... dama.
"Les seves històries eren estranyes, tan aviat cruels i terrorífiques com d'una extrema malenconia. Tothom els escoltava amb la més viva atenció, però la gran dama, en particular, semblava captivada. La seva cara conservava l'aparença de màscara, però la mirada se li omplia de brases.
-Us ressusciten les tragèdies gregues -repetí en veu baixa dos o tres cops-. Es tracta de la mateixa llavor, de la mateixa pols de diamant.
-Però, de fet, què són les tragèdies gregues? -preguntà el senyor del castell.
La dama inspirà profundament abans d'explicar-li-ho d'una manera succinta:
-Sens dubte era el tresor més gran de la humanitat. N'hi hauria hagut prou amb una caixa, d'aquelles on qualsevol senyor guarda el seu or, per reunir-les totes. Per desgràcia no solament no han estat conservades, sinó que s'ha deixat que s'anessin perdent segle a segle, i haurien embellit tant el món! ..."
Ismail Kadare. Retall del conte UNA GRAN DAMA.
5 comentaris:
Una caixa que, copsant els seus continguts, de ben segur hauria estat la caixa de Pandora.
Preciosa la imatge de l'iceberg... la recordo, la recordo...
Petonets!
Jo de veritat... Es que em quedo meravellat entre els fragments de les lectures i les imatges em tens encisat.
Jo vull parlar de la imatge que has posat. Només veure-la he pensat que potser és una bona representació de l'ànima de qualsevol blocaire creatiu. Perquè m'ha fet l'efecte que quan escrivim traiem a la llum paraules, imatges, versos, fragments... i això és el que mostrem, la part de l'iceberg sobre l'aigua. Tanmateix, en el nostre fons, en les profunditats del nostre interior, hi ha la gran força, que no es veu però és la que ens permet i ens incita a escriure.
Preciosos fragments i precioses imatges les que tu ens mostres.
Ariadna, el llibre no se...però l'iceberg, fantàstic. Com diu algú en els comentaris, són com persones, que sovint porten el més preuat dins...
petons
... El conte del Kadare es troba recollit en TRES CANTS FÚNEBRES PER KOSOVO, editat a Proa, a la col.lecció A tot vent, el 1999, com a testimoni d'una regió sotmesa cíclicament a la tragèdia del patiment i a la pèrdua que això implica...
... Icebergs... trossos de glaç fragmentats, que s'han desprès, que s'erosionen, que s'embarranquen, que suren, que minven i es fonen... Hemingway proposava la teoria dels icebergs per la creació de relats: on la part submergida és la que donaria intensitat, força i misteri a la part emergida de la història. Crec que tenim quelcom d'icebergs: aquestes masses de glaç que mostren una part emergida en funció de la densitat del glaç respecte l'aigua marina, equivalent a, aproximadament, una novena part del gruix total. Derivem pel mar, surant-hi, seguint l'empenta de corrents marines, reduint el volum i tornant-nos de color blavós segons com ens reflexa la llum. Podem mostrar una fracció del que hi ha sota el nivell de l'aigua, una part que potser cabria en una caixa, una part de nosaltres mateixos, de la nostra essència o de la nostra ànima, però ens fa por. Ens fa recança: perquè anem una mica perduts i a la deriva en aquest mar on surem; perquè creiem que, potser, podriem perdre les sensacions i els sentiments que podem generar en mantenir oculta la part submergida; perquè no ens volem mostrar vulnerables, ni que es puguin veure les nostres febleses ni les nostres parts més tèrboles... i no ens adonem, que aquest temor fa que neguem la nostra part més valuosa i preuada, als que tenim al costat, als que estan amb nosaltres, als que ens escolten, als que ens aprecien, als...
Publica un comentari a l'entrada