16 de març de 2008

El salze cec i la dona adormida




Haruki Murakami.
EL SALZE CEC I LA DONA ADORMIDA.
Ed. Empúries.


En Haruki Murakami diu, en la introducció del recull d'aquests vint-i-quatre relats curts, què és per ell escriure novel.la o escriure relats. La novel.la resulta un repte i la compara a un bosc, mentre que, el relat, és un plaer i el compara a un jardí.


La tradició dels jardins japonesos ve d'antic: influenciada per la jardineria xinesa i coreana, amb una evolució d'anys de mètode i pràctica. La seva essència va associada a la dualitat de representar el propi paisatge de les illes al voltant d'un mar, i a la visió còsmica, de la religió sintoista, d'un gran buit ple d'objectes. En aquests jardins hi ha diversos elements, representats de forma real o simbòlica (l'aigua, una petita illa i un pont, una llanterna i un pavelló), però l'element principal és la roca. Roques que representen illes i muntanyes envoltades de sorra que dibuixa el mar, el buit. Roques fosques, la majoria basalts cantelluts, que destaquen sobre la sorra clara. Roques escollides per la seva forma, que es col.loquen tal i com s'han trobat. Un jardí arrelat en la idea de l'equilibri inestable, on s'hi representa l'asimetria del paisatge natural, respectant el geni del lloc i els desitjos de les roques.


En Haruki Murakami recull situacions quotidianes i, a partir d'aquí, origina la trama. Comença pel material, com es fa en el jardí japonès, per arribar a la idea. Les roques de cantells vius, amb irregularitats, amb arestes i forats, són els seus personatges, allunyats de formes arrodonides i polides. Ells pertanyen al buit, a la sorra amuntegada o treballada amb el rasclet, que tan aviat és una boira que envolta l'illa o cobreix la muntanya, com un mar que flueix entre passos estrets. Clars no consolidats que contrasten amb la foscor ferma. Un buit, un temps, uns esdeveniments, que s'escolen entre personatges que es disposen plans, inclinats o drets, sustentats per petits fragments, o que irregulars, marquen corriols en catifes de molsa. Protagonistes acompanyats de bambú, d'arbres de fulla perenne i de fulla caduca, de plantes i de flors. Percepcions i sensacions que barregen el món dels somnis amb el món real: com els matisos blavosos de l'escorça dels pins joves reflexen la llum, com la capçada fosca del pi negre japonès captura la tenebra, com el verd punyent de les fulles de l'arç i de les falgueres esclata amb força, com les tonalitats vives i lluents dels pètals de les flors, que s'obren, es mostren i es panseixen, criden amb veu silenciosa. Petites històries que es capbussen en el mar, entren per esquerdes i fissures dels protagonistes, submergint-se entre els seus moments de somni i de vigilia, per enfrontar-los en la superfície amb la realitat. Esquitxos de desig i de fantasia, de solituds i de pèrdues, de relacions i de pensaments, que configuren trames obertes de lirisme oníric. Des de la plataforma del temple, del pavelló o de la caseta de fusta, són contemplades, en la lectura, aquestes realitats de tonalitats màgiques i desdibuixades, aquestes ficcions besllumades. Històries i relats que donen una sensació de fragilitat, amb una inestabilitat equilibrada per una bellesa imperfecta.


"El record dels colors i de les olors es va esvair sense que se n'adonés, i fins i tot les intenses emocions que hi havia viscut van desaparèixer del món de la memòria. Els seus records canviaven a poc a poc, com un banc de boira empès per l'aire, i cada cop que canviaven es feien una mica més borrosos. Cada record era l'ombra d'una ombra. L'únic que continuava sent tangible era l'absència."
EN TONI TAKITANI.


"No podia pensar en res concret. El passat, amb tot el seu pes, havia desaparegut sense avisar, i el futur era en algun lloc fosc i distant. Ni l'un ni l'altre no tenien res a veure amb el present que vivia en aquell instant."
HANALEI BAY.


5 comentaris:

novesflors ha dit...

Prenc nota. Crec que m'agradarà llegir-lo.

Gulchenruz ha dit...

No estic d'acord amb Murakami. Els jardins, tal com diu ell, estan carregats de coses, d'una font, de diverses plantes... de moltes altres. I totes s'han de regar, d'alimentar perquè creixin be, en la mesura corecte, tot s'ha de mirar amb lupa, amb presició quirurgica perque tot quedi al seu lloc. Un relat es això, i per això n'hi ha pocs que valguin la pena, a tots els hi manca una cosa o l'altre per ser complets, o els sobra teca. Per contre la novel·la, o el bosc, només s'alimenta d'una font, al bosc hi ha pi pinyoner o roure o alzina, només és un i no has de tenir en compte gaires coses més; tot i axò hi ha escriptors que malgrat ser-ho mai aconsegueixen compondre una novel·la, i afortunadament n'hi ha que ho aconsegueixen.
Per mi costa molt més aconseguir un bon relat, al ser breu, que no una novel·la.Tot i que hi ha novel·les, la gran majoria, que amb relat passarien.

digue'm ariadna ha dit...

Novesflors... hi ha qui prefereix els seus relats, hi ha qui prefereix les seves novel.les, jo tenia ganes de llegir-los per poder comparar, ja que només havia llegit novel.la...

