10 de maig de 2008

Noms de sorra


A vegades oblidem i d'altres, volem oblidar. Els records no sempre són bons. Alguns ens deixen aquell regust amarg que ens fa tancar els ulls amb força, que ens fa no voler recordar. Durant molts anys, en capses de sabates amagades als altells o al fons de vells armaris, la pols va cobrir un tros de vida. El temps passa, com la sorra que s'escola entre els dits, i cau lentament, gra a gra. No és fàcil remenar en els racons de la memòria quan el que hi ha fa massa mal. No és senzill estar allí i preguntar i mirar-se en uns ulls que es perden en el passat i esperar i escoltar les veus i els silencis. Del so dels records a l'escriptura de la recerca, l'Assumpta Montellà, amb La Maternitat d'Elna, ens va dur de la mà a la senyoreta Isabel. Una dona que caminava per la sorra, que amb pas ferm i mirada penetrant no deixava de buscar, que amb decisió va fer el que altres no van fer, el que altres no volien fer. Ella, l'Elisabeth Eidenbenz va fundar la Maternitat en un vell casalot, d'aquest municipi del Rosselló, on 597 nens i nenes, entre 1939 i 1944, no es van escolar entre els dits com la sorra.
Tots els noms tenen les seves històries. Tots ells s'han forjat amb moltes vides que, gra a gra, omplen el seu bagatge. En ell, Elna porta escrit el record d'un temps de misèria, de lluita, i de vergonya. Però, no és només això. Aquest nom també ens parla de fermesa, d'ideals, de decisió, de voluntat, d'esperit i de dignitat humana. Elna ens parla de l'Elisabeth Eidenbenz. Durant anys la seva història, com la dels nadons bressolats a la maternitat, com la de molts catalans exiliats, va ser oblidada i silenciada. Al 2005, amb
La Maternitat d'Elna, la tasca de l'Elisabeth Eidenbenz va ser coneguda i reconeguda. Després de passar setanta anys, ella encara creu que els nens i les nenes són els autèntics motors d'aquesta història. Des de que va sortir el llibre, han nascuts moltes Elna en el nostre país, i de ben segur, veure els seus ulls i els seus rostres, serà el millor homenatge que es pugui fer a l'Elisabeth Eidenbenz en el seu 95è aniversari, el proper 12 juny. Així neix aquesta inciativa de l'Assumpta Montellà: una trobada de les Elna el diumenge 8 de juny, a les 12 del migdia, a l'Hivernacle del Parc de la Ciutadella, per col.laborar en aquest regal.

... Com la sorra s'escolava entre els dits, el temps passava i s'adheria a la pell, com aquells grans que queien i ho omplien tot. Les mirades s'anaven buidant amb el brogit del mar, entre els dies i les nits, entre la fam i el fred, entre la por i la incertesa. Per sobre els seus caps, paraules crues i estranyes ressonaven en aquell xiuxiueig callat que ho omplia tot. Silencis trencats per laments, per plors, pels brams de les criatures i per aquell xiulet que demanava ajut des de la tanca. Una tristesa amarga que rascava la gola i s'instal.lava en una freda buidor. Les mans jugaven amb la sorra. Les mans acaronaven la panxa. Les mans s'apretaven i oferien el puny a la mirada humida, en aparèixer l'ombra glaçada de les cavallerisses de Perpinyà. El rostre es tensava en veure sortir el cap menut de l'arena, no el volia veure i la mirada es perdia, desesperada, mentre les il.lusions lliscaven com la sorra que s'escolava entre els dits...
-digue'm ariadna, 7 de maig'08-

8 comentaris:

L'Espolsada llibres ha dit...

Sens dubte aquesta sorra fa estremir...

Jacob ha dit...

Menys mal que hi ha gent que no deixa que certes vivències s'oblidin. La memòria té els seus mentors. Aquesta història ens fa pensar i creure en la naturalesa humana com a única manera de canviar les coses.

El tacte de les paraules ha dit...

Hi ha una cosa per a tu al meu blog...

novesflors ha dit...

Hi ha coses que voldríem oblidar per sempre més i, si ens donaren a triar, les esborraríem de la nostra vida. Però n'hi ha d'altres que, encara que ens facen patir no les volem llançar a l'oblit, volem que formen part de nosaltres.

digue'm ariadna ha dit...

Espolsada... Tens raó, estremir i emocionar, amb aquell nus a la gola que creix...

Jacob... La memòria forma part de la nostra història i és necessari escoltar-la i que no s'oblidi, perquè ella ajuda a configurar aquesta naturalesa humana...

Tacte de les paraules... Moltes gràcies...

Novesflors... Crec que sempre hi ha coses que no ens agraden, moltes, que hem fet, que ens han fet, que han estat així i hauriem d'haver pogut evitar, aturar, o si més no, canviar de rumb. Però han passat i, per doloroses que siguin no es poden esborrar, deixen aquella cicatriu que mai s'acaba de tancar i forma part de nosaltres mateixos, encara que ens faci mal, i malgrat tot, hem de continuar. No sé si el silenci és bo, ni si guardar-s'ho tot en un racó és una solució, ni si fer veure que no ha passat és un remei, perquè cadascú es defensa com pot, com millor sap o com creu que ha de fer. Però, per mi, el que és important d'això, és que l'opció triada sigui escollida lliurement i no imposada, si un vol callar ha de ser una elecció lliure, i no deguda a la por, a la vergonya o a la repressió. Tothom té dret a guardar allò que l'ha fet mal o que no li agrada, però si algú necessita treure-ho fora, és molt trist que hagi de callar, perquè no el deixin parlar, o perquè no hi hagi ningú al seu costat que el vulgui escoltar...

assumpta Montellà i Carlos ha dit...

Ariadna,
gràcies per fer d'altaveu en aquesta recerca.
Les teves paraules,com sempre, un bàlsam.
moltíssims petons

ariannaincnossos ha dit...

la memòria, quan és col·lectiva, com en aquest cas, ha de sortir al carrer i cridar als quatre vents la seva veritat, perquè els feixistes, perquè els detentors del poder autoritari i repressor deixin de tenir força, perquè quedin retratats i tothom pugui saber què son capaços de fer i què tornarien a fer si puguessin.
Felicito l'assumpta per dur a terme aquesta tasca necessària i imprescidible i et dono les gràcies a tu, ariadna, per fer possible que coneguem la seva obra a través del teu blog

ariannaincnossos ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.