29 de desembre de 2007

De... Els...



... llibres.


"Amb els llibres passa exactament el mateix. Però així com el lector apassionat no pot aturar la vida si no és prenent la decisió de tallar-la, els llibres sí que pot aturar-los en el moment més esplendorós, quan les possibilitats són encara nombroses. Per això no n'acaba mai cap. En llegeix només els inicis, les primeres pàgines com a màxim. Quan el ventall de bifurcacions de la història es va reduint i el llibre comença a avorrir-lo, el tanca i el col.loca a la prestatgeria, per ordre alfabètic del cognom de l'autor."

Quim Monzó. Retall del conte: ELS LLIBRES.

27 de desembre de 2007

Ronda nocturna


Mijaíl Kuráyev.
RONDA NOCTURNA.
Ed. Acantilado.


"... Te tira del alma y te tira más y más... La sensación es insoportable... Es de noche, comoquiera que sea... Por un lado, te rodea el vacío, y por otro piensas en que todo el mundo duerme, mientras el ruiseñor te tira del alma y no deja de tirar... Y al final, cuando ya te ha hecho sufrir hasta lo imposible, rompe con unas notas estruendosas y las sostiene... Es el acabose... ¡Y sigue y sigue! ¡La vida no vale un céntimo entonces! ¡Y cruje, y silba, y alarga la nota, y hace requiebros, y calla, y todo ese clamor va de montaña en montaña, cerrando un círculo en torno a uno! Hasta que ¡zas!"


Les nits blanques. Llums nocturnes i ombres en la ciutat. Silenci i una veu. Un antic agent de la policia política estalinista parla. Anècdotes i meditacions de la seva feina. Una guàrdia, una nit, una ciutat i uns records, abans de que torni a fer-se de dia.


Les nits blanques, nits per seure's i meditar. Una veu que retrata un món tancat i fosc. Una evocació a una repressió i a una dictadura. El dia a dia, sense ahir ni demà. Una entrega al treball. Una absència de càrrega moral i el desdibuix del límit entre el bé i el mal.

20 de desembre de 2007

La llegenda de la roca que gira

... en el laberint, s'escolta el xiuxiueig d'una llegenda de la nit de Nadal...

... bones festes...

18 de desembre de 2007

La mort d'Ivan Ilitx



Lleó Tolstoi
LA MORT D'IVAN ILITX.
Ed. Quaderns Crema.


"La mentida, aquesta mentida comesa sobre ell a les vigílies de la seva mort, la mentida que calia per rebaixar aquell terrible i solemne acte de la seva mort a l'altura de totes les seves visites, de les cortines, de l'esturió del dinar... era per a ell un terrible suplici. I, cosa curiosa, molts cops, quan feien comèdia va venir d'un pèl que no els cridés: 'Pareu de dir mentides! Sabeu tan bé com jo que em moro, de manera que, si més no, pareu de dir mentides!' Mai, però, no es va veure amb cor de fer-ho."


"Senyors! Ivan Ilitx és mort!" I els senyors pensen en qui ocuparà el càrrec que deixa, en la familia, en la malaltia, en la seva pròpia salut, i en la seva vida. Qui era l'Ivan Ilitx? Un home corrent, amb un desig de millorar a nivell laboral, social i econòmic. Feia el que s'esperava d'ell. Una malaltia sobtada i una realitat silenciada. Un repàs de vida, una agonia i una mort.

La vida i la mort. El dolor físic i el dolor moral. Actituds davant del malalt. Ràbia, patiment i reflexió. Tothom sap el final i espera. Si no es parla d'una cosa: no existeix. Mentides i silencis. Vetlla, enterro, dol i condol.

