Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel.ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint la única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel.ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint la única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.
Joan Margarit. NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR. Aiguaforts, 1995.
Imatge Marina Camargo, Letters in perspective, 2002.
7 comentaris:
Què bonic! Un poema preciós.M'agrada molt el Joan Margarit.
Què gran, Joan Margarit!
brutal...
sí que és preciós, sí. la imatge també
També sóc del parer que el Joan Margarit és un dels poetes catalans que més bé sap reflectir la melangia de la bellesa...
Petonets!
Hola Ariadna,
Com sempre, bona tria.
Una abraçada
Preciós.
Tinc una colecció de cartes d'amor del festeig dels meus avis que són delicioses. I em consta que la meva àvia, ja amb una pila d'anys i la memòria que li fugia, les llegia per rescatar els records lluminosos de la seva història.
Publica un comentari a l'entrada