistrada en els arxius i els documents, pot perfilar testimonis orals, perduts i oblidats. El contrast dels fets reals amb les vivències, amb les llegendes, amb les històries que van de boca a orella, poden crear nous relats, desdibuixar-ne d'altres, i fer perdre l'anonimat a protagonistes desconeguts, configurant, peça a peça, un nou retall del passat.


La història del SETÈ CAMIÓ ens parla d'una mina de talc de l'Alt Empordà, de les últimes accions d'un govern que perdia una guerra, dels pobles de frontera i del caràcter de la seva gent, dels milers de catalans que van fugir de la seva terra, de lleialtats i secrets sota els atacs aeris, de la preocupació de salvaguardar un patrimoni, d'un camió i d'un tresor.
La història oral recull les vivències i les sensacions d'un episodi concret. La història científica surt a la recerca d'arxius, documents i llibres. Una davant l'altra, capítol a capítol, ompliran de companyia i de solitud un relat i un senzill desig "tant de bo aquestes paraules servissin per fer entendre a tothom que el patrimoni artístic d'un poble és el Patrimoni de tots i no d'uns quants". L'objectiu, llavors, no és resoldre un misteri, ni trobar un tresor, sinó que és el fet de recuperar aquesta memòria, que malgrat el regust amarg a la boca, que tota guerra i tot exili deixen, arribi a formar part del nostre patrimoni històric, de la nostra memòria col.lectiva.



"Em van venir al cap molts fragments de relats d'exili, i un d'ells, el del llibre Els darrers dies de la Catalunya Republicana d'Antoni Rovira i Virgili, quan descriu el seu darrer dia a Catalunya abans de travessar la frontera, em va acompanyar la resta del camí.
Vull veure encara la claror d'aquest dia, que serà probablement l'últim de la meva estada ací. He estès la meva mirada cap a a ponent, on el sol es desmaia en un esclat de llum d'or. Dono el meu comiat silenciós, però fervorós, al bell paisatge que s'albira. Guaito els focs del darrer sol, aquests focs vermells com la sang. Quan demà es pongui el sol altra vegada,
jo ja seré més enllà de la ratlla fronterera."

4 comentaris:

Mireia ha dit...

El setè camió sí que cerca d'un tresor. Tot l'esforç, tota la passió i tot el coneixement estan a disposició de la cerca d'un tresor valuós però poc considerat: el nostre passat, Crec que és una troballa que val la pena fer

L'Espolsada llibres ha dit...

Tal com vaig escriure en el seu dia al bloc: "L'Assumpta vibra tant amb el que fa que ho encomana, i encomana el gust per retrobar-nos amb la història. L'Assumpta escriu històries que són part del nostre passat, de la memòria col·lectiva. No oblidem que sense un passat no podem tenir un present."

digue'm ariadna ha dit...

Mireia i Espolsada... així és...

... Si no som capaços de recordar, si no som capaços d'aprendre del passat, si no som capaços d'escoltar les històries dels altres: no serem bons per viure el present, no serem bons per construir un futur, no serem bons per canviar les coses. Els esforços per no oblidar i per recordar, per preservar la memòria història i per conservar totes aquelles petites memòries anònimes, per aprendre dels errors i per evitar nous errors: són necessaris, i tots hi tenim un paper, una funció, una tasca. Sempre cal algú que passegi i que recordi, i algú, que escolti i ho dongui a conèixer...

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Ariadna,
portava molts dies apartada dels blogs per qüestions de feina i viatges i no havia pogut consultar el teu i trobar-me la sorpresa del teu post.
Ara, a poques hores abans de marxar cap al Pais bas( demà ja dormiré a l'avió)no puc deixar passar el post sense un comentari meu.
Moltes gràcies per tot el que expliques i com ho expliques.
Crec que pel proper llibre, et faré una proposta agoserada perquè em facis el pròleg.
Tenim moltes coses en comú i parlem sovint el mateix llenguatge, tu en les lletres que plasmes tan magistralment , i jo de pensament que alguna vegada trasl.lado en algun llibre escrit.
una abraçada