15 de desembre de 2007

en Yukio Mishima


"Contempló el lirio que sostenía entre sus dedos. Lo enrolló entre sus manos para que el tallo, que estaba encorvado, se enderezase, sintiendo, mientras así obraba, que los pétalos del lirio acariciaban ligeramente la piel de sus palmas. Hasta que la flor escapó de sus manos, dejando en el suelo un poco de polvo dorado. Los rayos del sol penetraban por la ventana de la celda. Eran ahora más cálidos. Isao sintió que los lirios del año anterior habían nacido."
CABALLOS DESBOCADOS. Ed. Alianza.

"En aquel momento Shinji pensó en la fotografia de Hatsue que guardaba en el bolsillo interior de la chaqueta colgada en la cabina de la tripulación. Pero el viento se llevó los fragmentos de ese pensameinto ocioso, y el muchacho se zambulló desde la proa del barco.
La boya se encontraba a unos veinticinco metros de distancia. A pesar de su fortaleza física y de su confianza en que no iba a abandonarle, y también a pesar de su capacidad para nadar alrededor de su isla natal cinco veces seguidas, seguía pareciendo imposible que todo ello bastara para cruzar la inmensidad de aquellos veinticinco metros."
EL RUMOR DEL OLEAJE. Ed. Alianza.

"Noboru, que fingía ser un niño, hacia guardia para cuidar la perfección de los adultos, del instante. Desempeñaba el papel de centinela. Cuanto menos tiempo tuvieran, tanto mejor. Cuanto más corto fuera aquel encuentro, menos perfección sería mancillada. Por el momento Ryuji, como hombre que deja a una mujer para viajar alrededor del mundo, como marino y segundo piloto, era perfecto. Y como mujer que queda atrás, como tejido de vela hermoso y lleno de felices recuerdos y de dolor por las despedidas, su madre era perfecta también."
EL MARINO QUE PERDIÓ LA GRACIA DEL MAR. Ed. Alianza.


Kimitake Hiraoka (1925- 1970), conegut amb el nom de Yukio Mishima, és un escriptor i dramaturg destacat de l'anomenada segona generació d'autors de postguerra japonesos. Aquest príncep guerrer, fascinant i controvertit, narcisista i de tendències polítiques feixistes, va ser nominat al Premi Nobel de Literatura al 1968 -que finalment va guanyar el seu primer mentor Yasunari Kawabata-. En la seva obra, la recerca de la bellesa poètica està en equilibri amb l'obsessió de les tradicions i essències de la cultura del seu país. De prosa, suggerent i d'estètica singular amb cert to agre, on s'estabilitzen harmònicament la crueltat i la poesia, la bellesa i la passió, l'esperit i la matèria, la decepció i l'existència, la virilitat i l'horror a la vulgaritat. Mishima intenta recuperar la societat japonesa, immersa en la decadència moral i espiritual del seu temps, amb el poder de les paraules.

"La literatura no utiliza trucos similares, sino maravillosas frases y descripciones, que arrebatan el espíritu, por medio de las cuales nos revela que la vida humana no tiene significado alguno y que en el hombre se oculta una maldad que jamás será perdonada. Cuanto más alta sea la calidad de la literatura, tanto mayor es la intensidad con que nos transmite la idea de que el ser humano está condenado."

Una extensa obra, que consta d'unes quaranta novel.les, divuit obres de teatre, vint llibrets de relats i uns vint assaigs i un llibreto, d'entre la que destaquen:
Un bosque en flor (1941)
Confesiones de una máscara (1948)
Sed de amor (1950)
Colores olvidados (1951)
El rumor del oleaje (1954)
El pabellón de oro (1956)
Después del banquete (1960)
Patriotismo (1961)
La perla y otros cuentos (1963)
El marino que perdió la gracia del mar (1963)
Madame de Sade (1965)
El mar de la fertilidad (1970), tetralogia formada per:
-Nieve de primavera (1967)
-Caballos desbocados (1968)
-El templo del alba (1969)
-La corrupción del ángel (1970)
El sol y el acero (1970)
Lecciones espirituales para jóvenes samurais (1977), publicació pòstuma.
Correspondencia 1945- 1970 (2004), publicació pòstuma.

