3 de febrer de 2008

... Una mica fora del món, una mica diferent a tot...


... Els carrers són font d’inspiració, com ho són les expressions o les mirades dels qui creues, com ho és un paisatge o una imatge que contemples, com ho són unes paraules o una melodia que escoltes. Malgrat el temps, els canvis, les diferències, encara pots trobar engrunes d’allò que un dia vas capturar. Et trobaràs aquells ulls tan tristos que es fan estimar, de la noia que duia una ombra al ventre, i ressonaran en el teu cap preguntes de dones honrades, d’intents de fugida, d’homes sols i de crims. Quedaràs parada davant la imatge de la noia que vol escapar-se d’un pla, mentre uns coloms s’eleven, i pensaràs en ella, dalt del terrat encoratjant un vol vertical cap al cel. La ploma que caurà, et farà pensar en àngels, i en voldràs comprar per guardar un record. Les rambles tornaran duent l’aroma de camèlies i d’aigua salada. Tancaràs els ulls, i veuràs un mar amb un jardí a la vora. La seva superficie llisa et recordarà un mirall, i es dibuixarà un jardí de jardins. Estiraràs la mà, per tocar amb la punta dels dits els somnis que s’amaguen darrera, i s’esmicolarà, fent que ombres fosques et facin veure el refugi recuperat, i pensaràs en la guerra, sacsejant el cap, quanta, quanta, massa guerra i massa mort. Un regust que s’omplirà de guaites i vigilants entre esclats de primavera, i pensaràs en l’anada a París i pintar. Pinzellades disperses sota grans unitats desvetllaran a cops de lluna, les tonalitats vermelles d’aquella camisa de la noia a la finestra. Els records et transformaran en peix, i sortiràs del foc en forma de salamandra, per poder tocar plomes que semblen de seda, i voldràs viatjar pels pobles, parlant amb les seves gents i descobrint noves flors estranyes i màgiques, d’olors amargues i dolces. Llavors, baixaràs per aquell torrent ple de magnòlies, i en veure una senyora aturada davant el maniquí d’un aparador, sabràs que ella pensa en el seu amor. De la llum a l’ombra, amb coses a mig dir, recordaràs il.lusions i desenganys, amors i desamors, emocions i sentiments, màgies i plors, que han omplert i han crescut de les teves paraules en el teu jardí: una mica fora del món, una mica diferent a tot...
-digue'm ariadna, 2 de febrer del 2008-



"Uns ulls de color indefinit on s'havia anat acumulant molta vida. Una imatge de refinament, una mica fora del món, una mica diferent a tot."
Mercè Rodoreda.


En aquest any d'homenatge, a partir de la proposta del Jesús M. Tibau, ella serà la protagonista del 42è joc literari.


"El somrís a mig fer -que de vegades esclata en una sonora rialla, com un ocell de primavera-, l'aire nostàlgic, els ulls que traslluen una profunda i aferrada tristor, em fan pensar que la Mercè Rodoreda té un excessiu zel per amagar la seva presència davant del món."
Montserrat Roig.

5 comentaris:

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Ariadna, avui, dia 3 de febrer, hem llegit el teu fragment sobre l'exili en la trobada del Coll de Llí.
Moltes gràcies,
una abraçada

L'Espolsada llibres ha dit...

Roig-Rodoreda, Rodoreda-Roig quin gran tàndem...

El temps de les cireres, Digues que m'estimes encara que sigui mentida...

Poeta per un dia ha dit...

Moltes persones poden indentificar-se amb aquesta frase: "...una mica fora del món, una mica diferent a tot..."

Es com allò que hi ets però no hi ets, vius però no vius... Jo mateix, amb freqüència, crec trobar-me en aquesta espècie de llindar curiós de l'existència. Seria com estar als llims (si bé faig cerca al diccionari i em diu: "Llims: PEDOL PETROG Fracció del sòl integrada per les partícules compreses entre 0,02 i 0,002 mm" Potser ja és això, però.

digue'm ariadna ha dit...

Assumpta... Gràcies a vosaltres i felicitacions...

Espolsada... Tot un plaer poder llegir-les i gaudir de les seves paraules...

Poeta... ups!

... Petonets

Gulchenruz ha dit...

Ostres, per aquí es diu "Digues que m'estimes encara que sigui mentida..."
Murakami diu, o Hajime, "Digues que ets feliç encara que no ho siguis, no costa tant".

Bon cap de setmana... Shimamoto.