Gulchenruz... no acabo d'entendre en què no estàs d'acord: en què un relat sigui un plaer? un jardí? en que un bosc sigui un repte? un bosc? La comparació explícita d'un jardí japonès és meva, en Haruki Murakami no concreta en quina mena de jardí, potser és en això en què no estàs d'acord...?
Dius que "la novel·la, o el bosc, només s'alimenta d'una font, al bosc hi ha pi pinyoner o roure o alzina, només és un i no has de tenir en compte gaires coses més". Per mi, un bosc és molt més...

... M'agraden molt els boscos, m'agrada passejar per ells, m'agrada la seva olor: barreja de terra, fusta, molsa, flors i verd. M'agraden aquests boscos de mitja muntanya: d'ombres i humitats; de petits torrents de roques cantelludes, cobertes de molses de diferents formes i colors, i de plantes carnoses amb flors menudes marcant les seves vores ferèstegues; seguir les boixeres que creen camins coberts, de corriols plens de matolls i sorolls de bellugadisses fugisseres, i amb esbarzers que invaeixen per on vas; caminar sota l'ombra dels roures de fulla grossa que cobreixen el terra humit, d'àlbers d'acolorides fulles de tardor, de freixos de borrons negres, tots ells a recer de l'aigua que els proporciona el barranc; sentir la distància i l'espai que creen les altes capçades del pi roig, de tronc recte i esbelt que dóna tonalitats de foc, quan algun raig de sol es difumina entre les seves clivelles; notar la foscor freda dels sotaboscos de les fagedes, l'olor d'humitat i estranyes ombres, i aquella sensació de que rere la primera gran roca, pot aparèixer algun personantge fantàstic dels contes que escoltava quan era petita... Podria continuar... Cada estatge dóna un bosc completament diferent, ric en fauna i vegetació, matisos i detalls, que desperten els sentits i ens remouen quelcom que tenim ben endins.
No trobo desencertada la comparació d'una novel.la amb un bosc.
Si unes mans saben descobrir una part del que significa, amaga, desperta i dóna un bosc, si són capaces de la contemplació més subtil i callada d'aquest naturalesa salvatge, si són capaces de transformar en paraules les sensacions i percepcions despertades, enlluernades i sotragades per la seva bellesa defermada, llavors, val la pena que la novel.la sigui llegida i rellegida, perquè a cada lectura es descobreix una ombra nova i un reflex de llum diferent d'aquest petit tros de bosc...

Gulchenruz ha dit...

Per mi és molt més compicat escriure relats que una novel·la, en això no estic d'acord. És un plaer escriure, almenys pe rmi, però més ho és esceriure una novel·la que un relat, perquè un relat m'exigeix molt més que no pas una novel·la, per inversembant que soni, és així. El relat el trobo molt dificil, massa breu.
De totes maneres estic d'acord amb la decripció meravellosa que ens fas del teu bosc, o d'un bosc, estic totalment d'acord amb les múltiples coses que hi pots trobar, i com que el bosc és una novel·la, tens pàgines per explicar-les totes, i tot et queda quadrat; per contre el relat no tens espai sufucient per explicar les múltiples coses que també pots trobar en un jardí, japonès o italià, i et queda esquarterat, d'alguna manera.

De totes maneres tinc el llibre d'en Murakami (en castellà, perquè el vaig comprar abans que hi fos en català... a veure si em tornen els calers o pago bastant més i el puc llegir en català) i me'l penso llegir, també, per comparar les dues facetes de l'escriptor japonés. Avans d'ahir vaig estar a punt de comprar-me "el meu amor, Sputnik", o "Crònica...". Però ja tinc "El salze..." i "Kafka a la platja". Per quin em recomane començar?
(Bé, i en tinc bastants més... m'haurien d'haver prohibit l'entrada al FNAC!!!)

Una abraçada, un petó.
Ferran.

digue'm ariadna ha dit...

Gulchenruz... La diferència d'opinions de quin és el repte i quin el plaer, potser, rau en què desencadena la trama d'una novel.la i d'un relat curt, i en què pot convertir-se, un i altre, si s'aprofunditza en l'interior dels personatges.
En endinsar-se en la narració, omplint de simbologies i profunditzant descripcions i situacions, es dóna lloc a una sèrie de branques amb tendència a bifurcar-se de manera progressiva i adquirir dimensions infinites, difícils de controlar, i aquí, crec, que és on veu el repte, en Haruki Murakami, de la novel.la.
Jugant amb la simbologia del jardí japonès, la imatge que em faig, en llegir els relats, és que ell seu a la vora d'aquest temple, pavelló o caseta, es capbussa i torna a sortir, va a pulmó i el temps d'oxigen limita la immersió, però a la vegada la fa més agosarada, com una sotragada d'adrenalina cada vegada.
En comparació, i ara jugo amb la imatge de submergir-te en l'aigua, en una novel.la, baixa amb les bombones i pot gaudir d'aquesta sensació de temps aturat del submarinisme, entrant en els personatges, seguint línies i trames, evocant fantasia i realitat de manera callada sota el pes de l'aigua. Tornant al símil del bosc, quan hi passeges, pots arribar a sentir aquesta aturada espai-temps, i també, clar, et pots perdre...

... Tot i que el cel gris no acompanya, la tria entre El salze o en Kafka jo la decidiria en funció de si es té ganes de fer petites capbussades o si es vol fer submarinisme...

=;)