12 de desembre de 2007

Ciutats fosques



Ens han parlat de ciutats: grans i petites, antigues i modernes, clàssiques i futuristes, submarines i subterrànies, invisibles i màgiques. Metròpolis transformades pel progrés i els prodigis, plenes de llums, d'ombres i d'ambients contrastats. On la gent pot sentir-se alienada, sola, melangiosa, rebel, lluitadora, esperançada i somniadora.

Des de les prestatgeries, unes ciutats fosques ens miren. Un univers personal i màgic de metròpolis situades a la frontera que separa la realitat i la ficció. Uns móns paral.lels on el paper, els llibres, els sistemes informàtics que fallen, els caos dels arxius, les noies inclinades, les ombres dels homes, els dirigibles, les torres, les fronteres, les febres, es fan protagonistes.


"Contrariamente a una de las leyendas más extendidas, no somos los inventores de las ciudades oscuras ni tampoco los primeros en evocarlas."

L'escriptor francès Benoît Peeters i l'il.lustrador belga François Schuiten ens presenten una de les sèries més admirades del còmic europeu dels darrers anys. Peeters ens explica unes històries inusuals en un univers paral.lel, acompanyades d'unes increïbles il.lustracions de Schuiten, amb personals tocs modernistes i surrealistes. Són ells els que ens donen a conèixer uns esdeveniments que passen en aquestes ciutats: Alexis, Armilia, Blossfeldtstad, Brüsel, Calvani, Mylos, Pâhry, Sodrovno-Voldachie, Urbicande, Xhystos. Amb ells, s'explora aquest altre món a l'altre costat de la lluna, que no podem veure en estar ambdos planetes en permenent eclipsi.

"Curvatura del espacio, falla personal, universos engastados: todas estas hipótesis son demasiado insuficientes para llegar a comprender de manera satisfactoria como estan unidos los dos planetas."



Schuiten - Peeters
LAS CIUDADES OSCURAS.
EL ARCHIVISTA.
Norma Editorial.


Isidore Louis és un arxivista de l'Institut Central d'Arxius, subsecció de mites i llegendes. Una feina feixuga. Una extensa documentació per estudiar. El propòsit: comprovar l'autenticitat de l'existència de les ciutats obscures. Arxius, documents, papers, il.lustracions, omplen el seu despatx, mentre va fent l'informe demanat.

EL ARCHIVISTA, és un llibre il.lustrat. Les làmines mostren imatges de les ciutats obscures de cada peça de l'informe. Il.lustracions de gran bellesa. Documentació temptadora. Tota una recapitulació de la sèrie.

"¿Qué repentino azar me ha hecho mirar tras el radiador y sacar el documento que una mano torpe había dejado caer? Las pocas palabras inscritas en el revés han bastado para helarme la sangre. La imagen misma me ha sumido en un temblor que no ha cesado desde entonces... El hombre representado en esa imagen soy indiscutiblemente yo y la habitación es la mía claramente. Con mi espanto se mezclaba una extraña exaltación. De modo que mi propio papel debía de haber sido previsto. Yo, Isidore louis, miserable archivista..."
ISIDORE LOUIS, LLAMADO EL ARCHIVISTA.


Completen LAS CIUDADES OSCURAS: Brüsel, La fiebre de Urbicanda, El archivista, La torre, la chiva inclinada, La sombra de un hombre, La frontera invisible 1, i, La frontera invisible 2.

9 de desembre de 2007

El librero de Selinunte



Roberto Vecchioni.
EL LIBRERO DE SELINUNTE.
Ed. Gadir.

