20 de març del 2008

sss (VI)...




Si algo sabemos los escritores es que las palabras pueden llegar a cansarse y a enfermarse, como se cansan y se enferman los hombres o los caballos. Hay palabras que a fuerza de ser repetidas, y muchas veces mal empleadas, terminan por agotarse, por perder poco a poco su vitalidad. En vez de brotar de las bocas o de la escritura como lo que fueron alguna vez, flechas de la comunicación, pájaros del pensamiento y de la sensibilidad, las vemos o las oímos caer como piedras opacas, empezamos a no recibir de lleno su mensaje, o a percibir solamente una faceta de su contenido, a sentirlas como monedas gastadas, a perderlas cada vez más como signos vivos y a servirnos de ellas como pañuelos de bolsillo, como zapatos usados.

Julio Cortázar.


... en el laberint, també hi ressonen els mots...

7 comentaris:

Anònim ha dit...

El mal ús de les paraules i la seva manipulació, fan que es vagin desgastant més ràpid del que pensem.
M.

Anònim ha dit...

De vegades, ja ens hem acostumat que per a dir tal cosa o tal altra s'empren tals paraules o tals altres. I així ho fem. No investiguem, no cerquem, ens fem còmodes escrivint o parlant... una llàstima.

Ferdinand ha dit...

"No parlis si no es que estàs perfectament instruït o quan et vegis obligat a trencar el silenci. Només en aquest cas es millor parlar que callar; fora d’aquest cas, més val callar que parlar" (Isócrates).
Jo hi afagiria: "No escriguis si no..."

digue'm ariadna ha dit...

... Paraules com ocells: que volen arran de terra i s'eleven, cap al cel, en vols agosarats; que creuen distàncies buscant la calidesa dels indrets llunyans; que són altives i majestuoses, i s'arreceren en les grans alçades; que aprofiten aquells corrents tèrmics per col.locar-se a sobre i deixar-se endur, sense esforç; que estan vives i formen grans estols, irreflexius i desequilibrats; que es troben tancades en gàbies d'or, des d'on canten la tristesa de la presó; que repeteixen sense raó el que han escoltat; que formen des d'estridents piuladisses a dolços cants...

onatge ha dit...

Crec que els mal anomenats polítics són els que prostitueixen i assassinen les paraules. És com si les fessin esclaves d'una gramàtica personal d'ells... Una gramàtica que només defensa el seu accent, que generalment sempre va en contra del poble. Només que tinguessin una mica de sentit comú, callaríen més. Ja ho sé que és demanar massa.

Intento sempre posar en pràctica allò què diu: Si les paraules no són més riques que el silenci, val més callar...

Potser ja he parlat massa.

M'agrada poder dir-te ariadna.

Fins ara, onatge

digue'm ariadna ha dit...

... Al principi, els sons guturals, els brams, els gemecs, sortien de dins, rascaven les primitives cordes vocals i els cants animals mantenien una harmonia amb el seu entorn. Un bon dia, un so va ser articulat, i rere seu, en van sorgir més. Les cadenes s'anaven allargant, enllaçant i articulant, petites argolles cada cop més complexes. Hi havia tantes coses a les quals posar nom, tants sentiments i tantes sensacions, que podien ser descrites amb aquell so modulat de la veu, que sense adonar-se del seu ús, també va aparèixer el seu abús. Les paraules van sorgir per: descriure i anomenar, expressar i somiar, crear i estimar, comunicar i acaronar; però, un cop formades, també podien: falsejar i jutjar, mentir i calumniar, destruir i odiar, ferir i matar. Des de fa molt, així es mouen, oscil.lant entre contraris, al so de la veu que les modula, les dóna forma i omple de textura...

Biel Barnils Carrera ha dit...

... ... ..., ... .

... ... ... ...!