1 de desembre de 2008

La ola



No recordo el primer cop que vaig veure el mar. Aquelles sensacions deuen estar perdudes en l'oblit. Allò que vaig sentir i que vaig fer en veure per primera vegada aquell immens camp d'aigua, aquella munió de blaus amb tonalitats verdes i grises que fugen més enllà buscant el cel, tot allò, potser omple aquella part de la memòria que queda soterrada, desdibuixada i difuminada pel temps. L'emoció de l'arribada de l'ona a la platja, el seu joc de flux i reflux amb la sorra, la fredor humida de l'aigua i la calidesa del raig de sol sobre la pell, ho he oblidat. I no sé si aquell dia anava acompanyat d'una mar plana o arrissada, si era estiu en plena temporada, si les veus de la gent es barrejaven amb les onades, si els pares miraven encuriosits la meva reacció, si... Amb els anys, imatges posteriors fragmentades han quedat ancorades. Engrunes de mar i platja, d'ones i roques, d'olor a sal i fi aerosol, de mirades perdudes en l'horitzó i pensaments submergits en les profunditats, han anat modelant la superfície del record, com ho fan les gotes constants damunt la roca. Però aquella primera gota, aquella que encara no deixa petjada, que no treballa la forma ni el contorn quan cau i esclata, aquella... s'ha perdut.


Suzy Lee
LA OLA
Ed. Barbara Fiore

Només amb blau i gris recuperem una primera trobada. Un traç senzill, aigualit, ens dibuixa les sensacions d'una nena petita a la platja i el seu joc amb l'ona que ve i marxa, que creix i es trenca, en una sorra humida amb conquilles amagades. La barreja d'emocions i reaccions omplen aquestes imatges a doble pàgina. Unes il.lustracions que arrenquen un dolç somriure del rostre i una tendra mirada a la recerca del nostre propi record. Un silenci que sacseja la nostra vella i callada memòria, i pàgina a pàgina ressona dins nostre, com la remor de les onades.

6 comentaris:

Mireia ha dit...

Preciosa l'il·lustració i el textq ue l'acompanya

L'Espolsada llibres ha dit...

És una petita meravella. Qui no ha volgut mai véncer una onada i ha acabat remullat i assegut a terra?
Fantàstic!

novesflors ha dit...

Molt tendre. I la il·lustració també.

horabaixa ha dit...

Hola Ariadna,

Llegint el conte i el teu escrit, no he pogut oblidar la sensació que tinc sempre en veure el mar, l'aigua, l'escuma, el soroll, el gust...

Estic acostumada a veure'l i tot i així no deixa de sorprende'm i alhora sorprendre'm a mi mateixa.

Una forta abraçada

olívia ha dit...

S'ha de veure quina sensibilitat tens per triar i oferir-nos fragments tan profunds!!

digue'm ariadna ha dit...

Mireia... és un llibre per mirar i tornar a mirar, obrint la capsa dels records, realment és preciós...

Espolsada... sí, ho és, per la senzillesa del dibuix i la facilitat amb que et transporta arran de mar, simplement amb la càrrega de missatge de la il.lustració...

Novesflors... la tendresa et va captivant pàgina a pàgina, il.lustració a il.lustració...

Horabaixa... jo també crec que el mar ho té, el mires i mai és igual, té aquella capacitat desconeguda que et fascina i et fa estar davant seu amb la mirada perduda...

Olívia... aquest llibre no parla amb paraules, sinó amb imatges, els mots han desaparegut potser entre la sorra de la platja i la il.lustració té la força i el sentiment suficient per a que puguis imaginar-te a tu com a una nena, prop de la platja, descobrint des de la innocència què és una ona; el mèrit és de la mà que va dibuixar amb mirada tendra l'espectacle de la trobada...