"El librero leía las palabras sin imponer su audición, porque las palabras no nacen, no nacían de aquel autor, para favorecer, atrapar, apoyar, maniobrar a su gusto las emociones del público, almacenándolas en la jaula de un único sentir. El librero restituía las palabras a sí mismas. La lectura que salía de su boca era una ofrenda de tonos para el alma: subir, bajar, detenerse. Subir, permanecer, volver a subir. No una concesión al sentimentalismo,no una lágrima, un grito de más, no una carcajada, un parpadeo; nada de efluvios de ira, fanfarronadas, ternuras.
Leía el tiempo que dura la palabra en el corazón, sin picos o sobresaltos, porque el corazón tiene planos superpuestos y los expresaría subiendo y bajando con método, de uno a otro si pudiera hacerlo solo. Renunciando a gritos y quejidos, morralla emotiva."


Ara, a Selinunte la comunicació és per codis de signes. Els matisos s'han perdut. Només ell els conserva i els coneix. Només ell ens ho explica mentre espera. En Nicolino o Frullo, com li deien els amics, sempre tenia moltes coses al cap. L'arribada d'un llibreter, la seva llibreria que no ven llibres, i les seves lectures literàries, van entrant en el nen i ja no en sortiran.


Lectures en veu alta. Lectures sense declamar o sobreactuar. Lectures escoltades des de l'amagatall. Veu per restablir les paraules. Planes volejant, pujant i baixant, senceres o enfosquides. Salts per caçar aquells vols. Una plaga de tapes blaves voladores, un flautista, i un mar blau de lloms. Selinunte no és un poble adormit, simplement a perdut la memòria. Ell parla per ella, mentre es mira en aquells ulls que ocupen mig rostre, mentre espera que tot torni a viure, a parlar i a llegir.


Una faula. El so d'una flauta i un vent ple de paraules. Cites de Sòfocles, Dante, Shakespeare, Rimbaud, Tolstoi, Borges. El llibreter que llegeix en veu alta, dóna veu a les paraules. Els hi dóna valor i sentit. A través de la vida dels llibres, el nen veu la vida. Paraules escrites per omplir memòries.

7 de desembre de 2007

sss (IV)...



L'obra no és pas tot el que un novel.lista ha escrit: cartes, quaderns, diaris, articles. L'obra és el resultat d'un llarg treball sobre un projecte estètic. L'obra és el que el novel.lista aprovarà a l'hora del balanç. Perquè la vida és curta, la lectura és llarga i la literatura s'està suïcidant a causa d'una proliferació insensata.
Milan Kundera.
... en el laberint, també hi ressonen els mots...

3 de desembre de 2007

Las armas secretas




Julio Cortázar.
LAS ARMAS SECRETAS.
Ed. Cátedra.


"El artista que hay en él va a ponerse frenético de rabia cada vez que oiga ese remedo de su deseo, de todo lo que quiso decir mientras luchaba, tambaleándose, escapándosele la saliva de la boca junto con la música, más que nunca solo frente a lo que persigue, a lo que se le huye mientras más lo persigue. Es curioso, ha sido necesario escuchar esto, aunque ya todo convergía a esto, a Amorous, para que yo me diera cuenta de que Johnny no es una víctima, no es un perseguido como cree todo el mundo, como yo mismo lo he dado a entender en mi biografía (por cierto que la edición en inglés acaba de aparecer y se vende como la coca-cola). Ahora sé que no es así, que Johnny persigue en vez de ser perseguido, que todo lo que está ocurriendo en la vida son azares del cazador y no del animal acosado. Nadie puede saber qué es lo que persigue Johnny, pero es así, está allí, en Amorous..."
EL PERSEGUIDOR.


Cinc contes. Unes cartes, un error, un germà, un silenci i un oblit. Una feina, una festa, un whisky, una mort i un engany. Un noi, una dona, una càmara, un fotògraf i una fotografia. Un jazzman, un saxo, una ànima, una recerca i una vida. Un passat, una por, una superposició, un record i una reencarnació.

Cortàzar i la fantasia confosa entre el quotidià. La barreja del racional amb el irracional. Personatges que fugen de la linealitat. Éssers autònoms immersos en el destí.
Personatges i Cortàzar. L'escriptor i la seva realitat.