11 de març de 2008

Sylvie



Gérard de Nerval.
SYLVIE.
Ed. Quaderns Crema.

"El jardí presentava un quadre magnífic de vegetació salvatge. Hi vaig reconèixer, en un racó, un jardí infantil que jo hi havia traçat temps enrera. Vaig entrar tremolós al gabinet, on encara es veia la petita biblioteca plena de llibres escollits, vells amics d'aquell que ja no existia, i sobre el despatx algunes restes antigues trobades al seu jardí, gerros, medalles romanes, una col.lecció local que el feia feliç."


El record d'un record. Joc de veus i joc de temps. Seqüències entre el món desitjat i el món real. Anhels ficticis, a tocar, que marxen. Tres jardins, tres balls i tres noies. Un temps cruel i efímer, desdibuixat entre somnis i records.

Ideals que es tornen realitats. Personatges accessibles que esdevenen inassolibles. Quimeres i recerques del que no s'ha tingut. Somnis barrejats en la memòria. Girs en l'espai i en el temps.



... La dama seu davant del piano. Els llargs cabells argentats cobreixen les seves espatlles eixutes. Els seus dits prims i llargs acaronen les tecles de vori i les d'atzabeja, i, el cor de veus s'alça amb les primeres notes de la melodia.
La mirada segueix les paraules que el dit acaricia sobre la plana: grafies negres en blanc paper. En la primera lectura, la faula, la trama i el discurs, presenten veus que es confonen en el temps narratiu: la narració esdevé el relat d'un relat. Els límits del temps i de l'espai queden coberts de boira, perduts en un laberint, immersos en seqüències espirals, on reapareix, es retroba i es recorda allò que comença quan tot acaba. La transformació del desig, convertit en un ideal, a tocar de la punta dels dits, es deixa anar, es refusa i s'allunya en la confusió entre el que es vol i el que no es vol. El temps que s'ha perdut, allò que no s'ha fet, no es pot tornar a tenir, perquè mai s'arriba al mateix punt del context que el va generar.
El llibre acaba, es tanca la història. La dama deixa anar la última nota, es gira i somriu. Ens ha fet mirar amb la memòria i els somnis, i no amb els ulls i la realitat: ens ha fet mirar l'enyorança. Ella, que és la veu de la ploma de Nerval...
-digue'm ariadna, 10 de març de 2008-

7 comentaris:

Núria mg ha dit...

Ni jo que sóc músic i he escrit algunes coses sobre tocar, no ho hauria expressat millor...

Mireia ha dit...

Textos evocadors i fotos empresionants, m'encanta anar passant pel laberint, tot i que sovint no deixo comentari

Anònim ha dit...

ariadna... laberint o laberit? ho diu el títol

digue'm ariadna ha dit...

... Moltes gràcies Núria, Mireia i Anònim/Anònima...
=:)

Gulchenruz ha dit...

Una lectora fervent del mestre Verlaine. I jo només l'he tastat així. Quan pugui m'hi endinsaré més. Gràcies pel comentari. M'has deixat impressionat. He trobat, aquesta tarda, Rimbaud (pel carrer, jeje). Dilluns vaig a Barna i sé llibreries de vell, i bell...

novesflors ha dit...

Jo també passe sovint pel laberint, encara que no sempre deixe comentari.
Salutacions.

digue'm ariadna ha dit...

... Gulchenruz i Novesflors, moltes gràcies per les vostres paraules...
=:)