Miguel de Unamuno.
NIEBLA.
Ed. Càtedra
"-¿Por dentro? ¿Por dentro de quién? ¿De ti? ¿De mí? Nosotros no tenemos dentro. Cuando no dirían que aquí no pasa nada es cuando pudiesen verse por dentro de sí mismos, de ellos, de los que leen. El alma de un personaje de drama, de novela o de nivola no tiene más interior que el que le da...
-Sí, su autor.
-No, el lector."
Una boira que difumina i desdibuixa. Un reflex que es perd en el mirall. Suposicions i aparences que es creuen en un miratge. Converses i pensaments a la recerca de la pròpia identitat.
Ombres formades de petites circumstàncies entrellaçades i finament lligades. La ficció i el somni tremolen en les paraules. Fràgils cristalls de gel que pengen i es mouen a la mínima oscil.lació del dubte. Creació que beu del diàleg que neix a fora i a dins, allunyant-se del monòleg, a la recerca de l'existència.
Boira o el joc de "la baula final de la cadena narrativa".
2 comentaris:
Hola Ariadna,
La boira tan atraient quan estimem, i, tan espesa quan voldriem estimar.
Una abraçada
... Curiosa i desconcertant, la boira ens fascina i ens neguiteja, igual que quan estimem, quan volem estimar, quan som estimats...
Publica un comentari a l'entrada